Del meu viatge, l’australià... ara ja em queda lluny, el viatge de la vida.... here I go!

El primer, més que un viatge, va ser un salt. Un salt en avió i sense paracaigudes. Mil cops agraït n’estic i en segueixo... però arribats a on estem, fa més de mig any que vaig tornar i la ressaca tot i que ha sigut llarga, crec que està a les últimes.

Darrerament m’ha vingut molt a la memòria una persona. Però posats i situats com estic a Girona, he decidit que obviaré els noms de les certes persones. En el següent post m’explaio més, però darrerament m’he sentit... com diria, no censurat però sí limitat. Moltes han sigut les vegades que ja em volia posar a escriure i parlar, parlar de coses que tot i aquí.... em segueixen passant. Coses que em passen, però potser era més fàcil des de Austràlia, quan no coneixeu a ningú i podia parlar-ne’n obertament. Aquí, tothom coneix a tothom. Parli el que parli, digui el que digui... tothom es pot sentir reconegut.

Algú, molt proper al passat em va tirar en cara coses, que si has llegit tot el que has llegit fins ara.... almenys a mi em fan gràcia i una mica de pena (pel que podria haver sigut... i no ser). Ella, (així li direm) va pagar, crec encertadament, alguna de les seves frustacions i pors en mi. Durant anys i en repetides discussions em va buscar les pesigolles. Ara m’ho miro amb distància, però sentir-m’he ja fa anys a algú (Ella) diguent-m’he que jo era incapaç d’abandonar tot el que tenia, deixar ciutat i feina i encara més, fer-ho amb un altre idioma... Bé, que vols que et digui. Darrerament m’hi he enrecordat. Sense pressions de ningú, sense ningú diguent-m’he el que haig de fer... sòl, actuo i sorprenentment per Ella o per mi... al final ho vaig fer. Ara que tot ho enfoco cap a marxar, que res em lliga... i em sap greu dir... ningú! No és una queixa, en part n’estic agraït. Mil cops agraït. Si ets Ella i ho llegeixes, et dono les gràcies que no t’he donat mai. Tenim un café pendent, ho saps... em sap greu que et costi tant ...

Bé, tot m’ha abocat, com saps a allunyar-m’he del que coneixia abans. Dir que sí, que ho he superat, he superat moltes coses, però, estats d’ànim dels que anteriorment...reia, finalment m’he hagut d’atribuir a mi mateix. Després del Camino a on vaig trobar certa pau i finalment vaig refer-m’he, he pogut tenir certa de la vida que gaudia fa ja més d’un any. He passat mesos, de sortides nocturnes i dies... en que haig de confesar, m’he sentit angoixat. L’angoixa que una persona Ella m’havia parlat tants i tants cops i que ara m’he sentit en pròpia pell.

Tot provant de fer-m’he proper als meus, he provat i provocat, a vegades amb més èxit i d’altres amb menys les retrobades amb ells. La “normalitat”. Enrera han quedat les renúncies als meus amics de cara anar a certs llocs o entrar a certs pubs. Farres, que durant setmanes no em veia capacitat de patir. Jo! I si ho aconseguia, després de menjar-m’he per dins al fer cues (inútils) a certs llocs per entrar i finalment... no atrevir-me a passar del guarda-roba...simplement no podia. M’ofegava. No podia respirar. El fum, la gent.... jo? No ho sé... ni m’he trenco les banyes. Mil coses, excuses, però no m’hi veia allà. Fugia!

Em vaig passar, com crec ja havia explicat, passant hores de matinada netejant males herbes al meu carrer. Cosa que em feia estar tranquil i que m’alleugeria del meu malestar. Sempre pensava que passarien els mossos i em detendrien... per netejar el carrer.

Encara ho faig, però amb menys passió. Suposo que els veïns deuen pensar que l’ajuntament o bé uns nans deuen netejar tota la zona engravada davant del meu pis... però sóc jo. Suposo que en un intent de millorar el que m’envolta i que en aquell moment em feia sentir malament. Dir que fins i tot vaig desmuntar les reixes del carrer per a netejar les clavegueres... em col.loca a un grup de “sonats” que no crec que abundin per aquí. Mea culpa

Després de tot, els viatges, les sortides d’Spain i les retrobades amb el món anglès i australià, ara torno a respirar. Respiro! Being alive!

Des del novembre, doncs la veritat, no he parat. Tinc amics, tots integrats, ben integrats al món laboral, al que jo em creia i em debia. Els amics, que durant temps m’han recriminat la meva inoperància actual. La qual, només ha despertat la meva indiferència. La teva vida t’està bé? Doncs viu-la, però deixa’m viure la meva.

Així doncs, segueixo inoperant. El que sí que he fet és ajudar a una amiga a fer un projecte.

Reconec que em va costar molt, moltíssim de posar-m’hi de nou davant de l’ordinador, molt. Sempre tenia alguna cosa profitosa a fer. Donant voltes inicials al costat del PC. Posant excuses. Planxant i renetejant roba neta. Planxar i rentat, la meva vida... i un cop tot renet i replanxat, m’hi vaig haver de posar. M’he passat 2 mesos, dia i nit... NONSTOP. Fins a la matinada (ara fa fred per a treure males herbes). El projecte està acabat i esperant a presentar-l’ho i cobrar. Cobrar, per fi cobrar alguna cosa sèria. Encara em faig creus com em puc sostentar sense haver treballat en més d’un any. Suposo que en part, m’ha ajudat per a recordar-m’he que algun dia, en el passat, vaig ser útil i que encara mantinc l’experiència i el fer que havia tingut en el passat... i que m’han abocat irremediablement a buscar el meu forat a London. Allà faré el meu següent pas professional.

Després de tot, treballar i refer-m’he de tot, suposo que reconeguent-me vulnerable... cosa que no havia sigut anteriorment, quan estava amb Ella, haig de reconèixer que encara em queda alguna cosa a la que no m’he fet fort per assolir. A hores d’ara, encara no m’he vist amb cor de tornar a la meva ex-feina. Una feina que vaig fer durant vuit anys. M’hi he acostat, he estat a menys de 50 metres de la porta... encara la setmana passada em vaig envalentonar i.... gairebé hi entro. Però com si es tractés d’un episodi d’alguna sèrie america... tot hi estar-hi aprop, no em vaig atrevir i ho vaig deixar per un altre dia. Espero que abans de marxar a London em veuré capacitat per a fer-ho. D’altres passarien, segur. Però jo començo i acabo tot el que faig... i això no ho tinc acabat. Haig de tancar el cercle.

Suposo que els meus amics han acceptat els meus retocs, el meu “tunning” personal... però em veig encara marcianu anant a la feina, davant de 70 persones que, sense jutjar-m’hi no entenguin el que he fet amb la meva vida. Ja veurem....

Apart d’aquest tema “pendent”, la resta la tinc força solucionada. Ja fa temps que accepto el que em ve... i el que se’n va. Encara no fa tres mesos vaig tenir alguna “recaiguda” quedant-me a casa, per exemple, la nit de cap d’any, no fent més que el meu curriculum en anglès, però ara... dintre de la “normalitat”, crec que estic bé.

Pel tema marxar, doncs he tirat de contactes, dels que tenia a London i he estat parlant amb alguns arquitectes anglesos. Els vaig enviar el resume (el curriculum) i havent ja rebut resposta, em trobo amb un amic fent el meu portfolio. Un book de les obres que he fet. Així que des que vaig acabar la meva ajuda amb el projecte de la meva amiga, m’he passat el darrer mes només preparant el portfolio. Jo pensava a col.locar 4 fotos en un word i 4 plànols amb coloraines. Reconec que el meu amic, dissenyador gràfic de professió, sap el que es fa i entre rialles i escoltades de música, portem 3 dissabtes matiners fent-lo. El resultat és immillorable i em deixa, diria que millor del que esperava. Una bona carta de presentació per a qui no em coneix allà.

Ho sé, sona a impacient, però inclús m’he mogut pel segon pas. London, ha de ser un entrenament. Em proposo viure un temps també a Nova York i ja he consultat varies webs per a aconseguir la “green card” que em permetrà treballar a la “gran mansana”. No avanço més... no m’hagi de menjar les meves paraules algun dia. M’agrada acomplir tot el que dic... i acabo fent tot el que he anunciat. No m’agrada mentir... potser exagerar, ho reconec. Però qui no ho fa.

Per la resta, doncs darrerament m’he re-enganxat a Lost (Perdidos) i en un afany d’estar al dia, i en pur estat d’ansietat i nerviosisme, em vaig literalment tragar tota la 3a temporada. La vaig començar a veure a Sydney i em vaig quedar a mitges. Els episodis que em faltaven, doncs vaig començar fa un dia a les 8 del vespre... i no ho vaig poder deixar fins acabar. A 2 quarts de cinc de la matinada em posava al llit. Content i excitat.

Segueixo sense mirar res més que sèries. Les noticies? No, segueixo igual. No me les miro. Com sempre he defensat, de que en treus de saber que passa al món, quan no pots i no faras res per poder-ho arreglar i en canvi se’ns fot el que li passa al veí. Prefereixo saber que et passa a tu, que em tinguis informat al màxim i sempre que em necessitis, pel que sigui hi seré. La resta... Les sèries, ho sé, son ficció, però no ho acaben sent les notícies? De que en treus de saber que a l’Iraq n’han mort no sé quants... acaba sent com una sèrie. T’ho mires, dius: que bèstia, quin horror! Apagues la tele, i a otra cosa.

Temps perdut. Cal rendibilitzar. En part, que fas llegint el blog?

Surt al carrer!

Tonalitats de gris.... en procés!

Comments

 Els penjaré aquesta setmana... estigues a la guait!

 X

Comments

Però bé, finalment i passades ja 1 mes i 3 setmanes de la meva (nostra) tornada del Camino, em torno a trobar com despertat d’un altre somni. Un altre, com el que vaig patir en tornar d’Austràlia.  Ni dir que realment va ser un somni, poder-ho fer. El somni real de fer real una cosa que a priori sembla impossible, caminar 800 no sé quants kilòmetres. Crec que el cervell ens diu que serem incapaços. Només començar pensant que has de caminar tot això ja se’t fa etern......però creu-m’he, tot està al teu cervell. El teu cos pot, això i més! 

Bé, s’em fa molt estrany. Fotografies, records, la presència de l’Amber (Texas – E.E.U.U.) i la Shelly (Byron Bay – Austràlia) a casa meva Girona em fan adonar-m’he de que no, que no he viscut un somni fent el Camino, però realment, tota l’experiència viscuda i compartida, ara queda, com sempre només a dins meu.

Segurament al millor lloc a on pot estar! Bé, ja saps de que et parlo! 

 .....................em vaig quedar a Santiago al darrer post, no? Doncs, “ahí vamos”! Miraré de fer memòria, que com deien en un llibre que vaig llegir, pot ser tant traïdora o tant mentidora....com jo mateix. Tan sols miraré d’explicar-ho com a mi m’agrada recordar-ho. Bé......allà, a Santiago de Compostela vam arribar, tots. Tots junts. Separats només per minuts de distància. Després de gairebé 900 km a peu....només ens va quedar estirar-nos a terra, just davant de la Catedral i no fer més que gaudir del moment.

El moment que tant haviem desitjat i que ara per fi es feia realitat. Contemplar la Catedral de Santiago que tant i tant havíem esperat per veure. Un rera l’altre, vam anar arribant i literalment tirant-nos els uns damunt dels altres, en aquest cas, el que estava a sota era jo!. Ens vam deixar portar pels sentiments (els més personals). Uns cridant, altres rient, altres somrient i la majoria, després d’un mes d’ampolles i de compartir alegries i tristors.....finalment ploraven. En tot cas...tot i voler-ho, tot i desitjar-ho molt i tot i l’alegria que m’embargava, tampoc vaig poder deixar anar les llàgrimes d’alegria .....potser la propera vegada! Refets de l’emoció inicial i feta la foto de rigor a la porta de la Catedral, ens vam endinsar a “abraçar al sant”. 

Coses curioses. Jo amb la meva motxileta i mig espantat en sentir a en Carlos (Àvila) tocant la seva flauta de 6 forats a dins de la Catedral, el vaig alertar en veure al vigilant que venia directe cap a nosaltres. Que equivocat que estava! El paio venia directe cap a mi, per a desconcert meu. Resulta que no podia dur l’stick (el bastó) com el duia (a dins la motxilla), amb la punta cap apunt i senyalant al cel. Després de 900 km i el meu bastó incomoda al Sant. Manda huevos!!! 

Bé, arribats aquí, dir que no tenia cap mena de ganes de discutir amb ningú i vaig acatar ordres, però ben bé que el vigilant feia la feina que feia per què no.....bé, tant se val, deixem-ho així. Tots a dins i repartits per a dins de la Catedral ens vam anar acostat silenciosament cap al Sant. Allà, ni fotos ni vídeos. Ja se’n cuiden prou de que ningú ho faci. Hi tenen un altre vigilant. Suposo que amb els mateixos estudis que l’anterior. La tradició és arribar a Santiago i un cop a dins, abraçar al Sant. Dir que temes com la religió.... em queden molt i molt i molt i molt lluny. Ara encara més. I bé, el nostre estimat amic Nitzan (Israel) estava just davant meu a la cua “per abraçar al Sant”, tot i les seves conviccions religioses.... el va abraçar. Jo vaig aprofitar per abraçar per l’esquena a en Nitzan mentre ell ho feia amb el Sant. Jo també vaig tocar al Sant. 

....Tenia clar que al Sant no el tocava. Bé, al Sant Santiago, ja que vaig tocar al Sant Nitzan i amb això ja en vaig tenir més que suficient! El nostre viatge tocava a la seva. Comptant que ja no podíem arribar a Fisterre pel nostre propi peu, l’Amber i jo, vam decidir agafar un bus i arribar-hi ni que fos per a veure la fi del món.

Després de 3 hores, total per a fer 100 km. La fi del món va valer la pena. Sense comptar que feia un vent de mil dimonis! Però l’experiència d’arribar-hi caminant des del despoblat Fisterre va valer el fart de kilòmetres fins allà. Van llençar la pedra de rigor a l’oceà, ens vam fer fotos i just al far, al punt més Oest d’Spain, a la Costa da Morte, em vaig comprar un dècim de loteria pel Nadal. Per cert, a 22 euros, 2 de propina per l’il.luminada que ha tingut la brillant de vendre números en aquest punt tant allunyat de la civilització. 

De tornada a Santiago vam fer les compres de rigor. Alcohol, vinet d’allà que no falti i amb les tartes de Santiago cap a Girona. Ni dir que tot i el poc equipatge que duia anant cap allà, ara tornava més carregat. D’experiències, d’amistats i com no, amb l’Amber. A Girona, l’Amber venia per a quedar-se 3 o quatre dies.

Bé, diguem que durant dues setmanes va poder gaudir dels gironins. Cal dir que va resistir més a Barrakes (eren Fires de Girona) que qualsevol dels meus amics, que aquest any, suposo que per la costum d’haver passat gairebé l’últim any sense mi...i jo sense ells... hem passat les Fires separats. Bé, jo hi era.... ells, vegetaven (coses de l’edat, suposo!). Serà que ens fem grans! 

M’he adonat d’una cosa clara. Estic bé! No tinc res a veure amb el que va arribar d’Austràlia. Reconec ara que em rebotia per dins. No podia ni estar - m’he més de dos minuts al mateix lloc. Però he necessitat 3 mesos per a superar el “mal tràngul” d’haver tornat a Spain. No vull pensar que vaig caure en cap mena de “depre”, però sí que aquí estava tristíssim, cosa molt estranya en mi. Ara m'adono!. Amb tot el que respecte, però no va amb mi, però sí que haig de dir, que jo no era jo. Estava fora de mi...però si que sé que fora de Girona, tornava a sentir - m’he bé i ple.

Cosa que em va dur a anar a escalar, d’acampada amb els meus compis del restaurant, a London i finalment a fer el Camino de Santiago. Ara torno a somriure, sigui a on sigui, però una cosa m’ha quedat clara. Jo, almenys ara, ja no estic fet per a quedar - m’he a Girona.  M’he adonat d’una realitat. No vull ser dur, però existeix una realitat, la gironina, la que fa que la gent es senti còmode a l’espai que ja coneix. L’espai que la fa estar segura. Precisament, ara a mi, és el que em fa por. El que conec.  

He parlat amb molta gent que defensen fèrriament la nostra ciutat. Jo n’era el major propulsor, però en tinc una altra opinió ara. Potser de la gent que la viuen. Em segueixo trobant com un “marcianu”. No he conseguit encara caminar tranquilament pels carrers. Cosa que he fet tota la vida i que ara no em fan estar tranquil. Segurament encara tinc coses a solucionar. Però no crec que sigui aquí a on trobi la solució. Suposo que tot plegat son coses meves......però com dic sempre, no tinc cap mena de càrregues familiars importants, els meus amics viuen les seves vides amb o sense mi, i el fet que em quedi a Girona o marxi....finalment només em beneficia o perjudica a mi... així que decidit està. En un mes marxo a viure a London.  

Estic fent unes feinetes per a una amiga, ajudant-la en un projecte, per tal de estalviar algun caleró per viure al caríssim Londres i trobar la feina que s’ajusti més al que ara busco. M’estic plantejant inclòs de treballar a mitja jornada en diferents llocs i potser fer de profe d’Spanish. Who knows? Tinc algun contacte i varis amics allà. 

Sé que sona a begenada...però al Camino vaig pensar en moltes coses, i em vaig veure com a algú d’arreu, no com a algú de Girona... si no com a algú del món.... Si l’experiència de London rutlla, acabaré marxant a Nova York. En part, suposo que tinc ganes de passar tota la història de London per acabar finalment a NY. És com si London fós una preparació per a viure a Amèrica. ........però bé, ja es veurà!  

Jo seguiré escriguent!

Comments

Des de la nostra estada a l'Albergue de Jesús, a on vam perdre (mai pitjor dit) tres dels millors dies que mai passarem en vida i a on vam entablar una gran amistat amb l'Edward (Lugo), Nitzan (Israel), Dani (Astúries), la Shelly (Australia), la Joanne (Paris) i en Victor (Blanes), vam decidir continuar caminant tots plegats i disfrutant, com ho estavem fent fins al moment del Camino i de la nostra presència conjunta en ell.

El Camino a partir d'aquest moment, es va transformar en un què,  un tant diferent. Una altra manera d'enfocar el Camino sense haver de seguir llibres, guies ni mapes i molt menys haver de caminar els habituals 25 o 30 km al dia.

Així ho vam fer, i sense cap mena de pressa vam passar, ara tots plegats a fer 12 o 15 (màxim) km per dia. Parant als llocs més bohemis i emblemàtics que trobavem i aprofitant qualsevol aturada al Camino, per part d'ells, per a liar-la. Mai millor dit en aquest cas. S'han passat les dues darreres setmanes fumant "petas".

Els he vist caminar, voltar, preguntar i moure´s només per l'interés de buscar pedres.....amb totes les que hi ha al Camino, i ells emperrats a buscar-les del Marroc. HAY GENTE PÁ TÓ!

Bé, tot i això, la paciència ens ha augmentat a tots i en cap moment hem desesperat per les aturades del grup, tot i que les dones i jo no fòssim fumadors actius (l'alcohol encara ens acompanya en les nostres nits, que no falti!).

El dia passava com sempre.....era un dia estrany. La Shelly caminava enraderida durant tot el dia. Em vaig parar a esperar-la. Portava tot el dia plorant sola........era feliç. És estrany que ella és senti completament feliç a Spain i estigui buscant alguna cosa més a la vida que vivia abans a Austràlia.......i jo precisament fes el contrari al seu país. En un moment precís em va preguntar l'hora. Eren les 2:22:22. Per coses de la casualitat, i en part fent conya, li vaig dir que allò segur que significava alguna cosa!

Bé, en tot cas, em vaig adonar de que fa gairebé 3 mesos que ja vaig tornar d'Australia i que òbviament, havia de signar a l'atur el dia 26 d'Octubre, per tant, sense voler destorbar a ningú els vaig provar d'explicar a tots que sentint-t'ho molt............vaig decidir continuar el meu camí fins a Santiago. Els abandonava. Ningú pot obligar a ningú a caminar més del compte i menys aquí.

Vaig comptar que l'Amber m'acompanyaria. Vaig errar el tret! Ella es quedava i finalment m'abandonava després de més de 2 setmanes, 24 hores al dia..........plegats.

No vaig insistir, en vistes de la mitja diaria, vaig decidir empendre novament la marxa sòl. A la recerca de noves victimes (amics).

Em vaig acomiadar d'ells. L'Edward (29), amb llàgrimes (de veritat) em va mirar de convèncer diguent que el Camino era més que voler arribar a port (Santiago), era el compartir, però en aquell moment només volia marxar.

L'Amber em va acompanyar 25 metres i plorant també ens vam dir adeu. No em vaig girar més. Fa anys que per A o per B, les llàgrimes no han format part del meu tarannà. Hauré de fer alguna cosa al respecte....però inclús en aquest moment, els meus ulls van continuar secs com sempre. Vaig posar l'MP3 a tot volum i vaig deixar a la que m'havia acompanyat per 20 dies en el meu camí i als meus nous amics.

Fet un Kilòmetre, el Camino em va traïr. No em va deixar caminar. L'estòmac se'm va regirar i em va carregar d'una mena de remordiments, caparrassa, malestar em menjava per dins. El "tros de cabró" del Camino m'estava alertant, m'estava donant un consell que no volia escoltar..........

Em vaig quedar parat al mig del Camino, vaig parar l'Mp3 que m'estava amartellant el cervell. Vaig seure a terra, vaig agafar aire.........i em vaig plantejar que potser el Camino era més que només voler arribar a Santiago de Compostela. Potser m'estava ensenyant a no només escoltar-m'he a mi, a seguir compartint............no ho sé!

Se'm va acudir mirar el rellotge. Les 4:44:44. Em vaig fer la pel.lícula...........masses casualitats, potser massa sòl al cap, qui sap! Però entre renecs cap al Camino i cap als "cabrons" que havia deixat enrera....................vaig tornar!

Tots estaven asseguts, parlant de que no havia sigut un Adeu definitiu, el meu...........i com si un fantasma apareguès, tots van saltar en veure'm de nou, 45 minuts després d'haver marxat. Vaig passar molta estona assegut a terra.

Ha sigut la millor decisió que he prés.

Després d'això, el Camino s'ha tornat una altra cosa. Novament, una cosa nova i cada cop millor.

Ara sóc el que camina més lentament, al que no li preocupa res. I arribi a on arribi ho hauré fet amb ells.

.................en tot cas, ara com ara, tots s'han posat les piles i finalment arribem a temps a Santiago...........i plegats!

Comments

Ho provo, però quedaré curt, molt lluny del que aquí estic visquent.

He perdut la compte dels dies que fa que vaig deixar Girona. Sense mòbil, sense horaris, sense saber massa ben bé a on estic i pitjor encara, com es dirà el proper poblet a on dormi......però això és el Camino.

Des de la primera etapa, en la que vaig cedir els meus sticks (bastons) a la Jamaise i a la qual, als deu minuts de caminar ja vam perdre de vista per a sempre més...i als meus bastons, vaig endinsar-me amb l'Alina (Argentina) a fer una de les ascensions més fortes de tot el Camino.

1400 metres d'ascensió en uns gairebé 30 km de distància en els quals la boira ens va acompanyar, deixant-nos veure 25 metres davant i rera nostra, cosa que va fer que molta gent perdes la pista, la pista de les fletxes grogues que ens estan marcant tot el camí fins que arribem a Santiago.

Per a fer el Camino, cal estar primer, bé físicament i després de la primera setmana, cap estar-ho però d'una altra manera, mentalment. Afrontar un mes (com a mínim, si el cos, la ment i la feina t'ho permet) és un repte díficil a assolir si un dels dos factors (ment i cos) no estan pel que han d'estar.

El Camino és molt savi. He fet un amic gallec, l'Edward, que el va començar al maig i tot just ens trobem al mateix punt ara. Va tallar amb la parella (com molts i molts aquí), va engegar la feina, va deixar el pis i va iniciar el Camino amb ràbia, maleïnt tot el que trepitjava i no prestant l'atenció que aquest li requeria. El Camino va reaccionar. Ampolles, tendinitis, sobrecàrrega als genolls....i el més greu, un gos el va mossegar i el va deixar 3 setmanes postrat sense poder moure la cama.

Després d'aquest primer maltrangul va canviar la perspectiva, i el Camino se'n va adonar (sé que ara penses que m'he tornat boig, parlant del Camino en tercera persona, però t'ho asseguro, té vida pròpia) i amb la nova perspectiva de l'Edward sobre el seu viatge i partint exactament des de on el gos el va mossegar i fins ara, el Camino l'està recompensant cada dia en tot el que fa i li passa.

Seguiré amb ell més tard.

Amb l'Amber seguint caminant. Ens vam conèixer quan la vaig adelantar, com a bon "Torpedo" que sóc. Amb el meu MP3 a tot drap, només pensant a fer cada dia més kilòmetres en el menys temps possible. Que equivocat que estava.

Sempre he caminat el més lent que he pogut. Quan no hi ha pressa, no n'hi ha. Però aquí, no sé, tot i el paisatge, em va costar 3 dies deixar-m'he portar.

Des de aleshores, cada dia caminem més i més lents, plegats, amb més gent, però sempre amb l'Amber.

Hem passat poblets magnífics, de les Espanyes profundes que sempre hem rebutjat (o jo feia). La gent està impressionada, contenta de veure tanta gent d'arreu fent aquesta tasca de caminar. Caminar per motius religiosos (molta gent amb creus penjades al coll), gent simplement per a fer l'acte esportiu de caminar, però sobretot, sobretot, gent que creu en l'espiritualitat del que el Camino aporta i del que les gents que el fan t'aporten. Si l'has fet, ja ho saps. M'equivoco? No crec!

Gents que sense més ni més, ens han donat de menjar, de beure, han compartit els fruits dels seus camps, han arribat a portar l'equipatge de l'Amber i de dues australianes boges fins al següent poble, en vista de com anaven de carregades. I tot, per res, només pel fet d'estar aquí.

Portem recorreguts uns 430 km.

Passades les grans catedrals de Burgos i León i de camí a Astorga.....doncs com t'ho dic, vam arribar a un lloc meravellós, al mig de les Espanyes. Un poblet anomenat Villar de Mazarife (apunta'l a la teva llista per a venir aquí).

Teòricament sense res, com molts altres que hem visitat, algún bar, un super i cases rurals mig abandonades. Vam arribar, resulta curiós, son només 500 persones visquent aquí, però tot eren bones vibracions. Ja des del poble anterior ens vam anar creuant amb un Senyor amb bicicleta, en Rueda. Fins a 5 cops el vam anar trobant arreu. Senyals, hi creus?

Vam veure l'alberg privat i com esparaitats, tot i ser completament nou i de condicions immillorables, ens vam aventurar al poble a buscar un nou alberg. Fins a 3 en un poble tant petit.

Anavem cap al privat, al Tio Pepe, amb habitacions de dos llits, un luxe al Camino i per no sé quin Sant Àngel ens vam trobar a l'Elliot, el nostra amic Australià de 18 anyets que està caminant i que a cada etapa retrobem.

Ens va parlar de l'Alberg de Jesús (per un cop a la vida, res a veure amb el Sant) i només arribar, a 25 metres de la porta ens vam trobar una pila de patates monumental. Unes 20 Tones.

Vam veure gent separant patates bones, dolentes i pels porcs. El noi que ajudava ens va dir. Yo también soy Peregrino y llevo tres dias aquí. Ya me dirás.

Vam pensar que estava trastocat. Era l'Edward, el que ara és el nostre nou amic gallec.

Doncs que dir-t'he, després de deixar-nos campar a la nostra per l'alberg, triar els llits que voliem i parlar hores i hores amb la Yoli, la hospitalera...i tot s'ha de dir, de pujar a cavall, voltar pel poble amb ells, jeure i lo millor, compartir sopar, vi i conversa amb els inquilins...Cada vespre tenim jam-session. Tenim un parell de guitarres i una noia de Paris, desangelada de la seva vida allà i que com nosaltres vam decidir quedar-nos una nit més, però que ens té enamorats a tots. Té una veu prodigiosa. No havia sentit a la meva vida a ningú cantar així. Riu-te de Norah Jones i de la que vulguis. Deu méu!!! Un plaer pels sentits.

Aquí és realment bònic, real. El Camino

A la botiga ja saben qui som, com ens diguem...

Avui és la tercera nit i dia que passem aquí. Portem 2 dies recollint patates, sí patates. Tots enfundats amb el mono i carregant patates. Total, només per ajudar.

Avui ens hem repartit la feina de neteja de l'alberg. Només per plaer. Jo escombrant i fent llits, l'altre fent lavabos, l'altre cuinant. En familia! Ajudant, fent tot el que ens ve en gana. Inclús hem fet d'hospitaleros, rebent i ensenyant les instal.lacions a d'altres que com nosaltres també s'han agregat i ja porten un parell de dies.

Demà quart dia, per fí ens encaminem de nou.

No podeu ni imaginar la il.lusió que ens embarga. Això realment forma part del Camino. Ahir vam tenir festa. Vam celebrar el cumpleanys de l'hospitalero. Alguns fins a les 7 del matí. Hora a la que normalment ja caminem, però ja et dic.......

.....això és el camino!

Ens han deixat pintar a les parets. Jo he dibuixat la Catedral de Girona i part de la lletra de la cançó d'un musical que em va enamorar. The Last 5 years (va per tu Ricard!).

Continuo aquí,..........Sentint!

Comments

 Amb les meves peripècies vàries i entrebancs per Girona i en vistes de les poques ganes (cap) d'establir-m'hi definitivament, em vaig decidir per fer el desitjat viatge que tant esperava.

Després d'una setmana a London en la que vaig fer moltes coses, començar a buscar feina, un pis (cosa que he deixat definitivament fins que em mudi al gener allà), entablai algun que altre lligam amb la Tina...... i gaudir com mai ho havia fet de London...després d'uns dies passats allà volant, gairebé sense adonar-me'n vaig tornar a Girona, en la que m'hi vaig estar novament ben poc.

Decidit com ja tenia, he començat les meves andances peregrines agafant un tren, coneguent i parlant amb gent d'arreu que com jo s'aventuraven a fer el mateix, cadascú per motius diferents i un cop a Pamplona, coneguent a la Alina (Argentina) i la Jamaise (Malta) i encarrilant-nos en taxi cap a Saint Jean Pied de Port.

Allà, vaig arribar amb només 5 kilos d'equipatge. Ni punt de comparació amb els 15 i 20 kilos que estic veient patir a d'altres peregrins. He parlat amb molta gent, el camí i la motxilla, la que portem i que creiem indispensable, en la majoria de casos, amb masses coses a dins. Això dona a pensar. Com ja deia des de Austràlia, la motxilla, la física i la no física, hi portem masses coses que no necessitem i que és bó i alhora sa, anar desprenent-se d'aquests excessos pel camí, el camí de la vida, i ara el meu cap a Santiago.

Dia a dia, n'aprenc. Això és el Camino!

Dir als que ja l'han fet que és una experiència increïble i equiparable al meu viatge OZ és quedar-se curt.

Des de que he començat amb poca cosa i sobretot amb moltes ganes, no he fet més que conèixer gent, desplegar i rebre més i més cada dia de tothom, de gent de tot arreu que sense més ganes que les d'arribar a Santiago de Compostela (la majoria) i fins a Finisterre (els valents de veritat) estem compartim mals de peus i alegries allà a on anem i ens diuen "Buen Camino" al nostre pas.

He conegut gent de molts païssos, ningú sap com ho anyorava. Em meravella que algú del Canadà o de South-Africa o alguna que altra australiana sonada, s'agafin un mes de la seva vida per a dedicar-l'ho només a fer el Camino. No crec que ara com ara, els que treballavem o treballeu encara ens ho poguem permetre. No és una crítica, però la majoria de la gent aquí, son "sonats" que com jo que ho han deixat i en part s'ho poden permetre o molts jubilats i pre-jubilats que ara, tenen un temps per a gastar al Camino.

Amb ells, el meu anglès flueix cada dia i arribats al dia 10 ja portem gairebé 250 km fets ja (a peu).

Gent de totes les edats i localitzacions amb els que anem xerrant, retrobant-nos a paratges inòspits d'Spain, parant a veure i beure aquest (haig de dir) magnífic escenari que Spain ens regala. Haig de dir, que les gents de les ciutats i poblets que travessem admiren i alaven l'esforç que tots fem. Us farieu creus de lo amable que és la gent. No us ho puc explicar!

El caminar sense sabates per Austràlia m'ha repercutit molt positivament musculant els peus que tants i tants problemes m'han donat tota la vida (el meu talón d'Aquiles (apart del meu cervell boig.......res a fer amb això)).

Em vaig entrenar una mica abans de venir i l'únic resultat ha sigut completament favorable. Encara he fallat cap dia i més o menys he seguit amb la trempera que sempre m'ha caracteritzat. Estic content i alhora orgullós de no sentir-m'he renegar de les agulletes i de les ampolles, per ara, cap ni una....i en vistes de com està i ha estat de fotuda alguna gent, us asseguro que és molt reconfortable.

Ja he perdut un parell o 3 de kilos, 250 km son 250 km. i per molt que beguem (aigua i força ví als vespres o a on parem) i de menjar com un jabato....aquí, amb l'esforç, només fem que cremar-ho tot.

 És el millor règim que pots fer, guanyar muscle i perdre greix. T'ho recomano!

Jo, apart del greix, ja he perdut el mòbil. El duia posat dintre del xandall, vaig fer un volt a la ciutat, vaig anar a sopar amb l'Amber Lyons, la meva àngel de la guarda i de llitera (ja portem 7 dies caminant junts). A la hora de pagar em vaig adonar que el mòbil havia volat. Amb anterioritat havia anat al lavabo i mirant arreu i en vistes de no trobar-l'ho em vaig adonar irremediablement que l'havia perdut pel camí. Desesperat, mig mosca amb mi (per lo tonto de perdre'l), vaig trucar i ja no donava senyal. Vaig tornar novament al restaurant a demanar-los el número per trucar al dia següent per si apareixia i l'Amber, la meva americana favorita em va recomenar de tornar a mirar al lavabo. Res de res al terra.

No sé perquè se'm va acudir d'obrir la tapa i vaig veure un merder de paper a dins. No em preguntis, però jo mateix em vaig veure posant la mà a dintre del WC, entre papers i literalment merda, vaig tocar una cosa més robusta i uniforme que la merda...........................era el meu mòbil!!

Va caure i ni em vaig ni adonar, vaig tirar la cadena, algú va cagar més tard......i el meu mòbil i els calers que duia.....van canviar de color. Mai millor dit que els diners son una merda!!!!!

El mòbil ha deixat de funcionar, però ja ha passat a formar part de les anècdotes del Camino.

Ara els meus amics peregrinos m'acollonen diguent que em truquen i que estic fora de servei.....jo els contesto que no, que el meu no està fora de servei, el que està és "al servei".

Total,  segueixo cada dia amb l'Amber, entre les seves ampolles als peus, (és una mula! portava com 20 kilos d'equipatge, dels que ja em enviat dues remeses a Santiago, però no ha defallit ni un dia!). Les seves ampolles la fan caminar amb xancletes, 30 km al dia amb xancletes, no vols saber que és, de veritat!!!

Bé, com diguem aquí: BUEN CAMINO!

Seguiré!

Comments

 Marxo a fer el camino de Santiago i suposo que ja no torno fins a d'aquí a un mes (no siguin que em fallin les forces). Després marxo a Alemanya, finalment a veure el Mar i Cel i a veure als meus amics que vaig fer a Austràlia.

 Tinc una feineta per a fer durant un parell de mesos, al novembre i desembre i que espero em donin suficient per a viure tranquilament uns mesos a London fins que trobi la feina que busco.

 Estic fent el currusculum. Allà tot és diferent.

 El tema, he decidit que tot i haver començat com una aventura australiana i finita....això d'escriure m'agrada i seguiré amb la línia.

Seguiré escriguent.

I promise!

xxx

Comments

 Si encara has seguit el meu blog durant la meva tornada, ara ja, dues setmanes i mitja des de que vaig aterrar al Prat, he provat, amb no massa sort, literalment a aterrar a la meva terra.

 M'assembla que no he aconseguit trobar el meu emplaçament encara.....i al pas que anem.....m'assembla que es quedarà només en l´intent!

 No he parat quiet enlloc, no he pogut estar-m'he més que unes quantes hores al mateix lloc. L'únic "place" a on encara m´he sentit mig protegit ha sigut al meu pis, tot i que només hi he estat 2 dies. Allà entre desfer la maleta, fer alguna rentadora i organitzar una mica el pis, he passat les hores.

 Extranyament amb mi, vaig deixar inclús de sortir i anar a Platja d'Aro. Un clàssic que m´he saltat a la valenta i que per un cop a la vida (la Sara se´n faria creus) vaig preferir quedar-m'he a casa.

 M'he adonat de coses.

 Encara no entenc com he pogut apilar tanta roba durant tants anys i com m'he aferrat a llençar res, simplement per algun record que em deuria portar.

M'he passat un dia ordenant i apilant roba. Roba que suposo que mig em posava o que simplement tenia endreçada pensant que algun dia me la posaria. He donat més de la meitat de tot el que tenia als pobres. Com dic jo en conya "els nens dagnificats de Sant Ildefonso".

És bestial, almenys per a mi, i un alleugeriment de pes, el fet d´haver-m'he desenpallegat (com s'escriu?) de tot això! Implica més coses que simplement el fet de donar roba. Suposo que algú em deu entendre.

 No he vist massa als meus. Ni germans, ni amics.

 M'he organitzat la vida, he firmat atur, he fet la declaració de la renda, m'he posat a ordenar fotos del viatge, que espero no hagis de veure i aguantar i a organitzar els meus propers 4 o cinc mesos.

 Ara mateix, després d'haver decidit que mig volia fer amb la meva vida immediata, vinc de fer una travessa anomenada "Cavalls del vent" amb la Agus, una Cartaginesa (suposo) amb la que ens vam conèixer a Austràlia.

Uns noranta pocs kilòmetres en muntanya (tute tute) a peu durant 4 dies que sota la pluja i sota una pedregada important que m'han servit d'entrenament i concienciació pel que em vindrà després.

Ara estic a la Vall d'Ordesa amb en Ricard, la Mire i en Ricky petit (els de la Berna, el restaurant que vaig fer l'any passat). Suposo que no tenia massa intenció de quedar-m'he ni un dia més a Girona i per això "he tornat a fugir (si li vols dir així)".

 Aquí m'hi estaré uns 15 dies, lo just per tornar, enfundar-m'he una samarreta, arreglar-m'he una mica i anar al casament de la Laura Tarradas (que es casa!!!!).

Passada la ressaca, m'espera un avió per a marxar a London.

 Sí, finalment ho he aconseguit i me'n vaig una setmana a viure a casa de la Tina (ho sento!), de pas a veure algun musical (que no faltin) i.......a provar de buscar feina.

Haig de mirar al col.legi d'Aparelladors de Girona quina mena de convalidació i validació em poden fer del meu titol per a treballar allà..... suposo que serà el primer de més d'un viatge que vull fer allà, per a provar de viure una vida en anglès.

Encara, i abans de Fires de Girona em quedarà de fer el Camino de Santiago. 1.000 km a peu que em penso penjar al damunt.

Des de que he tornat, i amb els 3 kilos inicials que vaig perdre a Australia, haig de sumar els 2 més que he perdut aquí. Fa raro, però tinc sensació de gana i només faig que baixar pes.

 Suposo que el sobreesforç, tot i la recompensa final de cada dia, de la travessa que vam fer, ha ajudat a cremar toxines.

Aquí, he seguit sense entonar-m'he massa.

He tornat més reflexiu, apagat inclús (crec) i els que encara han pogut parlar amb mi més d'una hora, així m'ho han fet entendre. No he vingut a fotre canya a ningú, però tinc ganes de dir veritats! (ho sento Aida)

Tot i que entreveuen al Xevi que vaig ser....alguna cosa ha canviat dins meu. No et ser dir realment el què, només jo m'ho veig com era i soc!

El parlar anglès, el conèixer gent constantment, el descobrir coses noves.....son coses que no acabo de païr massa bé aquí. Aquí no puc fer-ho i ho provo, ho saps!

Però bé, ja he aconseguit parlar bé el català , em va costar al principi però ja està. Encara la segueixo cagant parlant Spanish......però ja no crec que vingui d´aquí.

 Sé de gent que ara aniran a viure una experiència semblant a la meva.....i espero la disfrutint tant o més que jo, però que sàpiguen que la tornada serà dura, molt i molt dura.

Espero ens poguem veure a l'Octubre!!!

xxx

Comments

 Ja a Spain, no sé per què només faig que dir que si Espanya això que si Espanya allò, suposo que per estar tant temps lluny....

.....vaig arribar el 27 a les 10 h 45 del matí. Després d´un llarg viatge, 28 hores que haig de dir que tant d´anada com de tornada em van semblar com un suspir (m´adormo a on faci falta!). No et faci por marxar a Austràlia ni pel viatge ni per l´idioma....no tinguis por

 Bé, després de menjar com un berro cada 3 o 4 hores a l´avió. Que la veritat, no entenc que t´inflin a menjar com un porc i menys encara que ningú rebutgi el menjar tot i estar tips. Serà que és de les poques coses (gratis tot i pagar-la) amb les que ens surt l´instint animal (i el tacanyo) de no deixar res i menys quan es tracta de menjar.

 L´aire acondicionat de l´avió anava a tot drap i tot i la manteta.......em vaig refredar. Així anem amb els Frenadol.

 Al darrer avió em vaig passar tot el vol parlant amb una anglesa (anava pels 50, crec) que venia a passar la setmana a Barcelona. Va ser el darrer cop que vaig mantenir una conversa amb anglès des de que he tornat. No saps com anyoro el parlar amb anglès. Ho he provat amb els meus amics.......però res! Vaig boig per anar a un pub irlandés o a l´Ovella negra a Barcelona!

 En David Ibañez, en Papi i en Trumfu ja m´esperaven a les porta des de 2 de 11......però clar, què vols? Després d´haver agafat 13 avions a Austràlia i sense cap problema, com volies no aterrar a Spain i que no em perdèssin la maleta! Doncs gairebé a les 12 sortia de reclamar l´equipatge!, així que només amb la motxilla vaig abraçar als meus amigotes, que tot s´ha de dir, els molt cabrons ja feien apostes de si tornaria amb xancletes, un barret de palla i no sé quina estranya indumentaria. Els vaig decepcionar. Texans, samarretes i esportives. Per no dur, no duia ni la cua que em va acompanyar els darrers dies a OZ.

Després d´abraçades....acollonades varies sobre si teniem hora al psicòleg a les 5 (per a mi, és clar!), vam anar a fer un café. Encara amb la tonteria de l´anglès, vaig tenir algún que altre entrabanc mental i dialèctic per a poder parlar correctament el català. Encara ara, 5 dies després d´haver tornat, encara en deixo anar algun what......però els vaig matant.

Vaig tenir sort i la maleta va arribar amb el següent vol, així que vaig tornar a passar els controls. Aquest cop, no com a Austràlia a on escanejaven cada cop el meu passaport. Aquí només parlant en Espanyolete amb la Guàrdia civil i explicant-los que anava a recuperar la maleta em van deixar passar tots els controls. Viva Espanya!!!!! Em vaig oblidar de portar una bomba amb mi!

Tot ha sigut el preludi del que havia de venir. Arribo a Barcelona i resulta que fa no sé quants dies que la gent no té llum i veig uns generadors tremendos a les portes dels edificis. Tampoc m´afecta massa, però la veritat, vinc bastant creuat i nerviós.

 A l´avió tenia una mena de taquicàrdia i de veritat, no em feia a la idea de que estava tornant.

Després de veure al meu fillol, en Marçal que s´ha de dir que està bestial i a la Magalí (que em té el cor robat de fa anys) i la Milena i donar-los els regalets...m´en vaig anar amb el Jetlag a casa d´en Trumfu. Tot i estar rebentat, durant 4 dies només he aconseguit dormir entre 3 i 4 hores per nit. Tinc la cama dreta que se m´adorm de tant en tant i encara continuo amb les ferides al peu esquerra. Però tampoc em queixo massa. Son ferides de guerra, la meva.

Però tot i voler estar-m´he el cap de setmana a Barcelona, el divendres al matí ja em vaig posar nerviós (cosa realment poc comuna amb mi) i vaig agafar el primer tren que vaig trobar cap a Girona.

 La meva decepció ha vingut de trobar el poc nivell de catalanisme, i ara surto patriòtic i un pèl independista, quan arribats a Barcelona i amb el tren cap a Girona, em trobo que gairebé tothom parla en castellà a arreu i el més flagrant...........no m´entenen parlant català.

Vaig haver de canviar de vagó al tren, ja que provant de llegir el meu llibre (en anglès) vaig començar a sentir flamenco a tot drap (eren les 9 del matí). Una mare, d´allò més complaent estava posant cançoncs però de los més quilles al seu fill de 4 anys amb el mòbil.

Sé d´on vinc i sé el que hi ha aquí, però a 16.000 km. d´aquí la gent es té un respecte impressionant i ningú emprenya a ningú i menys posant flamenco a un vagó ple de gent i destorbant.

 SENYORA, COMPRA-LI UN FUCKING MP3 AL TEU FILL!

A Girona, amb en Chiqui (el meu germanet) vam anar a buscar la moto. I haig de dir que ha sigut el plaer més gran (comptant que estic feliç de veure als que estimo) que he tingut des de que he arribat.

 No sabia si sabria a quin peu tenia les marxes i els frens, però com un trajo de seda que et va a la mida, la moto em va quedar calçada en un segon. Ploraria si en sapiguès!

Vaig anar a veure a l´Aida i que sàpigues........que ets la que més m´ha demostrat com n´estava de contenta de veurem. Gràcies!

........................A Girona tampoc em volia quedar i en part, tenia com mitja por de començar-me a trobar gent vaig agafar de nou el tren a Barcelona. Per segon cop en el mateix dia.

Passada la nit amb els meus amics, al matí del dissabte em tornava a encarrilar cap a Passeig de Gràcia per tornar finalment a Girona, agafar la moto i cap a Castell d´Aro. Però els Deus no em són propicis i a l´estació........per avaries tècniques no hi havia trens.

En 6 mesos i qui em coneix sap que el que menys faig sortir és la meva mala llet, però només tornar i en vistes de l´incapacitat de trobar-me una solució al tema ferroviari, em vaig començar a escalfar i després de que en Trumfu m´acompanyés a l´estació del Nord i allà em fèssin canviar tres llocs de cua i finalment, l´únic que trobés fos un bus que em deixès a l´aeroport de Girona.....................haig de dir que estava completament enrabiat.

No va amb mi, i sóc pacient...................però no n´he enganxat ni una des de que he aterrat!

 Entre el tren i el bus, en vistes de que el meu cos es negava a dormir, em vaig dedicar a contemplar el paisatge............i he quedat molt perplex de la deixadesa de les estacions de tren fins a Girona. No hi ha ningú que se´n faci càrrec? Ho he trobat desastrós! Sé que fa temps que està així i no crec que hagi descobert res nou, però m´he adonat del desastre de infraestrutures que tenim i que ens fan creure que són les que ens mereixem!

Que ens passa als catalans que ens donen pel cul i a sobre, contents paguem la baselina i ni ens queixem?

 Sé que vinc revolucionat, i no cal ni que em facis cas. I no vull que et pensis que ara menyspreu el que tenim i tens i tant valores........però allà he vist d´altres coses. No sabia que fòssin millors.........però ara, realment m´ho semblen!

Tampoc em facis massa cas........

 Estic mirant vols per a marxar novament. Tothom em diu que tingui paciència.........ja t´acostumaras, que em diuen tots. Però ja m´acostumaré a què? No em vull acostumar al que veig ara!

Potser marxaré a Argentina un parell de mesos i potser des de allà sabré valorar el que tinc. Els meus amics i els meus germans......poc més i considero que ja és molt. Però no em moro pensant que tinc un pis.......

 Mentre pugui pagar la hipoteca..........

Només volia dir-t'he que estic força desencaixat. Que no crec que em donin una feina a Girona a on pugui dur la cua (tot i que sembli una tonteria).

Que al meu pis, m´he adonat que tinc massa roba i que a la mínima la dono tota als pobres.

No em vull tornar un jipiós, simplement reduïr coses que creia importants i mantenir les realment importants, amics, familia i a mi mateix que al cap i a la fi..............serè l´únic que en pagarà els beneficis o els plats trencats.

Continuaré!

Comments

El sol ha brillat tot el dia i des de les 7 del mati que m'he llevat, després de la darrera farra amb els meus amics italians i de passejar tot el matí amb la Agus, una amiga que vaig fer a Surfers Paradise.........finalment m'acomiado.

Tornaré a escriure, ho prometo. Miraré de seguir en la línia, bé les línies, suposo que el meu blog a vegades ha semblat escrit per mes d'una persona. Tots era jo, sóc bessons, nassos, que vols?

Un petó i gràcies per tot!

Ens veiem en res!

Comments

Potser aquest post serà inclús el més llarg, agafa-t'ho amb calma que va per llarg! Però després de tant parlar, de dir tot lo meravellós que ha sigut i és Austràlia, tenia ganes de resumir-te a la meva manera, ja saps, tot el que aquí he gastat, conegut i per què no, explicar-te també quatre coses negatives o rares o simplement diferents al que coneixem o coneixes.......jo ara ja tinc una altra percepció de tot! 

6 mesos ens els que he visitat, per ordre:

preparat! 

AUSTRALIA: Sydney, Noosa Heads, Harvey Bay, Fraser Island, Brisbane i Gold Coast.

NEW ZEALAND: Auckland, Orewa, Whangaparaora, Waipu, Whegarei, Paihia, Kerikeri, Ninety mile Beach, Thames, Coromandel, Whitianga, Opoutere, Tearoha, Rotorua, Taupo, Turangi, National Park, Wangarei, Palmerston North, Wellington, Picton, Nelson, Motueka, Westport, Punakaiki, GreyMouth, Franz Josef Glacier, Fox Glacier, Haast, Wanaka, Queenstown, Te Anau, Fiorlands Doubtful Sounds, Catlins Forest, Dunedin, Otematata, Mount Cook, Lake Tekapo, Hammer Springs, Kaikoura i Christchurch.

AUSTRALIA: Sydney, Darwin, Kakadu National Park, Katherine Gorges, Outback Station, Alice Springs, Kings Canyon, Uluru, Coober Pedy, Rawnsley Park, Parachilna, Adelaide, Grampians, Great Ocean Road (12 apostles) i Melbourne.

TASMANIA: Hobart, M Field National Park, Lake St. Clair, Queenstown, Strahan, Tullan, Crade Mountain, Devonport, Laucenston, Bicheno, Wine Glass Bay i Port Arthur.

AUSTRALIA: Sydney.

FIJI: Nadi, South Sea Island, Waya Lailai, Sanaway Resort, Sunrise, Wanna Taki Cruise, Manta Ray i Nadi.

AUSTRALIA: Sydney, NewCasttle, Port Macquarie, Coffs Harbour, Byron Bay, Nimbin, Surfers Paradise, Brisbane, Noosa Heads, Bundaberg, Townsville, Cairns i Sydney.

 Molts llocs, no creus? A mi m'ho semblen ara que els estic repassant un per un i en tot cas........molts em queden molt lluny en el record. Com un somni. Molts d'aquests viatges, com saps, els he fet amb avió. Fins a 13 diferents avions he agafat en 6 mesos, però apart m'he fet com uns 15.000 km. en autobus (i són molts). Només pensa que Spain, des de Girona i en diagonal atravessant Madrid i anant a parar a la barbeta de Portugal són 1.500 km.

He volat en helicopter, en navegat en vaixell, en veler, en Ferry, tren, metro, en llanxa motora, en avioneta, he fet rafting, surfing, kayaking, literalment he volat sostingut per un cable a la meva esquena (idees de la Chio)........però si haig de dir una cosa. El BungiJumping (pots creure que no tinc nassos de recordar com es diu en català?). Bé, que no sé com es diu quan et penjen de les cames i saltes 170 metres al buit, però no està fet per mi. Diria que és la única cosa que no m'he atrevit a fer aquí. El tema de fer paracaigudisme no m'ha acovardit, simplement no m'he volgut gastar $500 per saltar!

He conegut gent que m'ha deixat marcat per a sempre més, però dir-te que mai més a la vida crec que arribi a conèixer tanta gent com aquí. Dir que realment, tot i que breus em vaig enamorar completament. El primer mes de la Pamela i 3 mesos després de la Tina. No m'entendras encara que t'ho expliqui..........però bé!

Gent de fins a 38 diferents païssos. Majoritariament europeus, però si tens paciència, te'ls redacto en un plis. Però dir-te que més o menys intensament, amb cadascún he tingut alguna cosa important. Difícil d'explicar i dir-te que ara son els meus amics és difícil d'explicar quan a vegades estas 10 anys amb algú a Girona i realment no el conèixes. Aquí sí! Tothom té un motiu per estar a Australia i ningú té por de ser els mateixos i mostrar-se tal que! Aquí van ser més que amics, no simplement coneguts.

Desde Japó, Korea, Brasil, Alemanya, Anglaterra, Slovakia, República Checa, Argentina, Colombia, Mèxic, Italia, Irlanda, Escòcia, Estats Units, Finlandia, Dinamarca, Suïssa, França, Taiwan, Xina, Rússia, Thailandia, Australia, New Zealand, Fiji, Noruega, India, Holanda, Canada, Gales, Spain, Austria, Israel, Bulgaria, Polònia, New Caledonia i Xile.

Molta i molta gent, gent amb els que revisant el meu mòbil australià (com el trobaré a faltar!), entre enviats i rebuts tinc uns 2.500 missatges. Mare de Deu, en 6 mesos! Darrerament he mirat d'estar més comunicat amb la gent a Spain però durant molt temps vaig estar immers únicament en la meva vida australiana. Anyoraré els txt in English!

Gastar diners, diriem que he gastat entre 3 i 4 millions de pessetes. Uns vint-i-pico mil euros i sense comptar que he pagat la hipòteca cada mes! Els calers invertits aquí son m'assembla, els calers millors gastats de la meva vida. No em requen gens!

 Apart del money.......que ja no ho és com a tal, he gastat com uns 8 pots de xampú i suavitzant i una cosa que m'he posat al cabell per a no semblar el rei León (cosa que encara no he aconseguit als matins quan em llevo), 4 pots de pasta de dents, 6 ampolles d'Horaldine (et vaig explicar que el jovent s'ho veu com a beguda alcohòlica ja que no tenen calers per anar als clubs?), 2 raspalls de dents, 6 gillettes (a vegades sí que m'he afaitat, potser més que a Girona!), 5 desodorants, 1 parells de sabates (completament destrossats!), dos parells de flip-flop (xancletes que estan a les últimes), uns pantalons que van morir a Fraser Island, un parell de barrets, 1 samarreta (passió sexual!), 2 carritos per a portar la meva motxilla (o et penses que durant 6 mesos l'he carregat a l'esquena?), 2 càmares de fotos (les dues espatllades!), 5 rellotges (finalment vaig comprar el cinquè), 4 ulleres de sòl, 8 DVD en fotos, que vol dir unes 15.000 fotografies (no les veuras totes, no pateixis per això. Son per a mi!), un mig porro que em vaig fumar a Fiji, l'única cosa que he fumat, tranqui!, i això sí, gairebé 6 mesos beguent alcohol cada dia. Potser m'he sentit intoxicat (com diuen aquí) 3 o 4 vegades, intoxicat al meu estil, ja saps, borratxo però controlant. Però sí que d'una manera o altra, diria que els dies sense beure alcohol han sigut potser 5 o 6. No més! Sona alarmant, ho sé, però aquí és dissabte nit cada dia.

Estic molt content d´haver vist tres musicals a Austràlia. Miss Saigon (passable), Company (em va agradar tot i haver-lo vist a Girona amb el mal lograt Carles Sabater) i Priscilla Queen of the Desert (un gay musical que em va encantar).

Després d'aquest enorme resum, espero encara estiguis aquí! dir......

Que saps que com he dit en posts anteriors a Australia he deixat moltes de les màscares que carregava durant tant de temps. I per què no, m'he tornat una mica més hippy (més a lo Chiqui, el meu germanet que ja té 30 anys, vaja tela!)), si en el meu cas, indica no dependre de robes, pentinats, barba......ja saps! M'he dutxat sempre i he mudat els calçotets........però no m'he preocupat de tantes coses com a Girona (qui s'enrecorda de les americanes?), però si haig de dir una parell de coses curioses que he denotat a Australia.

Si ets home, dir-t'he que en certs aspectes de la meva vida sexual he posat imaginació en més d'una ocasió. Coses que les dones tenen per après jo ho he posat en pràctica a Australia. Imaginació! Dir-t'he que per interés propi o pel que sigui que li vulguis dir, vaig provar de comprar algun magazine per a homes (adults) i que vols que et digui. La revista del club Super 3 té més morbo que els magazines aquí. Tot és light aquí. Inclús les revistes porno. Bé, no són porno, no saben el que és. Ni a les betzineres he vist pel.lis porno. Les típiques, ja saps, al costat de les cintes de radiocassette d'en Manolo Escobar i del Regathon. En porto una de mostra de regal per a un de vosaltres. Tranqui, no està usada (ja saps!). Però després de gastar mitja hora de la meva vida en un megastore i fullejar totes les revistes (unes 20), vaig comprar la més hot. Ja veuras.............fa riure! Però és una mena de regal per a un de vosaltres. Ja està atorgada! OK?

Dir que a Sydney, el 25 % de la població és homosexual. No es veu clarament. Però només fa falta parar atenció i veure'ls arreu. Completament integrats a la societat Australiana i actualment, barrejant-se entre australians, asiàtics i el que sigui que trobin. Però inclús diria que a vegades és maco de veure'ls vestidets semblants i sopant junts en un restaurant. Dir que vaig estar a 2 gay-clubs. Que van provar de ballar amb mi, sense samarreta, uns quants d'ells però suposo que en aquest tipus de situacions......no vaig ballar com acostumo i vaig fer el típic hetero-ball. Ja saps, un peu dreta, un peu esquerra i braços gairebé estàtics! Però va ser divertit i interessant a l'hora!

Si ets dona........para atenció, va per a tu (és més còmic que altra cosa).

 Moltes són les dones que durant aquests mesos he conegut aquí (ho sé, sempre dones.......). Sempre viatjant amb alguna amiga, amb el xicot o nou xicot que han fet aquí o soles, les valentes. Però sí que haig de donar-te un consell si penses venir una llarga temporada per aquí. Haig de dir que és collonut desprendre's de coses i hàbits anteriors. Inclús no portar el cabell perfectament pentinat. Inclús alguna samarreta amb alguna taca dona un punt de distinció aquí, inclús més amb un forat........però si us plau, fes-t'ho d'alguna manera per a cuidar un sòl aspecte. Depilat el bigoti si vens per aquí!!! Fa riure, ho sé.....i a mi m'ha fet somriure i riure molts cops aquí, però de veritat, no saps la de converses que hem tingut entre homes parlant del mustache!

Aquí, després de 5,6,8 mesos o inclús un any, no sé per quina raó, les dones, moltes d'elles han descuidat aquest punt. Ja no em fico amb cames o amb el que vulguis..........però el bigoti? De veritat, sé que és segurament masclista, social i el que vulguis, pero el fart de dones bigotudes (pero deu-ni do) ha sigut considerable....

 Al cap i a la fi, és més una conya que una altra cosa......i tothom més o menys se'n fa a la idea, inclús jo! i haig de dir que rastes tant en dones com homes i barbes llargues com aquí no els he vist en lloc. Jo inclús vaig estar un mes i mig sense afaitar-me. Al final semblava un indigent!........pero lo fort és que segurament les dones troben atractius als homes amb la barba...... Tot plegat, una conya, però és cert.

D'altres coses i com ja vaig dir.......els kilos! He estat uns dies amb les meves amigues brasilenyes, amb les que vaig estudiar fa 5 mesos. Totes i sense excepció, apart d'haver perdut aquell color que tenien en arribar, el moreno, totes han guanyat cap a deu kilos cadascuna! 10 kilos en quatre mesos és too much! Jo realment no sé com s'ho han fet...........però ho tenen tot repartit! I haig de dir que en arribar eren un bombonet...........ara són bombona i prou! No és tema només de dones. Tothom s'engreixa aquí, massa bona vida! Jo he disfrutat de la bona vida però el meu estòmag és molt més intel.ligent que jo. Només 3 cops he anat a un restaurant amb Junk food (menjar basura) i al dia següent el meu estòmag, en ple crit de guerra, m'ha fet seure durant hores i incomptables vegades al water. Així que definitivament, els MacDonalds, kebaks i varis........m'han dit adeu per a sempre! Espero que quan em vegis no em diguis que m'he engreixat! Et pelo!

Dir que al supermercat tot es lower fat, és a dir, light completament, coses com la llet (horrorosa), coca-cola, galletes, xocolota, bé, tot el que et puguis menjar es pot comprar in less fat! El govern està molt preocupat de l'alarmant nivell de colesterol i kilos en el juvent. Dir que inclús a la TV hi ha un programa anomenat THE BIGGEST LOSER a on gent de 30 endavant i completament obesos, 200 kilos, concursen per a veure qui és capaç de perdre més kilos. Una mena de Gran Hermano en gordo! Inclús hi ha el THE BIGGEST COUPLE LOSER (per a parelles obeses!). Tela marinera!

 Bé, d'altres coses que no et vaig dir es que aquí......a Australia, als peatons se'ls passen una mica pel forro (mira una de les darreres fotos que he penjat!) Haig de dir que moltíssims carrers són peatonals i pots estar caminant durant hores només atravessant algun que altre carrer amb cotxes, chapeau que diuen a París, però a la resta de carrers, dir que posen un pas de zebra al principi, un al mig i un al final i que el carrer fa 2 km de llarg......i clar, a la resta de llocs, tot i estar indicat per a peatons, al no haver-hi el pas de zebra, tu creus que algun cotxe ha parat alguna vegada per a deixar-me passar? res! Inclús la setmana passada, una noia tota emocianada, just acabada d'estudiar i llicenciar-se a Brisbane, anava tota contenta amb les amigues amb el diploma a la mà, va atravessar el carrer, no de zebra.........i un bus...........imagina't! Morta a l'acte!

Tot són coses bones, però d'altres .........ja saps, a tenir en compte, potser diferents o per un cop pitjors que a Spain!

Dir que a dia d'avui i de fa mesos, el meu anglès és més que fluid. Parlo amb la mateixa soltura que m'expresso en català i tot i que sempre estic aprenent noves paraules i maneres diferents de dir les coses parlo més que bé........però sí que et dic una cosa. 6 mesos després d'estar aquí i encara gairebé no pillo el que diuen els australians. Entenc a tot deu. Anglesos, americans, d'on siguin però molts australians no parlen anglès, sino que parlen OZI. Els típics australians, els de pura zepa son impossibles d'entendre, parlen un anglès, com et diria, com un de Cadís parlant espanyol!

 Encara em vaig sorprendre la setmana passada mantinguent una conversa amb un d'ells, però ningú dels que aquí han estudiat o aprés anglès, ningú els entén!

Dissabte passat amb l'OZ vaig estar fent de traductor per a una Koreana i una noieta de 18 anyets de Bèlgica. Ell els preguntava a elles i elles em miraven a mi! Realment còmic. Aquí a Austràlia he fet més d'una vegada de traductor entre els que parlen i els que estudien anglès, diguem que jo els entenia als dos. Però feliçment haig de dir que ningú aquí m'ha dit mai que tinguès cap mena d'Spanish accent. Simplement anglès. Més d'un cop m'han preguntat si era d'algun país de parla anglesa! N'estic molt orgullós!

 Del que sí que no m'he pogut desprendre és del meu look! Moltes vegades, per la pinta, m'han preguntat si era italià. Vafanculo! 

Dissabte passat un OZ em va dir literalment (tot i indicar-me primer que no era gay) que li agradava el meu staff (els meus complements o equipament), que entre la barbeta, les ulleres i el cabell tenia un look de model. Sona conyón però aquí m'ho han preguntat més d'un cop si era actor o model. Encara m'hi repensaré! 

Quan la gent comença amb aquestes històries sempre han acabat preguntant-me si sabia qui era l'Orlando Bloom! Bé, aparquem aquest tema! Ah! m'oblidava! ahir, fullejant un parell de revistes, Australianes però per a la gent que viatja, em vaig quedar sol somriguent.......han posat les fotos que ens van fer a Alice Springs a totes les revistes. En tenia un parell a la maleta i avui repassant-les, estic a totes les revistes........és la pera!

 Well, conyes i parides apart, cosa molt rara que he vist i que de veritat tenia molt pendent de dir-t'he i que en més d'una ocasió m'han fet allunyar 25 metres ha sigut la de vegades que he vist camions, cotxes i inclús l'autobus en que jo viatjava des de Darwin fins a Melbourne posant betzina a les petrol station sense parar el motor. No sé en que pensen aquests OZ, però jo diria que és extremadament perillós. Suposo que no tenen por a sortir volant, però posar betzina en un bus, el motor funcionant i 20 persones al damunt no és el meu way.

Ja sé que despres de 6 mesos semblo una metralleta! I de veritat, segueixo enamoradíssim d'Australia i Sydney.....que dir-te, he malgastat certs calers que segurament podria haver estalviat o gastat en d'altres coses tornant cada vegada a Sydney. Dies i dies que he gastat passant un i un altre cop per arreu. L'Opera House és, no sé com explicar-te, en el meu cas, com veure la Catedral de Girona. Un monument, preciós, però al qual els meus ulls ja s'han acostumat a veure.

Ja per acabar, tot i com t'he dit, prometro escriure des de Spain, dir que després del meu pas per aquí, crec que Austràlia m'ha canviat la vida i per bé. Que després d'això tinc ganes de fer coses, moltes coses, viatjar, estalviar per a tornar a gastar. Anar i conèixer Sud-America, Africa, Estats Units, Àsia i no oblidar Europa que encara no me la conec tota.

No tinc clar que m'espera a Girona!

Però em queden moltes coses per fer. Matricular-me novament a la universitat per a estudiar psicologia i Arquitectura superior. Suposo que lo dels masters ja se m'ha acabat. Tranqui, Trumfu, no més títols a la paret. Seguiré estudiant idiomes. Matxacar del tot l'anglès, seguir amb el francés i mirar d'aprofundir amb l'italià que he estat estudiant a Australia.

Suposo que em tocarà comprar-me un cotxe un dia d'aquests. Potser ja em tocaria! Que tinc 34 anys!

M'assembla que aparcaré la televisió per un llarg temps. Aquí en 6 mesos no l'he mirat per a res. Algun que altre DVD i acabar de mirar LOST (algú sap exactament que passarà?).

Suposo que el resum és per a dir que tinc clares moltes coses a la vida, i més ara, que sé que no vull i ja és molt important. Que tinc clar que moltes coses que feia no les vull tornar a fer, i suposo que seras tu qui m'ajudarà encara més a millorar en aquest sentit.

Que vull aparcar definitivament certs sentiments i algun dia, no ara, tornar a arrancar amb algú, caminant plegats. Però no encara!

Que si tot s'em torça a Girona, agafaré els trastos i plegaré veles i ara mateix, no em fa por anar a viure a on sigui. On sigui vol dir des de Barcelona, fins a........no sé.........lluny!

 Que si mai temps res a descobrir, Austràlia és el teu lloc. No et preocupis de voler fer el mateix que jo, ni de tenir pressa per a reparar res, si tens res a reparar, simplement venir aquí et farà oblidar res que ara t'atormenti. Aquí seras feliç. Tothom n'és. Però això sí, vine per què estas bé amb tu mateix/a. Tot aquí és més intens. I lo bó, serà millor, però lo dolent........no ho sé! Tothom que vé aquí viu la seva pròpia aventura i és una experiència diferent i igual per a tots a l'hora.

Tothom que aquí he conegut ha tingut un què per explicar. Un ex-xicot, ex-jefe, alguna cosa per oblidar..........i t'asseguro que aquí l'han oblidar!

Espero que siguis molt feliç a la teva vida!

Des de Sydney..........estimo Sydney..........des de aquí, adéu i gràcies.

Suposo que no t'he dit suficients vegades gràcies per haver-me seguit i ni que sigui a distància, haver viscut una mica les meves aventures!

Petons mil

Comments

 Australia definitivament m'ha canviat. No en tinc ni idea en quina escala, ni realment en quins valors, pero m'ha acostat més cap a mi. No vaig venir a buscar res, ni simplement a provar de trobar-me com molta de la gent que esta viatjant. Simplement, per un cúmul de coses, que els pocs que realment em coneixen, saben, per què vaig decidir abandonar la meva vida anterior, tot el que tenia i plantar-me a aquí.

 La veritat és que no sé com és ni com ha passat, pero m'he acostat més a un Xevi que creia que coneixia perfectament. No m'he sorprès fent coses inexplicables ni increïbles ni res que mai hagués fet abans, però simplement m'he deixat portar per la corrent. La ona que tot i que grossa no se m'ha empassat i d'una punta a una altra, sempre amb nous amics, però sempre jo, de dreta a esquerra, ara amb avió, ara sense sabates, ara en bicicleta, m'ha portat per indrets australians i interiors (meus) que realment no coneixia o tenia aparcats.

 El tema d'aparcar coses és realment perillós. Tot i haver desconnectat de tot el que tenia des del primer segon que vaig aterrar. Em trobo, a 10 dies de tornar a Girona amb que tot m'està vinguent de nou. Temes com la feina que vaig deixar, els records, la meva vida alla, tot ara és una pilota super grossa que m'està portant a somiar-hi cada nit.

 Certs coses, realment personals, que durant la meva estada a Australia han sigut simplement un record va del que va poder ser i es va quedar en el camí, ara em tornen a venir com si fossin completament recents. Suposo que sóc dels que s'enfronten a les coses de cares (no sempre, ho reconec).....però sense pors a priori i sempre protegint-me i protegint el meu cor...........que al cap i a la fi, m'assembla que és el muscle més sensible i el que més descuidem moltes vegades. Coses com ex-dones, ex-amors, com li vulguis dir, en el meu cas, tot i provar sempre de fer un borrón y cuenta nueva, al cap i a la fí, han sigut una mena, com li he dit jo sempre, un trepitjar merda i anar arrosegant l'olor durant tot el camí.

 Suposo que al final, amb el temps, i això ho tinc clar, tot es supera. Tot, no ho dubtis ni per un segon. Però tinc clar també que tot requereix el seu temps, a vegades mesos i a vegades anys. Jo vista l'experiència fins ara i el camí que porto recorregut, sóc dels que necessiten anys per a recuperar l'alè i tornar a arrencar amb les forces al 100 %. En el meu cas, i amb la trempera que sempre m'ha carateritzat.......necessito el 250 % per a fer tot el que vull a la vida.

 En resum, no vaig venir a tapar forats. Simplement a desconnectar i ho vaig aconseguir en minuts, però ara, tot el que tenia en repós, torna. Vull dir amb això, que sigui el que sigui que tinguis en negatiu o per arreglar o recuperar a la vida, fes-ho amb empenta i no miris de girar la cara a l'altre costat i fer veure que res no passa. És un bon mètode a vegades i com jo he dit sempre, no val la pena a atormentar-se en res. Coses bones, repetir, coses dolentes, oblidar!

 El meu temps a Austràlia és i a sigut fins ara meravellós. Dir que la única cosa en 6 mesos que em va fer trist va ser la idea d'haver de tornar i no poder canviar el meu bitllet i com tenia planejat anar-me'n a Thailand per una setmana i després a London amb la Tina. Em queda aparcat, pero tinc clar que no trigaré a marxar a Anglaterra.

 La feina, doncs no sé.........estic no en asques, pero haig de parlar amb el que va ser i és el gerent de la meva empresa i parlar, parlar molt crec. Ara, no sóc el que era, i com he comentat a algú, els meus bioritmes han canviat o s'han desaccelerat. Estic molt relaxat, tot i les mil coses que faig cada dia, pero no estic al nivell de tornar a tenir o a lluitar a la feina anterior. Estúpides lluites de poder, d'egocentrismes, de protegir la propietat (o el departament) com un lleó. Simplement per a ser mes que els altres........ara em queden molt i molt lluny. Son coses que vaig fer durant 8 anys allà. Ara, si ells volen seguir amb la mateixa vida, a mi ja m'està bé, però no per a fer-ho jo! No més!

 Tinc projectes a muntar alguna cosa important amb el meu ex-gerent. Pero en cas contrari. Marxaré. No sé a on, potser només canviaré de ciutat, potser només canviare la feina, potser........no sé..........però no estic preparat, disposat i no em surt dels nassos de tornar a batallar amb segons qui. Ho dic ara obertament a risc de perdre la poca cosa que encara tinc amb ell. La meva paraula. La que vaig donar-li i la que sempre he acomplert. Pero, en moltes coses em sento alliberat i coses tant simples com tornar a Girona i anar a fer un caf'é...ja m'estan atabalant i treguent de puesto. No em sé veure a Girona.

Moltes coses m'han deixat marcat a Australia, inclús amb el tattoo que finalment em vaig decidir a fer. Des del primer dia que vaig aterrar.......que hi vaig estar donant voltes. Ara ningú no pot dir que no vaig estar a Australia.

 Definitivament tinc plantejat d'estudiar psicologia. M'assembla que el meu camí, tot i que rematadament vull estudiar la Superior d'Arquitectura, però per culpa o honrosament, gràcies a la Sara.......la psicologia m'interessa de totes totes.

 No sé com evadir-me de mi mateix i tornar a Girona sense ser jo, sense destorbar ni molestar a ningu, però a la meva. Suposo que com sempre, a la meva..........

 Encara em queden explicar moltes coses............no et deixaré tirat!

Sigui com sigui el dia 26 a les 10:30 del mati estare al Prat a la terminal B........potser amb mala cara, potser riguent...............

 No em vaig avancar als aconteixements, tot, com dic sempre, s'ha de viure en propia pell. I jo, tot i aterradament "jinyat" m'enfrontaré amb el que m'espera. Tot bó, espero! Sino...........I'll fly again!

Petons mils!

Comments

Després de passar uns dies de fred, pluja i vent a Sydney i d'anar a la policia 3 cops en dia (no et posis nervi que encara no he matat a ningú!). El tema és que aprofitant que estava a Sydney, vaig quedar amb molts dels amics que havia fet quan hi vaig viure al gener/febrer (nassos que queda lluny), però haig de dir que tot i el llarg temps (5 mesos) tenia una sensació de familiaritat. Feia temps no la sentia, el feeling que tens quan saps que realment coneixes la ciutat o a algú. Suposo que serà el mateix que quan torni a Girona i m'adoni de que realment res no ha canviat........potser només jo, potser ni jo tampoc, no ho sé! Però tinc clar que serà un shock per a mi tornar a la crua realitat del món que m'espera.

Però bé, apart dels vells (joves) amics, també vaig aprofitar per a veure'm amb en Denis, el meu amic Canadenc que està "malgastant" la seva vida i els seus calers, viatjant arreu del món durant 4 anys. Sigui pobre diable, 4 anys!!! qui els pilles!

 Té la meva edat (28 a Australia, 34 a casa) i és Arquitecte, gairebé com jo........estic a les portes, per cert, m'estic pre-matriculant (gràcies pardix)per a deixar de ser un arquiTONTO Tècnic i passar a ser un complet TONTO, però dels SUPERIORS (que fas que no estudies res?).

 Total que vam passar un parell de dies de caminates sota la pluja, compartint cerveses i pizzes i en una de les nits, va perdre (ell) la cartera, amb el passaport, 500 dollars i totes les vises. Així que per una nit, vam anar a dormir d'hora amb el xasco de la pèrdua.

 Al dia següent al matí, i després de passar la nit recorreguent els carrers i bars mirant de trobar la cartera, la policia va trucar al seu Backpacker diguent que havien trobat el seu passaport i que es passés a recollir-la. Així ho va fer.........i res, la policia no en tenia ni fava ni constancia de qui havia trucat i menys de la seva cartera. Així que el van fer anar un segon cop, amb tota la troca, va haver de canviar el bitllet per a tornar a Noosa (a on ens vam conèixer a l'escola) per tornar a la tarda. Per segon cop a la policia, res de res, pèrdua de temps. Ens van fer anar un tercer cop i definitivament ens van dir que no sabien res de la seva cartera. Així que amb preses vam agafar el tren i ell cap a l'aeroport i jo a casa a reposar de la caminata. Per cert, em van donar les noves ulleres el mateix dia a Sydney! Good looking que diuen aquí.

Així que un cop a casa i a les 8 del vespre quan en Denis, suposadament ja era volant, em va trucar i em va dir, vols saber que? el meu vol no era a les 8, sino a les 18. Doncs novament a Sydney, vam anar a sopar i a celebrar la seva desgràcia i el seu mal kharma, el qual el vaig recomanar que canvies de companyia de Kharma, ja que la seva no tenia cobertura a Australia (broma de l'autor!), però que realment el tenia ben abandonat. Ni àngel de la guarda ni ninyo que valga! l'abuela no me come y la casa sin barrer!

Així que ens vam anar a beure (no sé quantes) cerveses i així vam passar la nit, fins al matí a on havia d'agafar un nou vol, ara sí, a l'hora ben apuntada a l'agenda. En tornar al seu Backpacker, la cobertura del Kharma es va posar a tope i per no sé quin motiu se li va acudir preguntar a la recepció qui havia rebut la trucada de la policia en respecte a la seva cartera, i una noieta li va dir, jo! i tinc la teva cartera, la policia la va dur fa 1 dia. I no t'ho creuras, pero hi havia tot, Visa, Passaport i els 500 dol.lars. Kharmafone és la teva companyia!

 Anècdotes apart, amb ell a Sydney vaig aprofitar per a gastar-me part dels calers que em quedaven en tickets per anar a veure un parell de musicals a Sydney (Company d'Stephen Sondheim (el de West Side Story) que per cert, ja vaig veure a Girona farà uns anyets i el prota era en Carles Sabater) i Priscilla, Queen of the desert. Una mena de musical a lo drag-queen (vas veure la pel.licula?). Finalment, amb les restes dels calers em vaig comprar un bitllet d'anada i tornada a Fiji............ Sí, ho sento, he passat 2 setmanes del meu temps de vacances a les meravelloses illes Fiji. Ja hi has estat?

Per les fotos pots comprovar els colors del cel i del mar (òstia semblo en Saïd (Carlos Gramaje) a Mar i Cel......el mar és un desert d'onades, no hi ha camins ni té senyals......) i la cara de felicitat meva i sobretot dels meravellosos Fijians que m'han deixat ben enamorat del seu talant i saber fer. Pobres de butxaca, completament millionaris de cor. La gent més amicable, generosa i feliç que mai he conegut i crec que no coneixeré, potser a la par amb els africans que tant estima en Chiqui (el meu brother, el de sang......).

 Son gent, pobre gent, però rica gent, gent que treballen per a ells mateixos, que han construit un resort, tots diferents, tots amb encant a la seva illa i que administren com millor saben. A vegades amb més i d'altres amb menys recursos però sempre amb un sonriure. Dir que vaig pagar 4 euros per un massatge d'una hora........és un escandol. Però no per a ells. Suposo que viuen dels diners que fan però no tenen cap intenció de ser els més rics del cementiri. M'entens?

Vaig conèixer a una noieta (31, aquí noieta granada) de Switzerland i vam començar a parlar que si els suïssos i que "si la mare que els va parir", digue'm que en vaig conèixer molts a Noosa.....i parlant, parlant em diu, a jo vaig viure a Noosa. I jo dic, òstia jo també. Resulta que li començo a parlar d'una amiga meva que vaig conèixer allà i li dic que me la vaig trobant arreu per on viatjo.............i em diu, ETS TU? Per a flipe de tots dos, resulta que la Regula és la seva millor amiga i que van estar visquent juntes a Noosa. El món és un panyuel. A la Regula me la vaig anar trobant a Noosa, Brisbane i lo més fort, en mig del desert a Uluru. Tots dos vam flipar una mica! Coses d'Australia.

Bé, després de pagar coctails a tort i dret, de convidar a més d'una amiga a beure, de comprar regalets i malgastar els calers..........vaig acabar gastant 200 euros en 15 dies a Fiji. Creus que a Girona és el mateix? Ho dubto!

De tornada a la gèlida Sydney (fa fred), he estat un parell de dies a Ca l'Stefano. El meu inseparable i ara estomacat amic.

Ahir diumenge vam anar a sopar plegats amb en Simone (un altre italianet) i l'Stefano. Vam beure com 4 ampolles de vi i varies (moltes) cerveses......i a les 3, quan ja els tenia ben saturats d'alcohol (jo encara sé a on tinc el límit.....la majoria de les vegades i vaig parar abans que ells), vam decidir anar a dormir, estavem només a una cantonada de casa.

Vam topar amb uns 20 japoneses que venien, suposo igual de carregats que els meus amics italians..........no sé ni com ni per què però en segons em vaig veure en el bell mig d'una baralla de gallets. Europa contra Japó. Tot i provar per tots els mitjans, cridant i diguent que no volia lluitar i no picar a ningú.......tot i dir mil cops que no volia barallar amb ningú, em vaig trobar treient a braços a japonesos del damunt de l'Stefano, el qual estava rebent de valent a terra. Apartant-los com vaig poder em vaig trobar de cop a terra, amb 2 japonesos damunt meu. Me'ls vaig treure del damunt (ara ja saben volar.......a empentes) i rapidament em vaig aixecar. No volia ser un sac i tot i anar de nou de dret cap a l'Stefano per a dur-me'l lluny d'allà, vaig acabar rebent a la cara. Bé, a la mandibula.........avui em costava menjar, però estic bé. Cap morat ni cap senyal visible de les òsties. Bé, jo estic bé. L'Stefano està per a tirar, gairebé com en Simone, però definitivament l'Stef es va dur la pitjor part.

Vaig dur-los a casa a braços, plens de sang, tots tres, jo amb la seva sang a la roba i ells, obviament..........amb cara, mans i ulls ensagnats. Algú, no sé qui ens va donar una ampolla d'aigua i com podia la feia beure a l'Stefano.

 Tot va passar molt rapid i sense cap més explicació que la de l'alcohol. La culpa no la van tenir ni els gallets japonesos ni els gallets italians............només la va tenir l'alcohol i aquest estúpid sentit d'orgull "maxito" que tenim els homes.

Els vaig posar a tots dos al lavabo a casa..........i vinga a vomitar. 

Aquest matí, l'Stefano tenia la cara, bé, l'ull completament ennegrit i butarut. Has vist Rocky V?

Jo a Fiji, després de fer una immersió de 23 metres, el meu rellotge (el segon a Australia) amb les profunditats.......... va dir adeu.

Doncs ahir matí, a Sydney en vaig anar a comprar el tercer. Vols saber que vaig perdre a la baralla?

Aquest matí, mentre anava a comprar els medicaments per a l'Stefano.......n'he comprat el 4art. Espero sigui l'ultim!

Ara, estic de camí novament cap a Cairns (amunt a la dreta, que sempre et fots un lio). Estic d'Stop a Newcasttle (m'encanta aquesta ciutat) ..........i reposant de les nits a Sydney i de l'alcohol.......

Encara no tinc cap ganes de tornar a Girona, no tinc cap motiu per fer-ho, bé, potser un...........

...........................................................................tu.

Petons i si tens sort em veuras aquest mes...............si jo tinc sort..............encara hauras d'esperar!

Ja sabras de mi........................i ja saps a on sóc pel que vulguis menester!

Comments

La propera setmana penjo noves fotos i taladro again, ho prometo!!!

Pero estic collonut!!!! i com diuen per aqui, mes Orlando que mai!

Ja veuras!

Comments

M'acabo de gastar "certs" calers per a malgastar el meu temps a Fiji! Ja ho sé, (un altre), sempre hi has volgut anar i com jo, no en tens ni idea (si en tenies, perdó, sóc un garrul.lo!!!) d'on nassos para! Resulta que esta a 4 hores i mitja from Sydney........so, alla passare les dues properes setmanes en un veler (so cheap) i clar, fent de submarinero (paraula inventada l'any passat quan vaig aprendre a nedar sota aigua), prenent el sol (que ja em fa falta) i reposant de tant viatge.

Al meu ultim post des de Australia, provare de comptar quants vols he agafat a Australia, quants pots de pasta de dents he buidat,.....i infinites coses que he gastat aqui i que normalment no pares atencio......provare de fer un recompte d'stocks............., pero al final, tinc clar que necessitaré un repos de les vacances, vacances de les vacances. Se que sona a estupid i sé que estic disfrutant de les vacances de la meva vida (espero agafar-me un altre temps sabatic més endavant! pero no ho digueu al meu jefe!....) pero no tinc la real sensació d'estar visquent unes vacances, sinó un altre estil de vida. Vida sense treballar i sense cap mena de mal de caps......Potser el primer mes en vaig tenir la sensació...donat de l'stress final al meu treball, pero ara......no recordo que feia a Girona......així que no tinc res de que desconnectar... simplement disfruto la vida!

Bé, suposo que els diners, menguant com van, arribaran just per a tornar a Spain, tot i que penso fer alguna parada tecnica a London per a millorar la meva llengua i aprenentatge en d'altres materies que aqui he anat desenvolupant (brut!). El tema es que sigui com sigui, passare una setmana (de gratis) a London i de pas, com sempre (m'aburro!), aprofitaré per a mirar un parell de musicals. Ja has vist Wicked? Ni idea no? Idina Menzel, I love U!

http://www.wickedthemusical.co.uk/sightssounds.php

Total, que els calers, no son el que eren, i tot i seguir-te agraint-te la meva estada gracies a tu i al paro que irremediablement estic cobrant .....no dona per a molt més, si vols fer comptes de venir aqui, jo vaig a promig de 2000 euros per mes! aixi que compta!

Al tema, si has vist les darreres fotografies i després del llarg viatge a traves d'Australia (desde Darwin fins a Melbourne), vaig agafar un nou avió. Aquest cop fins a l'illa de Tasmania. Més gran del que pensava.

Nou viatge enrolat en un bus........aquest cop amb majoria d'homes.

Com sempre que em queixo de l'Spanish people, també haig de dir que majoritariament, aqui, a Australia, el que hi ha son dones viatjant. A promig i basat en la meva vaga experiencia, haig de dir que de cada 20 persones, aproximadament, 15 son dones i 5 homes. El tema és que elles viatgen la majoria sempre acompanyades d'altres amigues...........o dels xicots (oh, my God! i jo vaig pensar al principi a venir tambe acompanyat. No sé en que pensava!). Com sempre et dic, primer tingués el que s'ha de tenir per a penjar els trastos, després compra el bitllet i si ets valent-dels valents, vine sol.

"A lo que ibamos". Per cert, he provat de parlar Spanish i no m'en surto. Només faig que cagar-la posant paraules en anglés. Espero no haver-me agilipollat del tot i després dels primers dies de shock a la meva tornada, poder parlar catala com abans de venir. Aquí vaig tenir un dia frustrant tractant de dir "es" atones, obertes o tancades, whatever i de veritat, feia pena!

Bé, a Tasmania, fotia un fred de tres parells de nassos! Ni dir que el pijama mai ha format part del meu vestuari (algú pot atestimoniar-ho! Visca les platges nudistes!), i aquí, com a Catalonia, com a molt, per pudor o respecte als altres (tampoc tant, ni de l'un ni l'altre) com a molt he dormit amb els calçotets. Pero a Tasmania, dormia amb dues samarretes i mitjons (si us plau, no m'ho tinguis en compte........no ho tornaré a fer!). Pero feia realment fred!

La calefacció a tot drap (i sense guret, que diu en Trumfu!), pero aquí és un altre món, potser feia més fred que a New Zealand.

Per dir que nevaba! Així que novament, gorro, guants i no vaig poder més i em vaig comprar una bufanda.

Ni dir que en 5 mesos no he agafat ni un refredat, i que les meves famoses aftes (yagues) a la boca han desaparegut per a sempre més o fins que torni a Girona. La cosa de les aftes potser venia pels mals d'estomag (propers a la ulcera) per la feina.......i el fastic de vida estressant que ens creiem i vivim a Girona, ja saps, pero aqui, nanai!!!

Pero amb la fred, vaig començar a sentir un mal d'ossos i de cap i el conseqüent estosec.......així, que em vaig agenciar la bufanda (scarf) i durant les meves escales (famoses aquí) a la montanya, em vaig veure engalanat com un barrufet!

Tot i la cara de felicitat, per dins............els mugrons.........bé que vols que t'expliqui! Durs com un roc! :)

 L'illa va ser una meva de New Zealand en petit. Muntanyes, llacs.....una copia pero amb una altre mena d'encant.

Vaig tornar a oblidar d'on venia i vaig començar el nou viatge obert a qualsevol cosa. Japan, Brazil, Argentina, NY, UK, Germany, China i Holland van ser els meus companys de viatge! 

En una setmana, i més als primers dies costa de intimar amb la gent, pero en grups reduïts, com aquest va ser facil.

Sempre hi ha el serio del grup, l'organitzador, l'espavilat,.......i el payaso. A mi sempre em toca l'últim paper, pero ja saps............vergonya el que és vergonya,...........encara no me l'han diagnosticat!

L'únic punt va ser que per primer cop en 5 mesos, l'alcohol no va gairebé existir en aquest viatge i quan vaig dir de compartir gastos en la compra de vi.....la gent em va mirar com una mena d'alcoholic..........pero ja saps, al final,........algú sempre s'hi apunta! Brazil, Brazil, Brazil!

 Pero bé, farra el que és farra, no en vaig trobar........així que després de gaudir del paisatge, dels cangurs i de la fred, em trobo novament a Sydney.

 M'estic a casa de l'Stefano, una mena de picadero a la italiana! En els 3 dies que porto alla, he vist més gent desconeguda que coneguda passant per les habitacions!! Aquests italians van molt cremats. Tots tenen més o menys una mena de novieta fixa a Australia, alguna asiatica, alemanya o OZ, pero no diuen que no a un carmel...........son europeus, que hi farem! Taki-taki que diu l'Stefano!

 Sydney esta diferent. Plou, plou gairebé tot el dia, cosa que em deixa amb poques ganes, la veritat, de perdre'm pels carrers.

Ahir em vaig comprar un paraigues, i en un cop de vent a l'Opera House.........encara l'estan buscant. Les varilles van quedar com per a fer una escultura.

La cosa bona ha sigut retrobar als vells amics, els que vaig coneixer completament morenos i broncejats i que amb aquest record em vaig quedar i vistos novament, semblen sortits d'una pel.licula de por. Sobretot les brasilenyes, pobretes, sense el sol, .................semblen "europees".

Per la resta, tot correcte.

Em vaig personar a l'escola a on vaig estudiar i tot continua igual, més japos i les meves estimades secretaries que es van quedar molt sorpreses de veure'ns novament a l'Stefano i a mi.

La cosa........em van buscar una copia del DVD promocional de l'escola a les 3 ciutats a on vaig estudiar.

Un dia te'l posare, of course no pateixis, és com una mena de recordatori de la meva vida a Australia. Estic a arreu en el DVD, ara al bus, ara a classe, ara caminant, i lo més bó. Em van gravar xerrant............. i m'han posat parlant de l'escola i de la meva residencia com si fos un expert!

Ja sé que entre les fotos del backpacker, el premi i el Dvd sembla una mena d'egocentrisme buscat a Australia, sé que ho sembla (ja em coneixes)........pero t'asseguro que tot ha sigut completament fortuït i tremendament gratificant alhora. Tot i la grandaria d'Australia i l'anonimitat que aqui el pais et confereig....em gratifica el fet, d'haver deixat alguna mena de rastre rera el meu pas aquí.

Segueixo sent res aquí. No carreres, no masters, no res, només jo.......jo i prou. Que ja és molt!

La meva aventura esta a les acavalles i tot i tenir unes ganes deplorables de tornar (com tothom aquí), em tocara madurar novament, i tornar!

Encara mirarem de fer alguna destrossa més!

Petons

Comments

Despres de dies i dies de viatjar amb els meus amics, gairebe un mes amb ells. Avui, finalment es l'ADEU definitiu. Definitiu fins a d'aqui a uns mesos a on ens pensem retrobar a Italia i a Amsterdam en dos caps de setmana consecutius.

Han sigut 3 setmanes i mitja plenes de rialles, dormides plegats, begudes imparables (alcohol que no falti, aixo es Australia), dinars variopints i espectaculars delicatessens (gracies a la Marlies i al seu Tay food)....pero al cap i a la fi, pur disfrute pels cossos, les ments i les animes (ara m'he flipat, ho se!) pero ho has de viure per a saber-ho.

Les hem tingut clares i obscures.

Vam tenir una mena de "motin a bordo" en un dels nostres viatjes quan el guia, una mena de Gandalf el gris pero a lo cutre i a lo irlandes es va posar farruc amb una de les nostres "dones" i es va trobar amb un peloton de la muerte disposat a atacar si calgues.

Ens vam amotinar. Vam trucar a la companyia diguent que voliem canviar de guia. Tothom estava amb nosaltres, pero per joventut, suposo que preferien aguantar uns dies mes al fucking Lumpy. Despres de no se quantes trucades de la Karry (Canada) a la companyia, de presentar-nos en persona a una delegacio a Adelaide i d'escriure una carta reclamant que ens retornessin els calers que haviem pagat pel viatge.....i de veure la cara d'acollonida de la noia de la Companyia, ens vam sentir mes alleugerits........tot i que dels calers dubto que rebem res. Per ara un mail demanant disculpes.

Per la meva part, en aquest viatge, despres de canviar les sabates que despres de quatre mesos, definitivament s'han quedat sense piles i sense soles........pero imagina't quans kilometres n'he fet amb elles. Mira la foto i fes-te una idea.

A Alice Springs tenia ganes de portar les meves ulleres a l'oculista per a que les escalfessin amb una mena de maquina especial que tenen i les posessin de nou a la seva posicio inicial.........doncs la Senyoreta (diguem-la aixi) no se li va acudir res mes que provar-ho directament amb les mans.

Literalment es va carregar unes ulleres que entre una cosa i l'altra em van costar gairebe 1000 euros un any enrera (no preguntis, PUTU HUGO BOSS!). Tota cofoia ella i jo en ple estat de shock, em va preguntar quants dies estava a Alice. Tan sols un, l'ultim dia alla. Aixi que em va donar l'adreca de la mateixa botiga a Adelaide. Em va dir, ves alla, els expliques exactament el que ha passat i te'n donaran unes altres completament gratis.

Tu tens ulleres gratis? jo tampoc!

A Adelaide, tot emocionat pero sense acabar de creure-m'ho vaig anar a l'optemetre......els vaig explicar, i amb tota la parsimonia del mon em van dir que no era el seu problema, que ells no les havien trencat i que com a molt, em recomenaven que anes a comprar Loctite i proves d'enganxar-les per mi mateix.

Creu-me, la meva cara era de cromo! Absort!

Amb la Karry, vam trucar novament a Alice Springs, vam passar directament a parlar amb la directora, els vam explicar i ens va donar l'adreca de Melbourne. Seguent parada al nostre viatge.....i que en tot cas, si teniem cap problema, truquessim directament des de la botiga a ella.

Ahir, a Melbourne, ho vam fer!

Tu tens ulleres gratis?................................jo si!

Aixi que al final, despres de 5 minuts per a triar noves ulleres (VERSACE, les properes me les compro DOLCE GABANA!!!!) i 2 hores de mirar-me novament la vista...........ja tinc noves ulleres. Les recollire a Sydney en una setmana i mitja! Aixi que fet!

Estava certament decepcionat abans d'aixo. Continuo completament enamorat d'Australia, pero entre el guia i les ulleres, diguem que ja m'estaven tocant la moral amb la cordialitat Australiana! pero oblide-m'ho , ara ja esta arreglat.

Per cert, fa temps que apart de les meves teories inversemblants sobre vida, fauna, homes i dones, et volia parlar d'una cosa.

8 kilos!

8 kilos es el promig de kilos que tothom guanya a Australia en una estada mitja de 8 mesos. A cosa de kilo per mes. Tots els meus amics, amb els que he compartit viatge estan entre els 6, 8 i 10 kilos mes que el primer dia que van arribar a aquest pais.

El menjar no es el mateix, no em preguntis pero segueixo passant estones al water comptant rajoles.....de tant en tant, l'intesti gruixut canvia de lloc i em regira tot el que tinc a dins.

Pero entre estranys menjars, menjar basura i alcohol ja pots imaginar com esta tothom. L'alcohol es la nota predominant. No se per que, pero es el que mes fa tothom aqui. A arreu pots trobar Backparkers beguent. No borratxos, pero mantinguent el promig de 2 o 3 cerveses per dia.

Dir que aqui no se si es dilluns o divendres te massa rellevancia, aixi que una cervesa de mes o de menys un dimarts o un diumenge.....ningu diu que no!

Del que si que estic content es que tot i no haver-m'he pesat en els darrers 4 mesos, vull creure que peso exactament igual. Els primers mesos potser em vaig aprimar 2 o 3 kilos......pero jo diria que ara tinc exactament el mateix pes que quan vaig arribar.

Provo d'anar a correr de tant en tant.........tampoc massa. Pero no vull arribar fet un tonell i miro de menjar les meves famoses amanides (tret caracteristic alla a on vagi) i de menjar, mes o menys sanament.

Pero de veritat, no puc imaginar als meus amics amb 10 kilos menys..............haure de comprovar-ho amb els meus propis ulls!

En resum, dema a les 8:30 del mati marxo cap a Tasmania i dic adeu a tothom per a comencar un altre viatge i obviament coneixer mes paratges i mes gent. Mai dic que no!

Per les fotografies, pots comprovar que el dia del meu cumpleanys (be, els 3 dies en que ho vam celebrar). Es pot dir que ho vaig celebrar per terra, mar i aire (com l'exercit!!).

El primer dia a les 6:30 del mati ja em cantaven en 4 o 5 diferent llengues el Happy B'day. Em van regalar la tipica postaleta.....pero amb idiomes que encara no entenc. Tot i que per a sorpresa meva i potser teva, resulta que a Switzerland parlen alemany, italia, frances i romans. Doncs resulta que el punyetero romans es gairebe calcat que el catala. He conegut a una noieta suissa, la Nadja que parla romans i ella en el seu idioma i jo amb el catala, provem de dir paraules en les nostres llengues i resulta que son gairebe iguals. Es la pera. Total que no en tinc ni fava de parlar-ne'n pero llegit o escoltat, l'entenc perfectament!

Total, que amb la postaleta i el pastisset que em van comprar al bus vaig comencar a celebrar el cumple.

Vam estar tot el dia d'expedicio, aixi que si vas provar de trucar-me (se que mes d'un i una ho va provar, pero no hi havia connexio.....aixi que desconnectat del mobil vaig passar el dia.

Al vespre, despres de preguntar si a tothom li agradava el champagne i confirmar que no trobaria cava catala, em vaig gastar una quantitat indesitjable de diners comprant alcohol pels propers 3 dies...............en 3 hores en els vam polir. No m'ho preguntis!

Ens ho vam passar realment be i la festa, des de les 7 de la tarda es va allargar fins altes hores de la matinada. Aixi que despres de mes de 8 hores de farra, vam provar d'anar a dormir...........una horeta i mitja!

Estranyament em vaig aixecar sense ressaca i amb la millor cara possible (tampoc tanta, pero be).....i vam seguir el dia de trajecte, pels 12 Apostles, es impressionant i cap a Melbourne per a retrobar a la resta del grup que haviem anat perdent pel cami. La veritat, es que tothom va provar d'estar novament a Melbourne per uns dies per a celebrar el meu cumpleanys i el de la Marlies i finalment acomiadar-nos.

Novament a Melbourne, ho vam celebrar, amb pastisset, regalets, tekila (uffffffff) i novament farra.

Per les fotos pots comprovar que no ens vam avorrir.

Avui, m'en vaig al teatre a veure el musical Miss Saigon, un regalet que m'he fet a mi mateix.

No he rebut el teu regal, pero estic segur que quan torni me'l donaras (ejem, ejem.........DON'T WORRY!, jo tampoc t'he comprat res!!! TOMA QUE TOMA!).

Per cert, estic mirant de contestar tots els mails que em vau enviar per a felicitar-me personalment............ja t'arribara!

En tot cas, mil gracies i un peto bestial!

M'acomiado novament per uns dies......................no t'oblidis de mi!

MUA

Comments

Si no pilles..............es el meu CUMPLE!!! 24 DE MAIG.........APUNTA'L D'UNA VEGADA!!!!!!!! i depen a on estigui el proper any........en fare 29 (35)!!!

.......................Petons!

Like every year........I've to remain you my Birthday!

I'm really sad about this! You know..........I'm the most depressed man in the whole world!

And right now, I'm one the oldest men.............

Yes, you was thinking for a long time..........but Xevi look like 27........yes, I know.................but you was completely wrong!

Today May 24th....................I'm 34 YEARS OLD!!!

Though, .............Oh, my god! why? Tell me why????

If all the girls are always younger than me..........why? god, why?

So, now you don't have any excuses to not congratulate me!

I'm still travelling through Australia.......so, I think that today I'm on trip to Melbourne! I'll stay there for 5 days..........so, I've you wanna make me kisses...........you will find me there, just waiting!

Your crazy catalan friend!

Xevi

Com cada any........T'haig de recordar el meu cumpleanys!

Estic molt trist per aixo! Ja saps..........Soc l'home mes depressiu del mon!

I ara mateix, soc un dels mes vells.............

Si, tu vas pensar per molt temps..........pero si en Xevi sembla que tingui 27........i si, ja ho se.................pero anaves completament equivocat/da!

Avui, 24 de Maig....................Faig 34 tacos!!!

Encara que..............Oh, Deu meu! Perque? Diga'm perque????

Si totes les noies que conec son sempre mes joves que jo..........Perque? Deu, Perque?

Doncs, ara no tens cap excusa per a no felicitar-me!

Encara estic viatjant a traves d'Australia.......m'assembla que avui estic en ruta cap a Melbourne! Estare alla durant 5 dies..........aixi que si vols fer-me petons...........em trobaras alla, esperant!

Xivi!

Como cada ano (anyo, que no tengo enyes)........Te tengo que recordar que es mi cumpleanos!

Estoy muy triste por esto! Ya sabes..........Soy uno de los hombres mas depresivos del mundo!

Y ahora mismo, uno de los mas viejos.............

Si, durante mucho tiempo pensaste..........pero si e Xevi parece que tenga 27........i si, lo se.................pero ibas muy equivocado/da!

Hoy, dia 24....................Cumplo 34 tacos!!!

Aunque..............Oh, Dios mio! Porque? Dime porque????

Si todas las mujeres que conozco son siempre mas jovenes que yo..........Porque? Dios, Porque?

Pues, ahora no tienes ninguna excusa para no felicitarme!

Aun estoy viajando a traves de Australia.......me parece que hoy estoy en ruta hacia Melbourne! Estare alli durante 5 dias..........asi que si quieres darme besos...........me encontraras alli, esperando!

Xivi!

Comme chaque année ........ je dois rester toi mon anniversaire !

Je suis vraiment triste à ce sujet ! Vous savez que .......... je suis l'homme le plus enfoncé au monde entier !

Et en ce moment, je suis l'un des hommes plus âgés .............

Oui, vous pensiez pendant longtemps .......... mais ressembler de Xevi à 27 ........ oui, je sais ................. mais vous aviez complètement tort !

Aujourd'hui, 24 .................... je suis 34 ANNÉES ! ! !

Bien que, ............. l'OH, mon dieu ! pourquoi ? Me dire pourquoi ? ? ? ?

Si toutes femmes sont toujours plus jeunes que moi .......... pourquoi ? un dieu, pourquoi ?

Ainsi, maintenant vous n'avez aucune excuse pour ne pas me féliciter !

Je voyage toujours par l'Australie ....... ainsi, je pense qu'aujourd'hui je suis en voyage à Melbourne !

Je resterai là pendant 5 jours .......... ainsi, je vous fais vouloir me faire des baisers ........... que vous me trouverez là, juste attendant !

Votre ami catalan fol !

Xevi

Wie jedes Jahr ........ muß ich du bleiben mein Geburtstag!

Ich bin über dieses wirklich traurig! Du weißt, daß .......... ich der niedergedrückte Mann in der ganzen Welt bin!

Und im Augenblick, bin ich einer der älteren Männer ............. Ja dachtest du für eine lange Zeit .........., aber Xevi aussehen wie 27 ........ ja, weiß ich ................., aber du warst vollständig falsch!

Heute, 24 .................... bin ich 34 JAHRE!!

ALT! Obwohl, ............. OH-, mein Gott! warum? Erklären mir warum????

Wenn alle Mädchen immer jünger als ich .......... warum sind? Gott, warum?

So jetzt hast du keine Entschuldigungen, zum ich nicht zu beglückwünschen!

Ich reise noch durch Australien ....... so, ich denke, daß heute ich auf Reise nach Melbourne bin! Ich bleibe dort für 5 Tage .......... so, ich lasse dich mich Küsse bilden wünschen ..........., das du mich dort findest und gerade warte!

Dein verrückter katalanischer Freund!

Xevi

Como cada ano ........ eu tenho que remanescer você meu aniversário!

Eu sou realmente triste sobre este! Você sabe que .......... eu sou o homem o mais comprimido no mundo inteiro!

E direito agora, eu sou um dos homens mais velhos .............

Sim, você estava pensando por muito tempo .......... mas olhar de Xevi como 27 ........ sim, eu sei ................. mas você era completamente errado!

Hoje, 24 .................... eu tenho 34 ANOS VELHO!!!

Embora, ............. Oh, meu deus! por que? Dizer-me porque????

Se todas as meninas forem sempre mais novas do que mim .......... porque? deus, por que?

Assim, agora você não tem nenhumas desculpas para não me felicitar!

Eu estou viajando ainda através de Austrália ....... assim, mim penso de que hoje eu estou no desengate a Melbourne! Eu permanecerei lá por 5 dias .......... assim, mim mando-o querer fazer-me beijos ........... que você me encontrará lá, apenas esperando!

Seu amigo catalan louco!

Xevi

Как и каждый год ... я оставаться Вам Рождения! Мне действительно грустно об этом! Вы знаете ... Я самым депрессивным человеком во всем мире! И сейчас, я один из пожилых мужчин ............. Да, Вы имеет в виду в течение долгого времени ... но Xevi выглядеть как 27 ... да, я знаю ................. но вы совершенно неправильно! Сегодня ... Мне 34 ЛЕТ СТАРЫЙ! ! ! Хотя ............. Ах, мой бог! почему? Скажи мне, почему? ? ? ? Если все девочки всегда моложе меня ... почему? бога, почему? Итак, сейчас у вас нет основания не поздравить меня! Я по-прежнему перемещаться в Австралии ... да, я считаю, что сегодня я по поездке в Мельбурн! Я там на 5 дней ... это, я вас хочу сделать мне поцелуй ........... ты найдешь меня там, ждут!

Ваш бред catalan другу!

Xevi

 Xevi

Comments