Khan Gurú, un català viatjant

Quines tonteries de dir, oi?

Buffff... ja fa 2 setmanes que estic a London. El temps passa volant. Ni m´he enterat. Ja estic treballant com un londinenc qualsevol (tothom treballa aquí, ni que sigui venent entrepans). Visc en una casa d’estil Victorià, de la que en disfruto i no desentonant amb la resta, cada dia, no baixa de beure un parell de “paints”. Ja els estic provant de tots els gustos i colors, que si Guinness que si no sé que Polish... lo que sigui. Al treballar, es treballa, però al beure.... doncs això.... que es beu!

Dir que m’anyoro de Girona, seria enganyar-te i desde que em vaig (egoistament) començar a escriure aquest blog per a mi (tot i compartir-lo) que m’he provat de ser sincer. No he volgut mai ferir a ningú amb els meus escrits... en el fons me´ls escric per a mi... a mi no em fereixo...

Sé que venia a buscar (potser no del tot) però també sé que deixava...

Of course, que he deixat coses enrera (My dear Kamel, I know you are there... I know!). I qui no? Per construir, cal destruir! (Manuel Vazquez Montalban-Dagoll Dagom a Flor de Nit) i sí, jo sé que he destruït però sempre amb la informació per avançat. Mai he enganyat a ningú. Potser a mi, potser no em deia tota la veritat.... però aquí estic. De totes totes, a la pura realitat, ni que sigui a London. Dic, faig!

Dir que això és real, no sé si dir que és un fake. Tot aquí és gran i desmesurat. La cordialitat, l’elegància, els bons modals... i tota la resta. Potser això no és el centre de l’univers, tot i que s’ho pensen. Però tot passa aquí. Es barregen moltes contradiccions a London... tant oberta i tant tancada (seguiré per aquí un altre dia).

No hi ha un racó de London a on no passi alguna cosa. Potser un robatori, potser un concert, potser algú declarant-se amor etern... potser una mort. Sí morts. També i encara més que n’hi ha aquí.

8 milions de persones en un lloc tant petit... doncs si també es maten els uns als altres.

Vaig trobar feina i ràpid. Una entrevista i llestos. Feina en una prestigiosa companyia d’arquitectura. 3.800 persones treballant arreu de U.K.

El però, dissenyo presons. El què? La gent és fantàstica. Gent d’arreu del món. Australians, Kiwis, anglesos, Scothis, Germans, Polishs, Costa Rica, Mexico, Italy, Madriles (otro país), Spain, Korean, Indian, Txecs, buff.... hasta Catalufos de Can Fanga encara que es digui Fingal.

La meva empresa és això, una argamassa de gent de totes les nacionalitats que treballant tots plegats ens ensenyem els uns altres com compartir el nostre temps a London.

Dissenyo presons. Vaja tel.la. Mai ho hauria dit, però sí, aquí el govern es pensa que és la solució. Eres malo? A la carcel!!!

Com va dir (molt intel.ligentment el meu amic Ibañez): Quina contradicció! Marxar per ser lliure i dissenyar presons! (not comment).

Volem innovar. Però segueixen amb la idea de les presons que feien fa 25 anys... I nosaltres provant de fer-les modernes i “maques”. Presons per a totes les edats. Per triar i remenar! Però no deixen de ser presons.

Acabo de celebrar el cumple d’una Polish (Anka). Hem begut i menjat polish food. I els he taladrat sobre el sentit del que estem fent. No en trec l’aigua clara. Què estem fent? Presons? Fuck off!! No veig el significat real del que fem. No crec que sigui la solució idonia a tot el problema que corre a U.K. És cert, és clar, que mor gent i que uns maten a d’altres... però estem fent presons de luxe amb comoditats per a un jovent que veuen que el més clar i fàcil és estar-se a la presó. No paguen, viuen en una habitació, gairebé millor que la meva. Mengen, beuen i viuen i nosaltres encara ens preocupem de si els podem col.locar un bar a la presó per a que es sentim més bé...

Només és el primer esbós... seguiré escriguent. M’inspiraré, això m’inspira.

Lots of kisses!

khanguru @ 16:12
La Tafanera | del.icio.us