Khan Gurú, un català viatjant

Pels que fa temps que no llegiu res prescindible!....avui dos posts. Volies sopa? ...

Del meu viatge, l’australià... ara ja em queda lluny, el viatge de la vida.... here I go!

El primer, més que un viatge, va ser un salt. Un salt en avió i sense paracaigudes. Mil cops agraït n’estic i en segueixo... però arribats a on estem, fa més de mig any que vaig tornar i la ressaca tot i que ha sigut llarga, crec que està a les últimes.

Darrerament m’ha vingut molt a la memòria una persona. Però posats i situats com estic a Girona, he decidit que obviaré els noms de les certes persones. En el següent post m’explaio més, però darrerament m’he sentit... com diria, no censurat però sí limitat. Moltes han sigut les vegades que ja em volia posar a escriure i parlar, parlar de coses que tot i aquí.... em segueixen passant. Coses que em passen, però potser era més fàcil des de Austràlia, quan no coneixeu a ningú i podia parlar-ne’n obertament. Aquí, tothom coneix a tothom. Parli el que parli, digui el que digui... tothom es pot sentir reconegut.

Algú, molt proper al passat em va tirar en cara coses, que si has llegit tot el que has llegit fins ara.... almenys a mi em fan gràcia i una mica de pena (pel que podria haver sigut... i no ser). Ella, (així li direm) va pagar, crec encertadament, alguna de les seves frustacions i pors en mi. Durant anys i en repetides discussions em va buscar les pesigolles. Ara m’ho miro amb distància, però sentir-m’he ja fa anys a algú (Ella) diguent-m’he que jo era incapaç d’abandonar tot el que tenia, deixar ciutat i feina i encara més, fer-ho amb un altre idioma... Bé, que vols que et digui. Darrerament m’hi he enrecordat. Sense pressions de ningú, sense ningú diguent-m’he el que haig de fer... sòl, actuo i sorprenentment per Ella o per mi... al final ho vaig fer. Ara que tot ho enfoco cap a marxar, que res em lliga... i em sap greu dir... ningú! No és una queixa, en part n’estic agraït. Mil cops agraït. Si ets Ella i ho llegeixes, et dono les gràcies que no t’he donat mai. Tenim un café pendent, ho saps... em sap greu que et costi tant ...

Bé, tot m’ha abocat, com saps a allunyar-m’he del que coneixia abans. Dir que sí, que ho he superat, he superat moltes coses, però, estats d’ànim dels que anteriorment...reia, finalment m’he hagut d’atribuir a mi mateix. Després del Camino a on vaig trobar certa pau i finalment vaig refer-m’he, he pogut tenir certa de la vida que gaudia fa ja més d’un any. He passat mesos, de sortides nocturnes i dies... en que haig de confesar, m’he sentit angoixat. L’angoixa que una persona Ella m’havia parlat tants i tants cops i que ara m’he sentit en pròpia pell.

Tot provant de fer-m’he proper als meus, he provat i provocat, a vegades amb més èxit i d’altres amb menys les retrobades amb ells. La “normalitat”. Enrera han quedat les renúncies als meus amics de cara anar a certs llocs o entrar a certs pubs. Farres, que durant setmanes no em veia capacitat de patir. Jo! I si ho aconseguia, després de menjar-m’he per dins al fer cues (inútils) a certs llocs per entrar i finalment... no atrevir-me a passar del guarda-roba...simplement no podia. M’ofegava. No podia respirar. El fum, la gent.... jo? No ho sé... ni m’he trenco les banyes. Mil coses, excuses, però no m’hi veia allà. Fugia!

Em vaig passar, com crec ja havia explicat, passant hores de matinada netejant males herbes al meu carrer. Cosa que em feia estar tranquil i que m’alleugeria del meu malestar. Sempre pensava que passarien els mossos i em detendrien... per netejar el carrer.

Encara ho faig, però amb menys passió. Suposo que els veïns deuen pensar que l’ajuntament o bé uns nans deuen netejar tota la zona engravada davant del meu pis... però sóc jo. Suposo que en un intent de millorar el que m’envolta i que en aquell moment em feia sentir malament. Dir que fins i tot vaig desmuntar les reixes del carrer per a netejar les clavegueres... em col.loca a un grup de “sonats” que no crec que abundin per aquí. Mea culpa

Després de tot, els viatges, les sortides d’Spain i les retrobades amb el món anglès i australià, ara torno a respirar. Respiro! Being alive!

Des del novembre, doncs la veritat, no he parat. Tinc amics, tots integrats, ben integrats al món laboral, al que jo em creia i em debia. Els amics, que durant temps m’han recriminat la meva inoperància actual. La qual, només ha despertat la meva indiferència. La teva vida t’està bé? Doncs viu-la, però deixa’m viure la meva.

Així doncs, segueixo inoperant. El que sí que he fet és ajudar a una amiga a fer un projecte.

Reconec que em va costar molt, moltíssim de posar-m’hi de nou davant de l’ordinador, molt. Sempre tenia alguna cosa profitosa a fer. Donant voltes inicials al costat del PC. Posant excuses. Planxant i renetejant roba neta. Planxar i rentat, la meva vida... i un cop tot renet i replanxat, m’hi vaig haver de posar. M’he passat 2 mesos, dia i nit... NONSTOP. Fins a la matinada (ara fa fred per a treure males herbes). El projecte està acabat i esperant a presentar-l’ho i cobrar. Cobrar, per fi cobrar alguna cosa sèria. Encara em faig creus com em puc sostentar sense haver treballat en més d’un any. Suposo que en part, m’ha ajudat per a recordar-m’he que algun dia, en el passat, vaig ser útil i que encara mantinc l’experiència i el fer que havia tingut en el passat... i que m’han abocat irremediablement a buscar el meu forat a London. Allà faré el meu següent pas professional.

Després de tot, treballar i refer-m’he de tot, suposo que reconeguent-me vulnerable... cosa que no havia sigut anteriorment, quan estava amb Ella, haig de reconèixer que encara em queda alguna cosa a la que no m’he fet fort per assolir. A hores d’ara, encara no m’he vist amb cor de tornar a la meva ex-feina. Una feina que vaig fer durant vuit anys. M’hi he acostat, he estat a menys de 50 metres de la porta... encara la setmana passada em vaig envalentonar i.... gairebé hi entro. Però com si es tractés d’un episodi d’alguna sèrie america... tot hi estar-hi aprop, no em vaig atrevir i ho vaig deixar per un altre dia. Espero que abans de marxar a London em veuré capacitat per a fer-ho. D’altres passarien, segur. Però jo començo i acabo tot el que faig... i això no ho tinc acabat. Haig de tancar el cercle.

Suposo que els meus amics han acceptat els meus retocs, el meu “tunning” personal... però em veig encara marcianu anant a la feina, davant de 70 persones que, sense jutjar-m’hi no entenguin el que he fet amb la meva vida. Ja veurem....

Apart d’aquest tema “pendent”, la resta la tinc força solucionada. Ja fa temps que accepto el que em ve... i el que se’n va. Encara no fa tres mesos vaig tenir alguna “recaiguda” quedant-me a casa, per exemple, la nit de cap d’any, no fent més que el meu curriculum en anglès, però ara... dintre de la “normalitat”, crec que estic bé.

Pel tema marxar, doncs he tirat de contactes, dels que tenia a London i he estat parlant amb alguns arquitectes anglesos. Els vaig enviar el resume (el curriculum) i havent ja rebut resposta, em trobo amb un amic fent el meu portfolio. Un book de les obres que he fet. Així que des que vaig acabar la meva ajuda amb el projecte de la meva amiga, m’he passat el darrer mes només preparant el portfolio. Jo pensava a col.locar 4 fotos en un word i 4 plànols amb coloraines. Reconec que el meu amic, dissenyador gràfic de professió, sap el que es fa i entre rialles i escoltades de música, portem 3 dissabtes matiners fent-lo. El resultat és immillorable i em deixa, diria que millor del que esperava. Una bona carta de presentació per a qui no em coneix allà.

Ho sé, sona a impacient, però inclús m’he mogut pel segon pas. London, ha de ser un entrenament. Em proposo viure un temps també a Nova York i ja he consultat varies webs per a aconseguir la “green card” que em permetrà treballar a la “gran mansana”. No avanço més... no m’hagi de menjar les meves paraules algun dia. M’agrada acomplir tot el que dic... i acabo fent tot el que he anunciat. No m’agrada mentir... potser exagerar, ho reconec. Però qui no ho fa.

Per la resta, doncs darrerament m’he re-enganxat a Lost (Perdidos) i en un afany d’estar al dia, i en pur estat d’ansietat i nerviosisme, em vaig literalment tragar tota la 3a temporada. La vaig començar a veure a Sydney i em vaig quedar a mitges. Els episodis que em faltaven, doncs vaig començar fa un dia a les 8 del vespre... i no ho vaig poder deixar fins acabar. A 2 quarts de cinc de la matinada em posava al llit. Content i excitat.

Segueixo sense mirar res més que sèries. Les noticies? No, segueixo igual. No me les miro. Com sempre he defensat, de que en treus de saber que passa al món, quan no pots i no faras res per poder-ho arreglar i en canvi se’ns fot el que li passa al veí. Prefereixo saber que et passa a tu, que em tinguis informat al màxim i sempre que em necessitis, pel que sigui hi seré. La resta... Les sèries, ho sé, son ficció, però no ho acaben sent les notícies? De que en treus de saber que a l’Iraq n’han mort no sé quants... acaba sent com una sèrie. T’ho mires, dius: que bèstia, quin horror! Apagues la tele, i a otra cosa.

Temps perdut. Cal rendibilitzar. En part, que fas llegint el blog?

Surt al carrer!

Tonalitats de gris.... en procés!

khanguru @ 19:45
La Tafanera | del.icio.us