Khan Gurú, un català viatjant

Sembla que amb aquest títol m’hagi dedicat a apadrinar ciutats del món. Ni molt menys!  

Però bé, finalment i passades ja 1 mes i 3 setmanes de la meva (nostra) tornada del Camino, em torno a trobar com despertat d’un altre somni. Un altre, com el que vaig patir en tornar d’Austràlia.  Ni dir que realment va ser un somni, poder-ho fer. El somni real de fer real una cosa que a priori sembla impossible, caminar 800 no sé quants kilòmetres. Crec que el cervell ens diu que serem incapaços. Només començar pensant que has de caminar tot això ja se’t fa etern......però creu-m’he, tot està al teu cervell. El teu cos pot, això i més! 

Bé, s’em fa molt estrany. Fotografies, records, la presència de l’Amber (Texas – E.E.U.U.) i la Shelly (Byron Bay – Austràlia) a casa meva Girona em fan adonar-m’he de que no, que no he viscut un somni fent el Camino, però realment, tota l’experiència viscuda i compartida, ara queda, com sempre només a dins meu.

Segurament al millor lloc a on pot estar! Bé, ja saps de que et parlo! 

 .....................em vaig quedar a Santiago al darrer post, no? Doncs, “ahí vamos”! Miraré de fer memòria, que com deien en un llibre que vaig llegir, pot ser tant traïdora o tant mentidora....com jo mateix. Tan sols miraré d’explicar-ho com a mi m’agrada recordar-ho. Bé......allà, a Santiago de Compostela vam arribar, tots. Tots junts. Separats només per minuts de distància. Després de gairebé 900 km a peu....només ens va quedar estirar-nos a terra, just davant de la Catedral i no fer més que gaudir del moment.

El moment que tant haviem desitjat i que ara per fi es feia realitat. Contemplar la Catedral de Santiago que tant i tant havíem esperat per veure. Un rera l’altre, vam anar arribant i literalment tirant-nos els uns damunt dels altres, en aquest cas, el que estava a sota era jo!. Ens vam deixar portar pels sentiments (els més personals). Uns cridant, altres rient, altres somrient i la majoria, després d’un mes d’ampolles i de compartir alegries i tristors.....finalment ploraven. En tot cas...tot i voler-ho, tot i desitjar-ho molt i tot i l’alegria que m’embargava, tampoc vaig poder deixar anar les llàgrimes d’alegria .....potser la propera vegada! Refets de l’emoció inicial i feta la foto de rigor a la porta de la Catedral, ens vam endinsar a “abraçar al sant”. 

Coses curioses. Jo amb la meva motxileta i mig espantat en sentir a en Carlos (Àvila) tocant la seva flauta de 6 forats a dins de la Catedral, el vaig alertar en veure al vigilant que venia directe cap a nosaltres. Que equivocat que estava! El paio venia directe cap a mi, per a desconcert meu. Resulta que no podia dur l’stick (el bastó) com el duia (a dins la motxilla), amb la punta cap apunt i senyalant al cel. Després de 900 km i el meu bastó incomoda al Sant. Manda huevos!!! 

Bé, arribats aquí, dir que no tenia cap mena de ganes de discutir amb ningú i vaig acatar ordres, però ben bé que el vigilant feia la feina que feia per què no.....bé, tant se val, deixem-ho així. Tots a dins i repartits per a dins de la Catedral ens vam anar acostat silenciosament cap al Sant. Allà, ni fotos ni vídeos. Ja se’n cuiden prou de que ningú ho faci. Hi tenen un altre vigilant. Suposo que amb els mateixos estudis que l’anterior. La tradició és arribar a Santiago i un cop a dins, abraçar al Sant. Dir que temes com la religió.... em queden molt i molt i molt i molt lluny. Ara encara més. I bé, el nostre estimat amic Nitzan (Israel) estava just davant meu a la cua “per abraçar al Sant”, tot i les seves conviccions religioses.... el va abraçar. Jo vaig aprofitar per abraçar per l’esquena a en Nitzan mentre ell ho feia amb el Sant. Jo també vaig tocar al Sant. 

....Tenia clar que al Sant no el tocava. Bé, al Sant Santiago, ja que vaig tocar al Sant Nitzan i amb això ja en vaig tenir més que suficient! El nostre viatge tocava a la seva. Comptant que ja no podíem arribar a Fisterre pel nostre propi peu, l’Amber i jo, vam decidir agafar un bus i arribar-hi ni que fos per a veure la fi del món.

Després de 3 hores, total per a fer 100 km. La fi del món va valer la pena. Sense comptar que feia un vent de mil dimonis! Però l’experiència d’arribar-hi caminant des del despoblat Fisterre va valer el fart de kilòmetres fins allà. Van llençar la pedra de rigor a l’oceà, ens vam fer fotos i just al far, al punt més Oest d’Spain, a la Costa da Morte, em vaig comprar un dècim de loteria pel Nadal. Per cert, a 22 euros, 2 de propina per l’il.luminada que ha tingut la brillant de vendre números en aquest punt tant allunyat de la civilització. 

De tornada a Santiago vam fer les compres de rigor. Alcohol, vinet d’allà que no falti i amb les tartes de Santiago cap a Girona. Ni dir que tot i el poc equipatge que duia anant cap allà, ara tornava més carregat. D’experiències, d’amistats i com no, amb l’Amber. A Girona, l’Amber venia per a quedar-se 3 o quatre dies.

Bé, diguem que durant dues setmanes va poder gaudir dels gironins. Cal dir que va resistir més a Barrakes (eren Fires de Girona) que qualsevol dels meus amics, que aquest any, suposo que per la costum d’haver passat gairebé l’últim any sense mi...i jo sense ells... hem passat les Fires separats. Bé, jo hi era.... ells, vegetaven (coses de l’edat, suposo!). Serà que ens fem grans! 

M’he adonat d’una cosa clara. Estic bé! No tinc res a veure amb el que va arribar d’Austràlia. Reconec ara que em rebotia per dins. No podia ni estar - m’he més de dos minuts al mateix lloc. Però he necessitat 3 mesos per a superar el “mal tràngul” d’haver tornat a Spain. No vull pensar que vaig caure en cap mena de “depre”, però sí que aquí estava tristíssim, cosa molt estranya en mi. Ara m'adono!. Amb tot el que respecte, però no va amb mi, però sí que haig de dir, que jo no era jo. Estava fora de mi...però si que sé que fora de Girona, tornava a sentir - m’he bé i ple.

Cosa que em va dur a anar a escalar, d’acampada amb els meus compis del restaurant, a London i finalment a fer el Camino de Santiago. Ara torno a somriure, sigui a on sigui, però una cosa m’ha quedat clara. Jo, almenys ara, ja no estic fet per a quedar - m’he a Girona.  M’he adonat d’una realitat. No vull ser dur, però existeix una realitat, la gironina, la que fa que la gent es senti còmode a l’espai que ja coneix. L’espai que la fa estar segura. Precisament, ara a mi, és el que em fa por. El que conec.  

He parlat amb molta gent que defensen fèrriament la nostra ciutat. Jo n’era el major propulsor, però en tinc una altra opinió ara. Potser de la gent que la viuen. Em segueixo trobant com un “marcianu”. No he conseguit encara caminar tranquilament pels carrers. Cosa que he fet tota la vida i que ara no em fan estar tranquil. Segurament encara tinc coses a solucionar. Però no crec que sigui aquí a on trobi la solució. Suposo que tot plegat son coses meves......però com dic sempre, no tinc cap mena de càrregues familiars importants, els meus amics viuen les seves vides amb o sense mi, i el fet que em quedi a Girona o marxi....finalment només em beneficia o perjudica a mi... així que decidit està. En un mes marxo a viure a London.  

Estic fent unes feinetes per a una amiga, ajudant-la en un projecte, per tal de estalviar algun caleró per viure al caríssim Londres i trobar la feina que s’ajusti més al que ara busco. M’estic plantejant inclòs de treballar a mitja jornada en diferents llocs i potser fer de profe d’Spanish. Who knows? Tinc algun contacte i varis amics allà. 

Sé que sona a begenada...però al Camino vaig pensar en moltes coses, i em vaig veure com a algú d’arreu, no com a algú de Girona... si no com a algú del món.... Si l’experiència de London rutlla, acabaré marxant a Nova York. En part, suposo que tinc ganes de passar tota la història de London per acabar finalment a NY. És com si London fós una preparació per a viure a Amèrica. ........però bé, ja es veurà!  

Jo seguiré escriguent!

khanguru @ 00:54
La Tafanera | del.icio.us