Khan Gurú, un català viatjant

Sembla que amb aquest títol m’hagi dedicat a apadrinar ciutats del món. Ni molt menys!  

Però bé, finalment i passades ja 1 mes i 3 setmanes de la meva (nostra) tornada del Camino, em torno a trobar com despertat d’un altre somni. Un altre, com el que vaig patir en tornar d’Austràlia.  Ni dir que realment va ser un somni, poder-ho fer. El somni real de fer real una cosa que a priori sembla impossible, caminar 800 no sé quants kilòmetres. Crec que el cervell ens diu que serem incapaços. Només començar pensant que has de caminar tot això ja se’t fa etern......però creu-m’he, tot està al teu cervell. El teu cos pot, això i més! 

Bé, s’em fa molt estrany. Fotografies, records, la presència de l’Amber (Texas – E.E.U.U.) i la Shelly (Byron Bay – Austràlia) a casa meva Girona em fan adonar-m’he de que no, que no he viscut un somni fent el Camino, però realment, tota l’experiència viscuda i compartida, ara queda, com sempre només a dins meu.

Segurament al millor lloc a on pot estar! Bé, ja saps de que et parlo! 

 .....................em vaig quedar a Santiago al darrer post, no? Doncs, “ahí vamos”! Miraré de fer memòria, que com deien en un llibre que vaig llegir, pot ser tant traïdora o tant mentidora....com jo mateix. Tan sols miraré d’explicar-ho com a mi m’agrada recordar-ho. Bé......allà, a Santiago de Compostela vam arribar, tots. Tots junts. Separats només per minuts de distància. Després de gairebé 900 km a peu....només ens va quedar estirar-nos a terra, just davant de la Catedral i no fer més que gaudir del moment.

El moment que tant haviem desitjat i que ara per fi es feia realitat. Contemplar la Catedral de Santiago que tant i tant havíem esperat per veure. Un rera l’altre, vam anar arribant i literalment tirant-nos els uns damunt dels altres, en aquest cas, el que estava a sota era jo!. Ens vam deixar portar pels sentiments (els més personals). Uns cridant, altres rient, altres somrient i la majoria, després d’un mes d’ampolles i de compartir alegries i tristors.....finalment ploraven. En tot cas...tot i voler-ho, tot i desitjar-ho molt i tot i l’alegria que m’embargava, tampoc vaig poder deixar anar les llàgrimes d’alegria .....potser la propera vegada! Refets de l’emoció inicial i feta la foto de rigor a la porta de la Catedral, ens vam endinsar a “abraçar al sant”. 

Coses curioses. Jo amb la meva motxileta i mig espantat en sentir a en Carlos (Àvila) tocant la seva flauta de 6 forats a dins de la Catedral, el vaig alertar en veure al vigilant que venia directe cap a nosaltres. Que equivocat que estava! El paio venia directe cap a mi, per a desconcert meu. Resulta que no podia dur l’stick (el bastó) com el duia (a dins la motxilla), amb la punta cap apunt i senyalant al cel. Després de 900 km i el meu bastó incomoda al Sant. Manda huevos!!! 

Bé, arribats aquí, dir que no tenia cap mena de ganes de discutir amb ningú i vaig acatar ordres, però ben bé que el vigilant feia la feina que feia per què no.....bé, tant se val, deixem-ho així. Tots a dins i repartits per a dins de la Catedral ens vam anar acostat silenciosament cap al Sant. Allà, ni fotos ni vídeos. Ja se’n cuiden prou de que ningú ho faci. Hi tenen un altre vigilant. Suposo que amb els mateixos estudis que l’anterior. La tradició és arribar a Santiago i un cop a dins, abraçar al Sant. Dir que temes com la religió.... em queden molt i molt i molt i molt lluny. Ara encara més. I bé, el nostre estimat amic Nitzan (Israel) estava just davant meu a la cua “per abraçar al Sant”, tot i les seves conviccions religioses.... el va abraçar. Jo vaig aprofitar per abraçar per l’esquena a en Nitzan mentre ell ho feia amb el Sant. Jo també vaig tocar al Sant. 

....Tenia clar que al Sant no el tocava. Bé, al Sant Santiago, ja que vaig tocar al Sant Nitzan i amb això ja en vaig tenir més que suficient! El nostre viatge tocava a la seva. Comptant que ja no podíem arribar a Fisterre pel nostre propi peu, l’Amber i jo, vam decidir agafar un bus i arribar-hi ni que fos per a veure la fi del món.

Després de 3 hores, total per a fer 100 km. La fi del món va valer la pena. Sense comptar que feia un vent de mil dimonis! Però l’experiència d’arribar-hi caminant des del despoblat Fisterre va valer el fart de kilòmetres fins allà. Van llençar la pedra de rigor a l’oceà, ens vam fer fotos i just al far, al punt més Oest d’Spain, a la Costa da Morte, em vaig comprar un dècim de loteria pel Nadal. Per cert, a 22 euros, 2 de propina per l’il.luminada que ha tingut la brillant de vendre números en aquest punt tant allunyat de la civilització. 

De tornada a Santiago vam fer les compres de rigor. Alcohol, vinet d’allà que no falti i amb les tartes de Santiago cap a Girona. Ni dir que tot i el poc equipatge que duia anant cap allà, ara tornava més carregat. D’experiències, d’amistats i com no, amb l’Amber. A Girona, l’Amber venia per a quedar-se 3 o quatre dies.

Bé, diguem que durant dues setmanes va poder gaudir dels gironins. Cal dir que va resistir més a Barrakes (eren Fires de Girona) que qualsevol dels meus amics, que aquest any, suposo que per la costum d’haver passat gairebé l’últim any sense mi...i jo sense ells... hem passat les Fires separats. Bé, jo hi era.... ells, vegetaven (coses de l’edat, suposo!). Serà que ens fem grans! 

M’he adonat d’una cosa clara. Estic bé! No tinc res a veure amb el que va arribar d’Austràlia. Reconec ara que em rebotia per dins. No podia ni estar - m’he més de dos minuts al mateix lloc. Però he necessitat 3 mesos per a superar el “mal tràngul” d’haver tornat a Spain. No vull pensar que vaig caure en cap mena de “depre”, però sí que aquí estava tristíssim, cosa molt estranya en mi. Ara m'adono!. Amb tot el que respecte, però no va amb mi, però sí que haig de dir, que jo no era jo. Estava fora de mi...però si que sé que fora de Girona, tornava a sentir - m’he bé i ple.

Cosa que em va dur a anar a escalar, d’acampada amb els meus compis del restaurant, a London i finalment a fer el Camino de Santiago. Ara torno a somriure, sigui a on sigui, però una cosa m’ha quedat clara. Jo, almenys ara, ja no estic fet per a quedar - m’he a Girona.  M’he adonat d’una realitat. No vull ser dur, però existeix una realitat, la gironina, la que fa que la gent es senti còmode a l’espai que ja coneix. L’espai que la fa estar segura. Precisament, ara a mi, és el que em fa por. El que conec.  

He parlat amb molta gent que defensen fèrriament la nostra ciutat. Jo n’era el major propulsor, però en tinc una altra opinió ara. Potser de la gent que la viuen. Em segueixo trobant com un “marcianu”. No he conseguit encara caminar tranquilament pels carrers. Cosa que he fet tota la vida i que ara no em fan estar tranquil. Segurament encara tinc coses a solucionar. Però no crec que sigui aquí a on trobi la solució. Suposo que tot plegat son coses meves......però com dic sempre, no tinc cap mena de càrregues familiars importants, els meus amics viuen les seves vides amb o sense mi, i el fet que em quedi a Girona o marxi....finalment només em beneficia o perjudica a mi... així que decidit està. En un mes marxo a viure a London.  

Estic fent unes feinetes per a una amiga, ajudant-la en un projecte, per tal de estalviar algun caleró per viure al caríssim Londres i trobar la feina que s’ajusti més al que ara busco. M’estic plantejant inclòs de treballar a mitja jornada en diferents llocs i potser fer de profe d’Spanish. Who knows? Tinc algun contacte i varis amics allà. 

Sé que sona a begenada...però al Camino vaig pensar en moltes coses, i em vaig veure com a algú d’arreu, no com a algú de Girona... si no com a algú del món.... Si l’experiència de London rutlla, acabaré marxant a Nova York. En part, suposo que tinc ganes de passar tota la història de London per acabar finalment a NY. És com si London fós una preparació per a viure a Amèrica. ........però bé, ja es veurà!  

Jo seguiré escriguent!

Com el títol del llibre d'en Lya Luft, "Pèrdues i guanys", el Camino, durant tots aquests dies (demà arribem a Santiago, .....per fí!) m'ha dut a sentir mil sentiments diferents. Pèrdues i Guanys............

Des de la nostra estada a l'Albergue de Jesús, a on vam perdre (mai pitjor dit) tres dels millors dies que mai passarem en vida i a on vam entablar una gran amistat amb l'Edward (Lugo), Nitzan (Israel), Dani (Astúries), la Shelly (Australia), la Joanne (Paris) i en Victor (Blanes), vam decidir continuar caminant tots plegats i disfrutant, com ho estavem fent fins al moment del Camino i de la nostra presència conjunta en ell.

El Camino a partir d'aquest moment, es va transformar en un què,  un tant diferent. Una altra manera d'enfocar el Camino sense haver de seguir llibres, guies ni mapes i molt menys haver de caminar els habituals 25 o 30 km al dia.

Així ho vam fer, i sense cap mena de pressa vam passar, ara tots plegats a fer 12 o 15 (màxim) km per dia. Parant als llocs més bohemis i emblemàtics que trobavem i aprofitant qualsevol aturada al Camino, per part d'ells, per a liar-la. Mai millor dit en aquest cas. S'han passat les dues darreres setmanes fumant "petas".

Els he vist caminar, voltar, preguntar i moure´s només per l'interés de buscar pedres.....amb totes les que hi ha al Camino, i ells emperrats a buscar-les del Marroc. HAY GENTE PÁ TÓ!

Bé, tot i això, la paciència ens ha augmentat a tots i en cap moment hem desesperat per les aturades del grup, tot i que les dones i jo no fòssim fumadors actius (l'alcohol encara ens acompanya en les nostres nits, que no falti!).

El dia passava com sempre.....era un dia estrany. La Shelly caminava enraderida durant tot el dia. Em vaig parar a esperar-la. Portava tot el dia plorant sola........era feliç. És estrany que ella és senti completament feliç a Spain i estigui buscant alguna cosa més a la vida que vivia abans a Austràlia.......i jo precisament fes el contrari al seu país. En un moment precís em va preguntar l'hora. Eren les 2:22:22. Per coses de la casualitat, i en part fent conya, li vaig dir que allò segur que significava alguna cosa!

Bé, en tot cas, em vaig adonar de que fa gairebé 3 mesos que ja vaig tornar d'Australia i que òbviament, havia de signar a l'atur el dia 26 d'Octubre, per tant, sense voler destorbar a ningú els vaig provar d'explicar a tots que sentint-t'ho molt............vaig decidir continuar el meu camí fins a Santiago. Els abandonava. Ningú pot obligar a ningú a caminar més del compte i menys aquí.

Vaig comptar que l'Amber m'acompanyaria. Vaig errar el tret! Ella es quedava i finalment m'abandonava després de més de 2 setmanes, 24 hores al dia..........plegats.

No vaig insistir, en vistes de la mitja diaria, vaig decidir empendre novament la marxa sòl. A la recerca de noves victimes (amics).

Em vaig acomiadar d'ells. L'Edward (29), amb llàgrimes (de veritat) em va mirar de convèncer diguent que el Camino era més que voler arribar a port (Santiago), era el compartir, però en aquell moment només volia marxar.

L'Amber em va acompanyar 25 metres i plorant també ens vam dir adeu. No em vaig girar més. Fa anys que per A o per B, les llàgrimes no han format part del meu tarannà. Hauré de fer alguna cosa al respecte....però inclús en aquest moment, els meus ulls van continuar secs com sempre. Vaig posar l'MP3 a tot volum i vaig deixar a la que m'havia acompanyat per 20 dies en el meu camí i als meus nous amics.

Fet un Kilòmetre, el Camino em va traïr. No em va deixar caminar. L'estòmac se'm va regirar i em va carregar d'una mena de remordiments, caparrassa, malestar em menjava per dins. El "tros de cabró" del Camino m'estava alertant, m'estava donant un consell que no volia escoltar..........

Em vaig quedar parat al mig del Camino, vaig parar l'Mp3 que m'estava amartellant el cervell. Vaig seure a terra, vaig agafar aire.........i em vaig plantejar que potser el Camino era més que només voler arribar a Santiago de Compostela. Potser m'estava ensenyant a no només escoltar-m'he a mi, a seguir compartint............no ho sé!

Se'm va acudir mirar el rellotge. Les 4:44:44. Em vaig fer la pel.lícula...........masses casualitats, potser massa sòl al cap, qui sap! Però entre renecs cap al Camino i cap als "cabrons" que havia deixat enrera....................vaig tornar!

Tots estaven asseguts, parlant de que no havia sigut un Adeu definitiu, el meu...........i com si un fantasma apareguès, tots van saltar en veure'm de nou, 45 minuts després d'haver marxat. Vaig passar molta estona assegut a terra.

Ha sigut la millor decisió que he prés.

Després d'això, el Camino s'ha tornat una altra cosa. Novament, una cosa nova i cada cop millor.

Ara sóc el que camina més lentament, al que no li preocupa res. I arribi a on arribi ho hauré fet amb ells.

.................en tot cas, ara com ara, tots s'han posat les piles i finalment arribem a temps a Santiago...........i plegats!

Com resumir, ni que sigui amb un milió de paraules tot el que aquí estic visquent. Sentint!

Ho provo, però quedaré curt, molt lluny del que aquí estic visquent.

He perdut la compte dels dies que fa que vaig deixar Girona. Sense mòbil, sense horaris, sense saber massa ben bé a on estic i pitjor encara, com es dirà el proper poblet a on dormi......però això és el Camino.

Des de la primera etapa, en la que vaig cedir els meus sticks (bastons) a la Jamaise i a la qual, als deu minuts de caminar ja vam perdre de vista per a sempre més...i als meus bastons, vaig endinsar-me amb l'Alina (Argentina) a fer una de les ascensions més fortes de tot el Camino.

1400 metres d'ascensió en uns gairebé 30 km de distància en els quals la boira ens va acompanyar, deixant-nos veure 25 metres davant i rera nostra, cosa que va fer que molta gent perdes la pista, la pista de les fletxes grogues que ens estan marcant tot el camí fins que arribem a Santiago.

Per a fer el Camino, cal estar primer, bé físicament i després de la primera setmana, cap estar-ho però d'una altra manera, mentalment. Afrontar un mes (com a mínim, si el cos, la ment i la feina t'ho permet) és un repte díficil a assolir si un dels dos factors (ment i cos) no estan pel que han d'estar.

El Camino és molt savi. He fet un amic gallec, l'Edward, que el va començar al maig i tot just ens trobem al mateix punt ara. Va tallar amb la parella (com molts i molts aquí), va engegar la feina, va deixar el pis i va iniciar el Camino amb ràbia, maleïnt tot el que trepitjava i no prestant l'atenció que aquest li requeria. El Camino va reaccionar. Ampolles, tendinitis, sobrecàrrega als genolls....i el més greu, un gos el va mossegar i el va deixar 3 setmanes postrat sense poder moure la cama.

Després d'aquest primer maltrangul va canviar la perspectiva, i el Camino se'n va adonar (sé que ara penses que m'he tornat boig, parlant del Camino en tercera persona, però t'ho asseguro, té vida pròpia) i amb la nova perspectiva de l'Edward sobre el seu viatge i partint exactament des de on el gos el va mossegar i fins ara, el Camino l'està recompensant cada dia en tot el que fa i li passa.

Seguiré amb ell més tard.

Amb l'Amber seguint caminant. Ens vam conèixer quan la vaig adelantar, com a bon "Torpedo" que sóc. Amb el meu MP3 a tot drap, només pensant a fer cada dia més kilòmetres en el menys temps possible. Que equivocat que estava.

Sempre he caminat el més lent que he pogut. Quan no hi ha pressa, no n'hi ha. Però aquí, no sé, tot i el paisatge, em va costar 3 dies deixar-m'he portar.

Des de aleshores, cada dia caminem més i més lents, plegats, amb més gent, però sempre amb l'Amber.

Hem passat poblets magnífics, de les Espanyes profundes que sempre hem rebutjat (o jo feia). La gent està impressionada, contenta de veure tanta gent d'arreu fent aquesta tasca de caminar. Caminar per motius religiosos (molta gent amb creus penjades al coll), gent simplement per a fer l'acte esportiu de caminar, però sobretot, sobretot, gent que creu en l'espiritualitat del que el Camino aporta i del que les gents que el fan t'aporten. Si l'has fet, ja ho saps. M'equivoco? No crec!

Gents que sense més ni més, ens han donat de menjar, de beure, han compartit els fruits dels seus camps, han arribat a portar l'equipatge de l'Amber i de dues australianes boges fins al següent poble, en vista de com anaven de carregades. I tot, per res, només pel fet d'estar aquí.

Portem recorreguts uns 430 km.

Passades les grans catedrals de Burgos i León i de camí a Astorga.....doncs com t'ho dic, vam arribar a un lloc meravellós, al mig de les Espanyes. Un poblet anomenat Villar de Mazarife (apunta'l a la teva llista per a venir aquí).

Teòricament sense res, com molts altres que hem visitat, algún bar, un super i cases rurals mig abandonades. Vam arribar, resulta curiós, son només 500 persones visquent aquí, però tot eren bones vibracions. Ja des del poble anterior ens vam anar creuant amb un Senyor amb bicicleta, en Rueda. Fins a 5 cops el vam anar trobant arreu. Senyals, hi creus?

Vam veure l'alberg privat i com esparaitats, tot i ser completament nou i de condicions immillorables, ens vam aventurar al poble a buscar un nou alberg. Fins a 3 en un poble tant petit.

Anavem cap al privat, al Tio Pepe, amb habitacions de dos llits, un luxe al Camino i per no sé quin Sant Àngel ens vam trobar a l'Elliot, el nostra amic Australià de 18 anyets que està caminant i que a cada etapa retrobem.

Ens va parlar de l'Alberg de Jesús (per un cop a la vida, res a veure amb el Sant) i només arribar, a 25 metres de la porta ens vam trobar una pila de patates monumental. Unes 20 Tones.

Vam veure gent separant patates bones, dolentes i pels porcs. El noi que ajudava ens va dir. Yo también soy Peregrino y llevo tres dias aquí. Ya me dirás.

Vam pensar que estava trastocat. Era l'Edward, el que ara és el nostre nou amic gallec.

Doncs que dir-t'he, després de deixar-nos campar a la nostra per l'alberg, triar els llits que voliem i parlar hores i hores amb la Yoli, la hospitalera...i tot s'ha de dir, de pujar a cavall, voltar pel poble amb ells, jeure i lo millor, compartir sopar, vi i conversa amb els inquilins...Cada vespre tenim jam-session. Tenim un parell de guitarres i una noia de Paris, desangelada de la seva vida allà i que com nosaltres vam decidir quedar-nos una nit més, però que ens té enamorats a tots. Té una veu prodigiosa. No havia sentit a la meva vida a ningú cantar així. Riu-te de Norah Jones i de la que vulguis. Deu méu!!! Un plaer pels sentits.

Aquí és realment bònic, real. El Camino

A la botiga ja saben qui som, com ens diguem...

Avui és la tercera nit i dia que passem aquí. Portem 2 dies recollint patates, sí patates. Tots enfundats amb el mono i carregant patates. Total, només per ajudar.

Avui ens hem repartit la feina de neteja de l'alberg. Només per plaer. Jo escombrant i fent llits, l'altre fent lavabos, l'altre cuinant. En familia! Ajudant, fent tot el que ens ve en gana. Inclús hem fet d'hospitaleros, rebent i ensenyant les instal.lacions a d'altres que com nosaltres també s'han agregat i ja porten un parell de dies.

Demà quart dia, per fí ens encaminem de nou.

No podeu ni imaginar la il.lusió que ens embarga. Això realment forma part del Camino. Ahir vam tenir festa. Vam celebrar el cumpleanys de l'hospitalero. Alguns fins a les 7 del matí. Hora a la que normalment ja caminem, però ja et dic.......

.....això és el camino!

Ens han deixat pintar a les parets. Jo he dibuixat la Catedral de Girona i part de la lletra de la cançó d'un musical que em va enamorar. The Last 5 years (va per tu Ricard!).

Continuo aquí,..........Sentint!

Després de temps, he seguit viatjant per Spain i tot just estic aterrat de London ha on he decidit finalment penjar els trastets.

 Marxo a fer el camino de Santiago i suposo que ja no torno fins a d'aquí a un mes (no siguin que em fallin les forces). Després marxo a Alemanya, finalment a veure el Mar i Cel i a veure als meus amics que vaig fer a Austràlia.

 Tinc una feineta per a fer durant un parell de mesos, al novembre i desembre i que espero em donin suficient per a viure tranquilament uns mesos a London fins que trobi la feina que busco.

 Estic fent el currusculum. Allà tot és diferent.

 El tema, he decidit que tot i haver començat com una aventura australiana i finita....això d'escriure m'agrada i seguiré amb la línia.

Seguiré escriguent.

I promise!

xxx