Khan Gurú, un català viatjant

M'acabo d'adonar que feia molt que no escribia...

També m'he adonat d'una altra cosa. De que la majoria del correu que rebo darrerament és tot en anglès, però també hi incloc el "correo basura".

Des que estic aquí que s'ha incrementat i fent una ullada i memòria m'he fixat que si fes cas de tot el que rebo, ara com ara seria ric perquè he rebut no sé quants mails dient que he sigut afortunat i m'han tocat no sé quants milers de pounds. L'altre dia em va tocar inclòs un cotxe. Un tot terreny tu!

L'altra i més preocupant és el fart de mails que rebo amb intenció de que compri un aparell "per estirar el membre". Com se'n deuen haver enterat de les meves mancances?

No baixa de 10 mails per dia diguent-me que "per fi" hi ha solució als meus problemes!! Mare de Deu a on nirem a parar (que diu el Sr. Marcelí).

....deixarem lo del correu per un altre dia!

Per aquí tot rutlla!

Tenim una mena de rebelió a la granja a l'oficina. Amb gent (els socis i vells) d'una banda, i el meu company italià per l'altra, el qual vol renovar un esperit i una manera de fer (anglesa) en una companyia que porta 100 anys rutllant. És una batalla perduda i jo així ho he vist des del principi... però com diu el meu col.lega "si no lluitem no ho sabrem mai".

No ha creat mala maror.... però "algo se cueze"!

La resta tot continua com la seda. No paro de tenir visites d'amics i amigues (les que més) per a veure i compartir per uns dies la ciutat amb mi. Dir que m'he convertit en un guia de la ciutat és quedar-se curt.

Les passejades pel mercat de Camden, el Portobello market, el Thames side son part de l'itinerari... tot i no oblidar les sortides nocturnes al Soho i als bars Chic del centre.

Faig vida aquí. Quedo amb els amics. Sortim, juguem al tennis, fem barbacoes i parlem. Parlem molt de tot (problemes que no ho son tant però repetits a tots els continents).

I tot i que no vaig pel zoo però segueixo veient "camellets"!

Ja tinc fet el meu grupet. Un de cada país per a no cansar-nos. N'he fet molts d'amics, gent propera. I tot i veurem tot i que molt menys amb els amics que tenia inicialment aquí, miro de no perdre el contacte, excepte "exceptions".

Així doncs, la vida passa ràpid aquí també. D'una manera completament diferent a quan viatjava. Porto 3 mesos aquí i tinc sensació de que fa 2 dies que hi sóc i per d'altra banda, tinc la sensació de no recordar el passat i el que feia per les Espanyes. Com si portés la vida parlant anglès i mirant-me'n d'ensortir en un país estranger.

Segueixo fent de psicòleg "barat" quan s'escau. Avui, mútuament, amb una companya de feina ens hem passat una hora i mitja (en temps de treball, però en canvi ben vist) discutint sobre coses mig de feina, mig de vida durant el matí. Hem tingut plegats reunió amb un dels associats i de la taula de reunions, ella i jo hem seguit a la cuina de la feina. No hem arreglat res, però almenys hem posat les cartes sobre la taula.

Dir que em sento la persona més realitzada del món a la feina, seria mentir. Segueixo amb les presons, però sembla que les meves queixes donen el seu fruit i juntament amb el meu amic italià, l'empresa s'olora certa inquietud i vetllant per ells i per "nosaltres" ens han demanat quines son, apart de les coses que fem a la feina (en aquest meu, les que no fem) les nostres aptituds, el que podem aportar i el que ens faria sentir-nos plens.

Tinc tot un qüestionari per emplenar. Esperem serveixi per alguna cosa.

D'altra banda, seguim amb els Friday-cakes i de sopar en sopar (tot pagat per l'empresa). Aquest mateix divendres, després de tenir 2 cursets durant la setmana, cosa que farà que no fem ni l'ou, tenim dinar, totes les oficines (i n'hi ha 3 aprop) en un restaurant a Covent Garden.... el beure va de la nostra banda! Quin peligru!

Doncs el que deia, ... per aquí bé. El clima no és tant tant com tothom em deia, i sí que plou de tant en tant, però molt menys del que jo em pensava... i que em deixa gaudir de la meva moto. Me la va enviar un molt bon amic en una caixa... pel modic preu de 150 euros, cosa ridicula!

Per tant, el torpedo galopa de nuevo!

Espero veure't aviat!

Quines tonteries de dir, oi?

Buffff... ja fa 2 setmanes que estic a London. El temps passa volant. Ni m´he enterat. Ja estic treballant com un londinenc qualsevol (tothom treballa aquí, ni que sigui venent entrepans). Visc en una casa d’estil Victorià, de la que en disfruto i no desentonant amb la resta, cada dia, no baixa de beure un parell de “paints”. Ja els estic provant de tots els gustos i colors, que si Guinness que si no sé que Polish... lo que sigui. Al treballar, es treballa, però al beure.... doncs això.... que es beu!

Dir que m’anyoro de Girona, seria enganyar-te i desde que em vaig (egoistament) començar a escriure aquest blog per a mi (tot i compartir-lo) que m’he provat de ser sincer. No he volgut mai ferir a ningú amb els meus escrits... en el fons me´ls escric per a mi... a mi no em fereixo...

Sé que venia a buscar (potser no del tot) però també sé que deixava...

Of course, que he deixat coses enrera (My dear Kamel, I know you are there... I know!). I qui no? Per construir, cal destruir! (Manuel Vazquez Montalban-Dagoll Dagom a Flor de Nit) i sí, jo sé que he destruït però sempre amb la informació per avançat. Mai he enganyat a ningú. Potser a mi, potser no em deia tota la veritat.... però aquí estic. De totes totes, a la pura realitat, ni que sigui a London. Dic, faig!

Dir que això és real, no sé si dir que és un fake. Tot aquí és gran i desmesurat. La cordialitat, l’elegància, els bons modals... i tota la resta. Potser això no és el centre de l’univers, tot i que s’ho pensen. Però tot passa aquí. Es barregen moltes contradiccions a London... tant oberta i tant tancada (seguiré per aquí un altre dia).

No hi ha un racó de London a on no passi alguna cosa. Potser un robatori, potser un concert, potser algú declarant-se amor etern... potser una mort. Sí morts. També i encara més que n’hi ha aquí.

8 milions de persones en un lloc tant petit... doncs si també es maten els uns als altres.

Vaig trobar feina i ràpid. Una entrevista i llestos. Feina en una prestigiosa companyia d’arquitectura. 3.800 persones treballant arreu de U.K.

El però, dissenyo presons. El què? La gent és fantàstica. Gent d’arreu del món. Australians, Kiwis, anglesos, Scothis, Germans, Polishs, Costa Rica, Mexico, Italy, Madriles (otro país), Spain, Korean, Indian, Txecs, buff.... hasta Catalufos de Can Fanga encara que es digui Fingal.

La meva empresa és això, una argamassa de gent de totes les nacionalitats que treballant tots plegats ens ensenyem els uns altres com compartir el nostre temps a London.

Dissenyo presons. Vaja tel.la. Mai ho hauria dit, però sí, aquí el govern es pensa que és la solució. Eres malo? A la carcel!!!

Com va dir (molt intel.ligentment el meu amic Ibañez): Quina contradicció! Marxar per ser lliure i dissenyar presons! (not comment).

Volem innovar. Però segueixen amb la idea de les presons que feien fa 25 anys... I nosaltres provant de fer-les modernes i “maques”. Presons per a totes les edats. Per triar i remenar! Però no deixen de ser presons.

Acabo de celebrar el cumple d’una Polish (Anka). Hem begut i menjat polish food. I els he taladrat sobre el sentit del que estem fent. No en trec l’aigua clara. Què estem fent? Presons? Fuck off!! No veig el significat real del que fem. No crec que sigui la solució idonia a tot el problema que corre a U.K. És cert, és clar, que mor gent i que uns maten a d’altres... però estem fent presons de luxe amb comoditats per a un jovent que veuen que el més clar i fàcil és estar-se a la presó. No paguen, viuen en una habitació, gairebé millor que la meva. Mengen, beuen i viuen i nosaltres encara ens preocupem de si els podem col.locar un bar a la presó per a que es sentim més bé...

Només és el primer esbós... seguiré escriguent. M’inspiraré, això m’inspira.

Lots of kisses!

Després de temps, he seguit viatjant per Spain i tot just estic aterrat de London ha on he decidit finalment penjar els trastets.

 Marxo a fer el camino de Santiago i suposo que ja no torno fins a d'aquí a un mes (no siguin que em fallin les forces). Després marxo a Alemanya, finalment a veure el Mar i Cel i a veure als meus amics que vaig fer a Austràlia.

 Tinc una feineta per a fer durant un parell de mesos, al novembre i desembre i que espero em donin suficient per a viure tranquilament uns mesos a London fins que trobi la feina que busco.

 Estic fent el currusculum. Allà tot és diferent.

 El tema, he decidit que tot i haver començat com una aventura australiana i finita....això d'escriure m'agrada i seguiré amb la línia.

Seguiré escriguent.

I promise!

xxx