Khan Gurú, un català viatjant

Com el títol del llibre d'en Lya Luft, "Pèrdues i guanys", el Camino, durant tots aquests dies (demà arribem a Santiago, .....per fí!) m'ha dut a sentir mil sentiments diferents. Pèrdues i Guanys............

Des de la nostra estada a l'Albergue de Jesús, a on vam perdre (mai pitjor dit) tres dels millors dies que mai passarem en vida i a on vam entablar una gran amistat amb l'Edward (Lugo), Nitzan (Israel), Dani (Astúries), la Shelly (Australia), la Joanne (Paris) i en Victor (Blanes), vam decidir continuar caminant tots plegats i disfrutant, com ho estavem fent fins al moment del Camino i de la nostra presència conjunta en ell.

El Camino a partir d'aquest moment, es va transformar en un què,  un tant diferent. Una altra manera d'enfocar el Camino sense haver de seguir llibres, guies ni mapes i molt menys haver de caminar els habituals 25 o 30 km al dia.

Així ho vam fer, i sense cap mena de pressa vam passar, ara tots plegats a fer 12 o 15 (màxim) km per dia. Parant als llocs més bohemis i emblemàtics que trobavem i aprofitant qualsevol aturada al Camino, per part d'ells, per a liar-la. Mai millor dit en aquest cas. S'han passat les dues darreres setmanes fumant "petas".

Els he vist caminar, voltar, preguntar i moure´s només per l'interés de buscar pedres.....amb totes les que hi ha al Camino, i ells emperrats a buscar-les del Marroc. HAY GENTE PÁ TÓ!

Bé, tot i això, la paciència ens ha augmentat a tots i en cap moment hem desesperat per les aturades del grup, tot i que les dones i jo no fòssim fumadors actius (l'alcohol encara ens acompanya en les nostres nits, que no falti!).

El dia passava com sempre.....era un dia estrany. La Shelly caminava enraderida durant tot el dia. Em vaig parar a esperar-la. Portava tot el dia plorant sola........era feliç. És estrany que ella és senti completament feliç a Spain i estigui buscant alguna cosa més a la vida que vivia abans a Austràlia.......i jo precisament fes el contrari al seu país. En un moment precís em va preguntar l'hora. Eren les 2:22:22. Per coses de la casualitat, i en part fent conya, li vaig dir que allò segur que significava alguna cosa!

Bé, en tot cas, em vaig adonar de que fa gairebé 3 mesos que ja vaig tornar d'Australia i que òbviament, havia de signar a l'atur el dia 26 d'Octubre, per tant, sense voler destorbar a ningú els vaig provar d'explicar a tots que sentint-t'ho molt............vaig decidir continuar el meu camí fins a Santiago. Els abandonava. Ningú pot obligar a ningú a caminar més del compte i menys aquí.

Vaig comptar que l'Amber m'acompanyaria. Vaig errar el tret! Ella es quedava i finalment m'abandonava després de més de 2 setmanes, 24 hores al dia..........plegats.

No vaig insistir, en vistes de la mitja diaria, vaig decidir empendre novament la marxa sòl. A la recerca de noves victimes (amics).

Em vaig acomiadar d'ells. L'Edward (29), amb llàgrimes (de veritat) em va mirar de convèncer diguent que el Camino era més que voler arribar a port (Santiago), era el compartir, però en aquell moment només volia marxar.

L'Amber em va acompanyar 25 metres i plorant també ens vam dir adeu. No em vaig girar més. Fa anys que per A o per B, les llàgrimes no han format part del meu tarannà. Hauré de fer alguna cosa al respecte....però inclús en aquest moment, els meus ulls van continuar secs com sempre. Vaig posar l'MP3 a tot volum i vaig deixar a la que m'havia acompanyat per 20 dies en el meu camí i als meus nous amics.

Fet un Kilòmetre, el Camino em va traïr. No em va deixar caminar. L'estòmac se'm va regirar i em va carregar d'una mena de remordiments, caparrassa, malestar em menjava per dins. El "tros de cabró" del Camino m'estava alertant, m'estava donant un consell que no volia escoltar..........

Em vaig quedar parat al mig del Camino, vaig parar l'Mp3 que m'estava amartellant el cervell. Vaig seure a terra, vaig agafar aire.........i em vaig plantejar que potser el Camino era més que només voler arribar a Santiago de Compostela. Potser m'estava ensenyant a no només escoltar-m'he a mi, a seguir compartint............no ho sé!

Se'm va acudir mirar el rellotge. Les 4:44:44. Em vaig fer la pel.lícula...........masses casualitats, potser massa sòl al cap, qui sap! Però entre renecs cap al Camino i cap als "cabrons" que havia deixat enrera....................vaig tornar!

Tots estaven asseguts, parlant de que no havia sigut un Adeu definitiu, el meu...........i com si un fantasma apareguès, tots van saltar en veure'm de nou, 45 minuts després d'haver marxat. Vaig passar molta estona assegut a terra.

Ha sigut la millor decisió que he prés.

Després d'això, el Camino s'ha tornat una altra cosa. Novament, una cosa nova i cada cop millor.

Ara sóc el que camina més lentament, al que no li preocupa res. I arribi a on arribi ho hauré fet amb ells.

.................en tot cas, ara com ara, tots s'han posat les piles i finalment arribem a temps a Santiago...........i plegats!

Com resumir, ni que sigui amb un milió de paraules tot el que aquí estic visquent. Sentint!

Ho provo, però quedaré curt, molt lluny del que aquí estic visquent.

He perdut la compte dels dies que fa que vaig deixar Girona. Sense mòbil, sense horaris, sense saber massa ben bé a on estic i pitjor encara, com es dirà el proper poblet a on dormi......però això és el Camino.

Des de la primera etapa, en la que vaig cedir els meus sticks (bastons) a la Jamaise i a la qual, als deu minuts de caminar ja vam perdre de vista per a sempre més...i als meus bastons, vaig endinsar-me amb l'Alina (Argentina) a fer una de les ascensions més fortes de tot el Camino.

1400 metres d'ascensió en uns gairebé 30 km de distància en els quals la boira ens va acompanyar, deixant-nos veure 25 metres davant i rera nostra, cosa que va fer que molta gent perdes la pista, la pista de les fletxes grogues que ens estan marcant tot el camí fins que arribem a Santiago.

Per a fer el Camino, cal estar primer, bé físicament i després de la primera setmana, cap estar-ho però d'una altra manera, mentalment. Afrontar un mes (com a mínim, si el cos, la ment i la feina t'ho permet) és un repte díficil a assolir si un dels dos factors (ment i cos) no estan pel que han d'estar.

El Camino és molt savi. He fet un amic gallec, l'Edward, que el va començar al maig i tot just ens trobem al mateix punt ara. Va tallar amb la parella (com molts i molts aquí), va engegar la feina, va deixar el pis i va iniciar el Camino amb ràbia, maleïnt tot el que trepitjava i no prestant l'atenció que aquest li requeria. El Camino va reaccionar. Ampolles, tendinitis, sobrecàrrega als genolls....i el més greu, un gos el va mossegar i el va deixar 3 setmanes postrat sense poder moure la cama.

Després d'aquest primer maltrangul va canviar la perspectiva, i el Camino se'n va adonar (sé que ara penses que m'he tornat boig, parlant del Camino en tercera persona, però t'ho asseguro, té vida pròpia) i amb la nova perspectiva de l'Edward sobre el seu viatge i partint exactament des de on el gos el va mossegar i fins ara, el Camino l'està recompensant cada dia en tot el que fa i li passa.

Seguiré amb ell més tard.

Amb l'Amber seguint caminant. Ens vam conèixer quan la vaig adelantar, com a bon "Torpedo" que sóc. Amb el meu MP3 a tot drap, només pensant a fer cada dia més kilòmetres en el menys temps possible. Que equivocat que estava.

Sempre he caminat el més lent que he pogut. Quan no hi ha pressa, no n'hi ha. Però aquí, no sé, tot i el paisatge, em va costar 3 dies deixar-m'he portar.

Des de aleshores, cada dia caminem més i més lents, plegats, amb més gent, però sempre amb l'Amber.

Hem passat poblets magnífics, de les Espanyes profundes que sempre hem rebutjat (o jo feia). La gent està impressionada, contenta de veure tanta gent d'arreu fent aquesta tasca de caminar. Caminar per motius religiosos (molta gent amb creus penjades al coll), gent simplement per a fer l'acte esportiu de caminar, però sobretot, sobretot, gent que creu en l'espiritualitat del que el Camino aporta i del que les gents que el fan t'aporten. Si l'has fet, ja ho saps. M'equivoco? No crec!

Gents que sense més ni més, ens han donat de menjar, de beure, han compartit els fruits dels seus camps, han arribat a portar l'equipatge de l'Amber i de dues australianes boges fins al següent poble, en vista de com anaven de carregades. I tot, per res, només pel fet d'estar aquí.

Portem recorreguts uns 430 km.

Passades les grans catedrals de Burgos i León i de camí a Astorga.....doncs com t'ho dic, vam arribar a un lloc meravellós, al mig de les Espanyes. Un poblet anomenat Villar de Mazarife (apunta'l a la teva llista per a venir aquí).

Teòricament sense res, com molts altres que hem visitat, algún bar, un super i cases rurals mig abandonades. Vam arribar, resulta curiós, son només 500 persones visquent aquí, però tot eren bones vibracions. Ja des del poble anterior ens vam anar creuant amb un Senyor amb bicicleta, en Rueda. Fins a 5 cops el vam anar trobant arreu. Senyals, hi creus?

Vam veure l'alberg privat i com esparaitats, tot i ser completament nou i de condicions immillorables, ens vam aventurar al poble a buscar un nou alberg. Fins a 3 en un poble tant petit.

Anavem cap al privat, al Tio Pepe, amb habitacions de dos llits, un luxe al Camino i per no sé quin Sant Àngel ens vam trobar a l'Elliot, el nostra amic Australià de 18 anyets que està caminant i que a cada etapa retrobem.

Ens va parlar de l'Alberg de Jesús (per un cop a la vida, res a veure amb el Sant) i només arribar, a 25 metres de la porta ens vam trobar una pila de patates monumental. Unes 20 Tones.

Vam veure gent separant patates bones, dolentes i pels porcs. El noi que ajudava ens va dir. Yo también soy Peregrino y llevo tres dias aquí. Ya me dirás.

Vam pensar que estava trastocat. Era l'Edward, el que ara és el nostre nou amic gallec.

Doncs que dir-t'he, després de deixar-nos campar a la nostra per l'alberg, triar els llits que voliem i parlar hores i hores amb la Yoli, la hospitalera...i tot s'ha de dir, de pujar a cavall, voltar pel poble amb ells, jeure i lo millor, compartir sopar, vi i conversa amb els inquilins...Cada vespre tenim jam-session. Tenim un parell de guitarres i una noia de Paris, desangelada de la seva vida allà i que com nosaltres vam decidir quedar-nos una nit més, però que ens té enamorats a tots. Té una veu prodigiosa. No havia sentit a la meva vida a ningú cantar així. Riu-te de Norah Jones i de la que vulguis. Deu méu!!! Un plaer pels sentits.

Aquí és realment bònic, real. El Camino

A la botiga ja saben qui som, com ens diguem...

Avui és la tercera nit i dia que passem aquí. Portem 2 dies recollint patates, sí patates. Tots enfundats amb el mono i carregant patates. Total, només per ajudar.

Avui ens hem repartit la feina de neteja de l'alberg. Només per plaer. Jo escombrant i fent llits, l'altre fent lavabos, l'altre cuinant. En familia! Ajudant, fent tot el que ens ve en gana. Inclús hem fet d'hospitaleros, rebent i ensenyant les instal.lacions a d'altres que com nosaltres també s'han agregat i ja porten un parell de dies.

Demà quart dia, per fí ens encaminem de nou.

No podeu ni imaginar la il.lusió que ens embarga. Això realment forma part del Camino. Ahir vam tenir festa. Vam celebrar el cumpleanys de l'hospitalero. Alguns fins a les 7 del matí. Hora a la que normalment ja caminem, però ja et dic.......

.....això és el camino!

Ens han deixat pintar a les parets. Jo he dibuixat la Catedral de Girona i part de la lletra de la cançó d'un musical que em va enamorar. The Last 5 years (va per tu Ricard!).

Continuo aquí,..........Sentint!