Xivi guapo pirilla, mai fart, roman, torpedo, Orlando, lately.. Colin Farrell, fucking crazy Catalan guy, pesa, d'Artagnan, and someone called me sixpack..but I´m not! tens algun mote més?2007-09-25-Caminante, no hay camino, se hace camino al andar
Mare de Deu (que no hi crec!), quina raó que tenia l'Adrià Bauzo (el meu company de pis invisible) quan em parlava del Camino de Santiago.
Amb les meves peripècies vàries i entrebancs per Girona i en vistes de les poques ganes (cap) d'establir-m'hi definitivament, em vaig decidir per fer el desitjat viatge que tant esperava.
Després d'una setmana a London en la que vaig fer moltes coses, començar a buscar feina, un pis (cosa que he deixat definitivament fins que em mudi al gener allà), entablai algun que altre lligam amb la Tina...... i gaudir com mai ho havia fet de London...després d'uns dies passats allà volant, gairebé sense adonar-me'n vaig tornar a Girona, en la que m'hi vaig estar novament ben poc.
Decidit com ja tenia, he començat les meves andances peregrines agafant un tren, coneguent i parlant amb gent d'arreu que com jo s'aventuraven a fer el mateix, cadascú per motius diferents i un cop a Pamplona, coneguent a la Alina (Argentina) i la Jamaise (Malta) i encarrilant-nos en taxi cap a Saint Jean Pied de Port.
Allà, vaig arribar amb només 5 kilos d'equipatge. Ni punt de comparació amb els 15 i 20 kilos que estic veient patir a d'altres peregrins. He parlat amb molta gent, el camí i la motxilla, la que portem i que creiem indispensable, en la majoria de casos, amb masses coses a dins. Això dona a pensar. Com ja deia des de Austràlia, la motxilla, la física i la no física, hi portem masses coses que no necessitem i que és bó i alhora sa, anar desprenent-se d'aquests excessos pel camí, el camí de la vida, i ara el meu cap a Santiago.
Dia a dia, n'aprenc. Això és el Camino!
Dir als que ja l'han fet que és una experiència increïble i equiparable al meu viatge OZ és quedar-se curt.
Des de que he començat amb poca cosa i sobretot amb moltes ganes, no he fet més que conèixer gent, desplegar i rebre més i més cada dia de tothom, de gent de tot arreu que sense més ganes que les d'arribar a Santiago de Compostela (la majoria) i fins a Finisterre (els valents de veritat) estem compartim mals de peus i alegries allà a on anem i ens diuen "Buen Camino" al nostre pas.
He conegut gent de molts païssos, ningú sap com ho anyorava. Em meravella que algú del Canadà o de South-Africa o alguna que altra australiana sonada, s'agafin un mes de la seva vida per a dedicar-l'ho només a fer el Camino. No crec que ara com ara, els que treballavem o treballeu encara ens ho poguem permetre. No és una crítica, però la majoria de la gent aquí, son "sonats" que com jo que ho han deixat i en part s'ho poden permetre o molts jubilats i pre-jubilats que ara, tenen un temps per a gastar al Camino.
Amb ells, el meu anglès flueix cada dia i arribats al dia 10 ja portem gairebé 250 km fets ja (a peu).
Gent de totes les edats i localitzacions amb els que anem xerrant, retrobant-nos a paratges inòspits d'Spain, parant a veure i beure aquest (haig de dir) magnífic escenari que Spain ens regala. Haig de dir, que les gents de les ciutats i poblets que travessem admiren i alaven l'esforç que tots fem. Us farieu creus de lo amable que és la gent. No us ho puc explicar!
El caminar sense sabates per Austràlia m'ha repercutit molt positivament musculant els peus que tants i tants problemes m'han donat tota la vida (el meu talón d'Aquiles (apart del meu cervell boig.......res a fer amb això)).
Em vaig entrenar una mica abans de venir i l'únic resultat ha sigut completament favorable. Encara he fallat cap dia i més o menys he seguit amb la trempera que sempre m'ha caracteritzat. Estic content i alhora orgullós de no sentir-m'he renegar de les agulletes i de les ampolles, per ara, cap ni una....i en vistes de com està i ha estat de fotuda alguna gent, us asseguro que és molt reconfortable.
Ja he perdut un parell o 3 de kilos, 250 km son 250 km. i per molt que beguem (aigua i força ví als vespres o a on parem) i de menjar com un jabato....aquí, amb l'esforç, només fem que cremar-ho tot.
És el millor règim que pots fer, guanyar muscle i perdre greix. T'ho recomano!
Jo, apart del greix, ja he perdut el mòbil. El duia posat dintre del xandall, vaig fer un volt a la ciutat, vaig anar a sopar amb l'Amber Lyons, la meva àngel de la guarda i de llitera (ja portem 7 dies caminant junts). A la hora de pagar em vaig adonar que el mòbil havia volat. Amb anterioritat havia anat al lavabo i mirant arreu i en vistes de no trobar-l'ho em vaig adonar irremediablement que l'havia perdut pel camí. Desesperat, mig mosca amb mi (per lo tonto de perdre'l), vaig trucar i ja no donava senyal. Vaig tornar novament al restaurant a demanar-los el número per trucar al dia següent per si apareixia i l'Amber, la meva americana favorita em va recomenar de tornar a mirar al lavabo. Res de res al terra.
No sé perquè se'm va acudir d'obrir la tapa i vaig veure un merder de paper a dins. No em preguntis, però jo mateix em vaig veure posant la mà a dintre del WC, entre papers i literalment merda, vaig tocar una cosa més robusta i uniforme que la merda...........................era el meu mòbil!!
Va caure i ni em vaig ni adonar, vaig tirar la cadena, algú va cagar més tard......i el meu mòbil i els calers que duia.....van canviar de color. Mai millor dit que els diners son una merda!!!!!
El mòbil ha deixat de funcionar, però ja ha passat a formar part de les anècdotes del Camino.
Ara els meus amics peregrinos m'acollonen diguent que em truquen i que estic fora de servei.....jo els contesto que no, que el meu no està fora de servei, el que està és "al servei".
Total, segueixo cada dia amb l'Amber, entre les seves ampolles als peus, (és una mula! portava com 20 kilos d'equipatge, dels que ja em enviat dues remeses a Santiago, però no ha defallit ni un dia!). Les seves ampolles la fan caminar amb xancletes, 30 km al dia amb xancletes, no vols saber que és, de veritat!!!
Bé, com diguem aquí: BUEN CAMINO!
Seguiré!
La Tafanera
del.icio.us