Khan Gurú, un català viatjant

....no sé ni com començar!

 Si encara has seguit el meu blog durant la meva tornada, ara ja, dues setmanes i mitja des de que vaig aterrar al Prat, he provat, amb no massa sort, literalment a aterrar a la meva terra.

 M'assembla que no he aconseguit trobar el meu emplaçament encara.....i al pas que anem.....m'assembla que es quedarà només en l´intent!

 No he parat quiet enlloc, no he pogut estar-m'he més que unes quantes hores al mateix lloc. L'únic "place" a on encara m´he sentit mig protegit ha sigut al meu pis, tot i que només hi he estat 2 dies. Allà entre desfer la maleta, fer alguna rentadora i organitzar una mica el pis, he passat les hores.

 Extranyament amb mi, vaig deixar inclús de sortir i anar a Platja d'Aro. Un clàssic que m´he saltat a la valenta i que per un cop a la vida (la Sara se´n faria creus) vaig preferir quedar-m'he a casa.

 M'he adonat de coses.

 Encara no entenc com he pogut apilar tanta roba durant tants anys i com m'he aferrat a llençar res, simplement per algun record que em deuria portar.

M'he passat un dia ordenant i apilant roba. Roba que suposo que mig em posava o que simplement tenia endreçada pensant que algun dia me la posaria. He donat més de la meitat de tot el que tenia als pobres. Com dic jo en conya "els nens dagnificats de Sant Ildefonso".

És bestial, almenys per a mi, i un alleugeriment de pes, el fet d´haver-m'he desenpallegat (com s'escriu?) de tot això! Implica més coses que simplement el fet de donar roba. Suposo que algú em deu entendre.

 No he vist massa als meus. Ni germans, ni amics.

 M'he organitzat la vida, he firmat atur, he fet la declaració de la renda, m'he posat a ordenar fotos del viatge, que espero no hagis de veure i aguantar i a organitzar els meus propers 4 o cinc mesos.

 Ara mateix, després d'haver decidit que mig volia fer amb la meva vida immediata, vinc de fer una travessa anomenada "Cavalls del vent" amb la Agus, una Cartaginesa (suposo) amb la que ens vam conèixer a Austràlia.

Uns noranta pocs kilòmetres en muntanya (tute tute) a peu durant 4 dies que sota la pluja i sota una pedregada important que m'han servit d'entrenament i concienciació pel que em vindrà després.

Ara estic a la Vall d'Ordesa amb en Ricard, la Mire i en Ricky petit (els de la Berna, el restaurant que vaig fer l'any passat). Suposo que no tenia massa intenció de quedar-m'he ni un dia més a Girona i per això "he tornat a fugir (si li vols dir així)".

 Aquí m'hi estaré uns 15 dies, lo just per tornar, enfundar-m'he una samarreta, arreglar-m'he una mica i anar al casament de la Laura Tarradas (que es casa!!!!).

Passada la ressaca, m'espera un avió per a marxar a London.

 Sí, finalment ho he aconseguit i me'n vaig una setmana a viure a casa de la Tina (ho sento!), de pas a veure algun musical (que no faltin) i.......a provar de buscar feina.

Haig de mirar al col.legi d'Aparelladors de Girona quina mena de convalidació i validació em poden fer del meu titol per a treballar allà..... suposo que serà el primer de més d'un viatge que vull fer allà, per a provar de viure una vida en anglès.

Encara, i abans de Fires de Girona em quedarà de fer el Camino de Santiago. 1.000 km a peu que em penso penjar al damunt.

Des de que he tornat, i amb els 3 kilos inicials que vaig perdre a Australia, haig de sumar els 2 més que he perdut aquí. Fa raro, però tinc sensació de gana i només faig que baixar pes.

 Suposo que el sobreesforç, tot i la recompensa final de cada dia, de la travessa que vam fer, ha ajudat a cremar toxines.

Aquí, he seguit sense entonar-m'he massa.

He tornat més reflexiu, apagat inclús (crec) i els que encara han pogut parlar amb mi més d'una hora, així m'ho han fet entendre. No he vingut a fotre canya a ningú, però tinc ganes de dir veritats! (ho sento Aida)

Tot i que entreveuen al Xevi que vaig ser....alguna cosa ha canviat dins meu. No et ser dir realment el què, només jo m'ho veig com era i soc!

El parlar anglès, el conèixer gent constantment, el descobrir coses noves.....son coses que no acabo de païr massa bé aquí. Aquí no puc fer-ho i ho provo, ho saps!

Però bé, ja he aconseguit parlar bé el català , em va costar al principi però ja està. Encara la segueixo cagant parlant Spanish......però ja no crec que vingui d´aquí.

 Sé de gent que ara aniran a viure una experiència semblant a la meva.....i espero la disfrutint tant o més que jo, però que sàpiguen que la tornada serà dura, molt i molt dura.

Espero ens poguem veure a l'Octubre!!!

xxx

A veure com t´explico i com m´explico amb tot el que et vull dir. Estic un pèl creuat!

 Ja a Spain, no sé per què només faig que dir que si Espanya això que si Espanya allò, suposo que per estar tant temps lluny....

.....vaig arribar el 27 a les 10 h 45 del matí. Després d´un llarg viatge, 28 hores que haig de dir que tant d´anada com de tornada em van semblar com un suspir (m´adormo a on faci falta!). No et faci por marxar a Austràlia ni pel viatge ni per l´idioma....no tinguis por

 Bé, després de menjar com un berro cada 3 o 4 hores a l´avió. Que la veritat, no entenc que t´inflin a menjar com un porc i menys encara que ningú rebutgi el menjar tot i estar tips. Serà que és de les poques coses (gratis tot i pagar-la) amb les que ens surt l´instint animal (i el tacanyo) de no deixar res i menys quan es tracta de menjar.

 L´aire acondicionat de l´avió anava a tot drap i tot i la manteta.......em vaig refredar. Així anem amb els Frenadol.

 Al darrer avió em vaig passar tot el vol parlant amb una anglesa (anava pels 50, crec) que venia a passar la setmana a Barcelona. Va ser el darrer cop que vaig mantenir una conversa amb anglès des de que he tornat. No saps com anyoro el parlar amb anglès. Ho he provat amb els meus amics.......però res! Vaig boig per anar a un pub irlandés o a l´Ovella negra a Barcelona!

 En David Ibañez, en Papi i en Trumfu ja m´esperaven a les porta des de 2 de 11......però clar, què vols? Després d´haver agafat 13 avions a Austràlia i sense cap problema, com volies no aterrar a Spain i que no em perdèssin la maleta! Doncs gairebé a les 12 sortia de reclamar l´equipatge!, així que només amb la motxilla vaig abraçar als meus amigotes, que tot s´ha de dir, els molt cabrons ja feien apostes de si tornaria amb xancletes, un barret de palla i no sé quina estranya indumentaria. Els vaig decepcionar. Texans, samarretes i esportives. Per no dur, no duia ni la cua que em va acompanyar els darrers dies a OZ.

Després d´abraçades....acollonades varies sobre si teniem hora al psicòleg a les 5 (per a mi, és clar!), vam anar a fer un café. Encara amb la tonteria de l´anglès, vaig tenir algún que altre entrabanc mental i dialèctic per a poder parlar correctament el català. Encara ara, 5 dies després d´haver tornat, encara en deixo anar algun what......però els vaig matant.

Vaig tenir sort i la maleta va arribar amb el següent vol, així que vaig tornar a passar els controls. Aquest cop, no com a Austràlia a on escanejaven cada cop el meu passaport. Aquí només parlant en Espanyolete amb la Guàrdia civil i explicant-los que anava a recuperar la maleta em van deixar passar tots els controls. Viva Espanya!!!!! Em vaig oblidar de portar una bomba amb mi!

Tot ha sigut el preludi del que havia de venir. Arribo a Barcelona i resulta que fa no sé quants dies que la gent no té llum i veig uns generadors tremendos a les portes dels edificis. Tampoc m´afecta massa, però la veritat, vinc bastant creuat i nerviós.

 A l´avió tenia una mena de taquicàrdia i de veritat, no em feia a la idea de que estava tornant.

Després de veure al meu fillol, en Marçal que s´ha de dir que està bestial i a la Magalí (que em té el cor robat de fa anys) i la Milena i donar-los els regalets...m´en vaig anar amb el Jetlag a casa d´en Trumfu. Tot i estar rebentat, durant 4 dies només he aconseguit dormir entre 3 i 4 hores per nit. Tinc la cama dreta que se m´adorm de tant en tant i encara continuo amb les ferides al peu esquerra. Però tampoc em queixo massa. Son ferides de guerra, la meva.

Però tot i voler estar-m´he el cap de setmana a Barcelona, el divendres al matí ja em vaig posar nerviós (cosa realment poc comuna amb mi) i vaig agafar el primer tren que vaig trobar cap a Girona.

 La meva decepció ha vingut de trobar el poc nivell de catalanisme, i ara surto patriòtic i un pèl independista, quan arribats a Barcelona i amb el tren cap a Girona, em trobo que gairebé tothom parla en castellà a arreu i el més flagrant...........no m´entenen parlant català.

Vaig haver de canviar de vagó al tren, ja que provant de llegir el meu llibre (en anglès) vaig començar a sentir flamenco a tot drap (eren les 9 del matí). Una mare, d´allò més complaent estava posant cançoncs però de los més quilles al seu fill de 4 anys amb el mòbil.

Sé d´on vinc i sé el que hi ha aquí, però a 16.000 km. d´aquí la gent es té un respecte impressionant i ningú emprenya a ningú i menys posant flamenco a un vagó ple de gent i destorbant.

 SENYORA, COMPRA-LI UN FUCKING MP3 AL TEU FILL!

A Girona, amb en Chiqui (el meu germanet) vam anar a buscar la moto. I haig de dir que ha sigut el plaer més gran (comptant que estic feliç de veure als que estimo) que he tingut des de que he arribat.

 No sabia si sabria a quin peu tenia les marxes i els frens, però com un trajo de seda que et va a la mida, la moto em va quedar calçada en un segon. Ploraria si en sapiguès!

Vaig anar a veure a l´Aida i que sàpigues........que ets la que més m´ha demostrat com n´estava de contenta de veurem. Gràcies!

........................A Girona tampoc em volia quedar i en part, tenia com mitja por de començar-me a trobar gent vaig agafar de nou el tren a Barcelona. Per segon cop en el mateix dia.

Passada la nit amb els meus amics, al matí del dissabte em tornava a encarrilar cap a Passeig de Gràcia per tornar finalment a Girona, agafar la moto i cap a Castell d´Aro. Però els Deus no em són propicis i a l´estació........per avaries tècniques no hi havia trens.

En 6 mesos i qui em coneix sap que el que menys faig sortir és la meva mala llet, però només tornar i en vistes de l´incapacitat de trobar-me una solució al tema ferroviari, em vaig començar a escalfar i després de que en Trumfu m´acompanyés a l´estació del Nord i allà em fèssin canviar tres llocs de cua i finalment, l´únic que trobés fos un bus que em deixès a l´aeroport de Girona.....................haig de dir que estava completament enrabiat.

No va amb mi, i sóc pacient...................però no n´he enganxat ni una des de que he aterrat!

 Entre el tren i el bus, en vistes de que el meu cos es negava a dormir, em vaig dedicar a contemplar el paisatge............i he quedat molt perplex de la deixadesa de les estacions de tren fins a Girona. No hi ha ningú que se´n faci càrrec? Ho he trobat desastrós! Sé que fa temps que està així i no crec que hagi descobert res nou, però m´he adonat del desastre de infraestrutures que tenim i que ens fan creure que són les que ens mereixem!

Que ens passa als catalans que ens donen pel cul i a sobre, contents paguem la baselina i ni ens queixem?

 Sé que vinc revolucionat, i no cal ni que em facis cas. I no vull que et pensis que ara menyspreu el que tenim i tens i tant valores........però allà he vist d´altres coses. No sabia que fòssin millors.........però ara, realment m´ho semblen!

Tampoc em facis massa cas........

 Estic mirant vols per a marxar novament. Tothom em diu que tingui paciència.........ja t´acostumaras, que em diuen tots. Però ja m´acostumaré a què? No em vull acostumar al que veig ara!

Potser marxaré a Argentina un parell de mesos i potser des de allà sabré valorar el que tinc. Els meus amics i els meus germans......poc més i considero que ja és molt. Però no em moro pensant que tinc un pis.......

 Mentre pugui pagar la hipoteca..........

Només volia dir-t'he que estic força desencaixat. Que no crec que em donin una feina a Girona a on pugui dur la cua (tot i que sembli una tonteria).

Que al meu pis, m´he adonat que tinc massa roba i que a la mínima la dono tota als pobres.

No em vull tornar un jipiós, simplement reduïr coses que creia importants i mantenir les realment importants, amics, familia i a mi mateix que al cap i a la fi..............serè l´únic que en pagarà els beneficis o els plats trencats.

Continuaré!