Khan Gurú, un català viatjant

Pels que fa temps que no llegiu res prescindible!....avui dos posts. Volies sopa? ...

Del meu viatge, l’australià... ara ja em queda lluny, el viatge de la vida.... here I go!

El primer, més que un viatge, va ser un salt. Un salt en avió i sense paracaigudes. Mil cops agraït n’estic i en segueixo... però arribats a on estem, fa més de mig any que vaig tornar i la ressaca tot i que ha sigut llarga, crec que està a les últimes.

Darrerament m’ha vingut molt a la memòria una persona. Però posats i situats com estic a Girona, he decidit que obviaré els noms de les certes persones. En el següent post m’explaio més, però darrerament m’he sentit... com diria, no censurat però sí limitat. Moltes han sigut les vegades que ja em volia posar a escriure i parlar, parlar de coses que tot i aquí.... em segueixen passant. Coses que em passen, però potser era més fàcil des de Austràlia, quan no coneixeu a ningú i podia parlar-ne’n obertament. Aquí, tothom coneix a tothom. Parli el que parli, digui el que digui... tothom es pot sentir reconegut.

Algú, molt proper al passat em va tirar en cara coses, que si has llegit tot el que has llegit fins ara.... almenys a mi em fan gràcia i una mica de pena (pel que podria haver sigut... i no ser). Ella, (així li direm) va pagar, crec encertadament, alguna de les seves frustacions i pors en mi. Durant anys i en repetides discussions em va buscar les pesigolles. Ara m’ho miro amb distància, però sentir-m’he ja fa anys a algú (Ella) diguent-m’he que jo era incapaç d’abandonar tot el que tenia, deixar ciutat i feina i encara més, fer-ho amb un altre idioma... Bé, que vols que et digui. Darrerament m’hi he enrecordat. Sense pressions de ningú, sense ningú diguent-m’he el que haig de fer... sòl, actuo i sorprenentment per Ella o per mi... al final ho vaig fer. Ara que tot ho enfoco cap a marxar, que res em lliga... i em sap greu dir... ningú! No és una queixa, en part n’estic agraït. Mil cops agraït. Si ets Ella i ho llegeixes, et dono les gràcies que no t’he donat mai. Tenim un café pendent, ho saps... em sap greu que et costi tant ...

Bé, tot m’ha abocat, com saps a allunyar-m’he del que coneixia abans. Dir que sí, que ho he superat, he superat moltes coses, però, estats d’ànim dels que anteriorment...reia, finalment m’he hagut d’atribuir a mi mateix. Després del Camino a on vaig trobar certa pau i finalment vaig refer-m’he, he pogut tenir certa de la vida que gaudia fa ja més d’un any. He passat mesos, de sortides nocturnes i dies... en que haig de confesar, m’he sentit angoixat. L’angoixa que una persona Ella m’havia parlat tants i tants cops i que ara m’he sentit en pròpia pell.

Tot provant de fer-m’he proper als meus, he provat i provocat, a vegades amb més èxit i d’altres amb menys les retrobades amb ells. La “normalitat”. Enrera han quedat les renúncies als meus amics de cara anar a certs llocs o entrar a certs pubs. Farres, que durant setmanes no em veia capacitat de patir. Jo! I si ho aconseguia, després de menjar-m’he per dins al fer cues (inútils) a certs llocs per entrar i finalment... no atrevir-me a passar del guarda-roba...simplement no podia. M’ofegava. No podia respirar. El fum, la gent.... jo? No ho sé... ni m’he trenco les banyes. Mil coses, excuses, però no m’hi veia allà. Fugia!

Em vaig passar, com crec ja havia explicat, passant hores de matinada netejant males herbes al meu carrer. Cosa que em feia estar tranquil i que m’alleugeria del meu malestar. Sempre pensava que passarien els mossos i em detendrien... per netejar el carrer.

Encara ho faig, però amb menys passió. Suposo que els veïns deuen pensar que l’ajuntament o bé uns nans deuen netejar tota la zona engravada davant del meu pis... però sóc jo. Suposo que en un intent de millorar el que m’envolta i que en aquell moment em feia sentir malament. Dir que fins i tot vaig desmuntar les reixes del carrer per a netejar les clavegueres... em col.loca a un grup de “sonats” que no crec que abundin per aquí. Mea culpa

Després de tot, els viatges, les sortides d’Spain i les retrobades amb el món anglès i australià, ara torno a respirar. Respiro! Being alive!

Des del novembre, doncs la veritat, no he parat. Tinc amics, tots integrats, ben integrats al món laboral, al que jo em creia i em debia. Els amics, que durant temps m’han recriminat la meva inoperància actual. La qual, només ha despertat la meva indiferència. La teva vida t’està bé? Doncs viu-la, però deixa’m viure la meva.

Així doncs, segueixo inoperant. El que sí que he fet és ajudar a una amiga a fer un projecte.

Reconec que em va costar molt, moltíssim de posar-m’hi de nou davant de l’ordinador, molt. Sempre tenia alguna cosa profitosa a fer. Donant voltes inicials al costat del PC. Posant excuses. Planxant i renetejant roba neta. Planxar i rentat, la meva vida... i un cop tot renet i replanxat, m’hi vaig haver de posar. M’he passat 2 mesos, dia i nit... NONSTOP. Fins a la matinada (ara fa fred per a treure males herbes). El projecte està acabat i esperant a presentar-l’ho i cobrar. Cobrar, per fi cobrar alguna cosa sèria. Encara em faig creus com em puc sostentar sense haver treballat en més d’un any. Suposo que en part, m’ha ajudat per a recordar-m’he que algun dia, en el passat, vaig ser útil i que encara mantinc l’experiència i el fer que havia tingut en el passat... i que m’han abocat irremediablement a buscar el meu forat a London. Allà faré el meu següent pas professional.

Després de tot, treballar i refer-m’he de tot, suposo que reconeguent-me vulnerable... cosa que no havia sigut anteriorment, quan estava amb Ella, haig de reconèixer que encara em queda alguna cosa a la que no m’he fet fort per assolir. A hores d’ara, encara no m’he vist amb cor de tornar a la meva ex-feina. Una feina que vaig fer durant vuit anys. M’hi he acostat, he estat a menys de 50 metres de la porta... encara la setmana passada em vaig envalentonar i.... gairebé hi entro. Però com si es tractés d’un episodi d’alguna sèrie america... tot hi estar-hi aprop, no em vaig atrevir i ho vaig deixar per un altre dia. Espero que abans de marxar a London em veuré capacitat per a fer-ho. D’altres passarien, segur. Però jo començo i acabo tot el que faig... i això no ho tinc acabat. Haig de tancar el cercle.

Suposo que els meus amics han acceptat els meus retocs, el meu “tunning” personal... però em veig encara marcianu anant a la feina, davant de 70 persones que, sense jutjar-m’hi no entenguin el que he fet amb la meva vida. Ja veurem....

Apart d’aquest tema “pendent”, la resta la tinc força solucionada. Ja fa temps que accepto el que em ve... i el que se’n va. Encara no fa tres mesos vaig tenir alguna “recaiguda” quedant-me a casa, per exemple, la nit de cap d’any, no fent més que el meu curriculum en anglès, però ara... dintre de la “normalitat”, crec que estic bé.

Pel tema marxar, doncs he tirat de contactes, dels que tenia a London i he estat parlant amb alguns arquitectes anglesos. Els vaig enviar el resume (el curriculum) i havent ja rebut resposta, em trobo amb un amic fent el meu portfolio. Un book de les obres que he fet. Així que des que vaig acabar la meva ajuda amb el projecte de la meva amiga, m’he passat el darrer mes només preparant el portfolio. Jo pensava a col.locar 4 fotos en un word i 4 plànols amb coloraines. Reconec que el meu amic, dissenyador gràfic de professió, sap el que es fa i entre rialles i escoltades de música, portem 3 dissabtes matiners fent-lo. El resultat és immillorable i em deixa, diria que millor del que esperava. Una bona carta de presentació per a qui no em coneix allà.

Ho sé, sona a impacient, però inclús m’he mogut pel segon pas. London, ha de ser un entrenament. Em proposo viure un temps també a Nova York i ja he consultat varies webs per a aconseguir la “green card” que em permetrà treballar a la “gran mansana”. No avanço més... no m’hagi de menjar les meves paraules algun dia. M’agrada acomplir tot el que dic... i acabo fent tot el que he anunciat. No m’agrada mentir... potser exagerar, ho reconec. Però qui no ho fa.

Per la resta, doncs darrerament m’he re-enganxat a Lost (Perdidos) i en un afany d’estar al dia, i en pur estat d’ansietat i nerviosisme, em vaig literalment tragar tota la 3a temporada. La vaig començar a veure a Sydney i em vaig quedar a mitges. Els episodis que em faltaven, doncs vaig començar fa un dia a les 8 del vespre... i no ho vaig poder deixar fins acabar. A 2 quarts de cinc de la matinada em posava al llit. Content i excitat.

Segueixo sense mirar res més que sèries. Les noticies? No, segueixo igual. No me les miro. Com sempre he defensat, de que en treus de saber que passa al món, quan no pots i no faras res per poder-ho arreglar i en canvi se’ns fot el que li passa al veí. Prefereixo saber que et passa a tu, que em tinguis informat al màxim i sempre que em necessitis, pel que sigui hi seré. La resta... Les sèries, ho sé, son ficció, però no ho acaben sent les notícies? De que en treus de saber que a l’Iraq n’han mort no sé quants... acaba sent com una sèrie. T’ho mires, dius: que bèstia, quin horror! Apagues la tele, i a otra cosa.

Temps perdut. Cal rendibilitzar. En part, que fas llegint el blog?

Surt al carrer!

Tonalitats de gris.... en procés!

Estic escriguent un post...bé un parell d'ells. Els penjaré en breu. Vaig començar a escriure'n un, a estones, i em vaig adonar que com sempre volia parlar de masses coses. Suposo que com un episodi de Lost, masses coses en un sol format, em va semblar excessiu.

 Els penjaré aquesta setmana... estigues a la guait!

 X

Sembla que amb aquest títol m’hagi dedicat a apadrinar ciutats del món. Ni molt menys!  

Però bé, finalment i passades ja 1 mes i 3 setmanes de la meva (nostra) tornada del Camino, em torno a trobar com despertat d’un altre somni. Un altre, com el que vaig patir en tornar d’Austràlia.  Ni dir que realment va ser un somni, poder-ho fer. El somni real de fer real una cosa que a priori sembla impossible, caminar 800 no sé quants kilòmetres. Crec que el cervell ens diu que serem incapaços. Només començar pensant que has de caminar tot això ja se’t fa etern......però creu-m’he, tot està al teu cervell. El teu cos pot, això i més! 

Bé, s’em fa molt estrany. Fotografies, records, la presència de l’Amber (Texas – E.E.U.U.) i la Shelly (Byron Bay – Austràlia) a casa meva Girona em fan adonar-m’he de que no, que no he viscut un somni fent el Camino, però realment, tota l’experiència viscuda i compartida, ara queda, com sempre només a dins meu.

Segurament al millor lloc a on pot estar! Bé, ja saps de que et parlo! 

 .....................em vaig quedar a Santiago al darrer post, no? Doncs, “ahí vamos”! Miraré de fer memòria, que com deien en un llibre que vaig llegir, pot ser tant traïdora o tant mentidora....com jo mateix. Tan sols miraré d’explicar-ho com a mi m’agrada recordar-ho. Bé......allà, a Santiago de Compostela vam arribar, tots. Tots junts. Separats només per minuts de distància. Després de gairebé 900 km a peu....només ens va quedar estirar-nos a terra, just davant de la Catedral i no fer més que gaudir del moment.

El moment que tant haviem desitjat i que ara per fi es feia realitat. Contemplar la Catedral de Santiago que tant i tant havíem esperat per veure. Un rera l’altre, vam anar arribant i literalment tirant-nos els uns damunt dels altres, en aquest cas, el que estava a sota era jo!. Ens vam deixar portar pels sentiments (els més personals). Uns cridant, altres rient, altres somrient i la majoria, després d’un mes d’ampolles i de compartir alegries i tristors.....finalment ploraven. En tot cas...tot i voler-ho, tot i desitjar-ho molt i tot i l’alegria que m’embargava, tampoc vaig poder deixar anar les llàgrimes d’alegria .....potser la propera vegada! Refets de l’emoció inicial i feta la foto de rigor a la porta de la Catedral, ens vam endinsar a “abraçar al sant”. 

Coses curioses. Jo amb la meva motxileta i mig espantat en sentir a en Carlos (Àvila) tocant la seva flauta de 6 forats a dins de la Catedral, el vaig alertar en veure al vigilant que venia directe cap a nosaltres. Que equivocat que estava! El paio venia directe cap a mi, per a desconcert meu. Resulta que no podia dur l’stick (el bastó) com el duia (a dins la motxilla), amb la punta cap apunt i senyalant al cel. Després de 900 km i el meu bastó incomoda al Sant. Manda huevos!!! 

Bé, arribats aquí, dir que no tenia cap mena de ganes de discutir amb ningú i vaig acatar ordres, però ben bé que el vigilant feia la feina que feia per què no.....bé, tant se val, deixem-ho així. Tots a dins i repartits per a dins de la Catedral ens vam anar acostat silenciosament cap al Sant. Allà, ni fotos ni vídeos. Ja se’n cuiden prou de que ningú ho faci. Hi tenen un altre vigilant. Suposo que amb els mateixos estudis que l’anterior. La tradició és arribar a Santiago i un cop a dins, abraçar al Sant. Dir que temes com la religió.... em queden molt i molt i molt i molt lluny. Ara encara més. I bé, el nostre estimat amic Nitzan (Israel) estava just davant meu a la cua “per abraçar al Sant”, tot i les seves conviccions religioses.... el va abraçar. Jo vaig aprofitar per abraçar per l’esquena a en Nitzan mentre ell ho feia amb el Sant. Jo també vaig tocar al Sant. 

....Tenia clar que al Sant no el tocava. Bé, al Sant Santiago, ja que vaig tocar al Sant Nitzan i amb això ja en vaig tenir més que suficient! El nostre viatge tocava a la seva. Comptant que ja no podíem arribar a Fisterre pel nostre propi peu, l’Amber i jo, vam decidir agafar un bus i arribar-hi ni que fos per a veure la fi del món.

Després de 3 hores, total per a fer 100 km. La fi del món va valer la pena. Sense comptar que feia un vent de mil dimonis! Però l’experiència d’arribar-hi caminant des del despoblat Fisterre va valer el fart de kilòmetres fins allà. Van llençar la pedra de rigor a l’oceà, ens vam fer fotos i just al far, al punt més Oest d’Spain, a la Costa da Morte, em vaig comprar un dècim de loteria pel Nadal. Per cert, a 22 euros, 2 de propina per l’il.luminada que ha tingut la brillant de vendre números en aquest punt tant allunyat de la civilització. 

De tornada a Santiago vam fer les compres de rigor. Alcohol, vinet d’allà que no falti i amb les tartes de Santiago cap a Girona. Ni dir que tot i el poc equipatge que duia anant cap allà, ara tornava més carregat. D’experiències, d’amistats i com no, amb l’Amber. A Girona, l’Amber venia per a quedar-se 3 o quatre dies.

Bé, diguem que durant dues setmanes va poder gaudir dels gironins. Cal dir que va resistir més a Barrakes (eren Fires de Girona) que qualsevol dels meus amics, que aquest any, suposo que per la costum d’haver passat gairebé l’últim any sense mi...i jo sense ells... hem passat les Fires separats. Bé, jo hi era.... ells, vegetaven (coses de l’edat, suposo!). Serà que ens fem grans! 

M’he adonat d’una cosa clara. Estic bé! No tinc res a veure amb el que va arribar d’Austràlia. Reconec ara que em rebotia per dins. No podia ni estar - m’he més de dos minuts al mateix lloc. Però he necessitat 3 mesos per a superar el “mal tràngul” d’haver tornat a Spain. No vull pensar que vaig caure en cap mena de “depre”, però sí que aquí estava tristíssim, cosa molt estranya en mi. Ara m'adono!. Amb tot el que respecte, però no va amb mi, però sí que haig de dir, que jo no era jo. Estava fora de mi...però si que sé que fora de Girona, tornava a sentir - m’he bé i ple.

Cosa que em va dur a anar a escalar, d’acampada amb els meus compis del restaurant, a London i finalment a fer el Camino de Santiago. Ara torno a somriure, sigui a on sigui, però una cosa m’ha quedat clara. Jo, almenys ara, ja no estic fet per a quedar - m’he a Girona.  M’he adonat d’una realitat. No vull ser dur, però existeix una realitat, la gironina, la que fa que la gent es senti còmode a l’espai que ja coneix. L’espai que la fa estar segura. Precisament, ara a mi, és el que em fa por. El que conec.  

He parlat amb molta gent que defensen fèrriament la nostra ciutat. Jo n’era el major propulsor, però en tinc una altra opinió ara. Potser de la gent que la viuen. Em segueixo trobant com un “marcianu”. No he conseguit encara caminar tranquilament pels carrers. Cosa que he fet tota la vida i que ara no em fan estar tranquil. Segurament encara tinc coses a solucionar. Però no crec que sigui aquí a on trobi la solució. Suposo que tot plegat son coses meves......però com dic sempre, no tinc cap mena de càrregues familiars importants, els meus amics viuen les seves vides amb o sense mi, i el fet que em quedi a Girona o marxi....finalment només em beneficia o perjudica a mi... així que decidit està. En un mes marxo a viure a London.  

Estic fent unes feinetes per a una amiga, ajudant-la en un projecte, per tal de estalviar algun caleró per viure al caríssim Londres i trobar la feina que s’ajusti més al que ara busco. M’estic plantejant inclòs de treballar a mitja jornada en diferents llocs i potser fer de profe d’Spanish. Who knows? Tinc algun contacte i varis amics allà. 

Sé que sona a begenada...però al Camino vaig pensar en moltes coses, i em vaig veure com a algú d’arreu, no com a algú de Girona... si no com a algú del món.... Si l’experiència de London rutlla, acabaré marxant a Nova York. En part, suposo que tinc ganes de passar tota la història de London per acabar finalment a NY. És com si London fós una preparació per a viure a Amèrica. ........però bé, ja es veurà!  

Jo seguiré escriguent!

Com el títol del llibre d'en Lya Luft, "Pèrdues i guanys", el Camino, durant tots aquests dies (demà arribem a Santiago, .....per fí!) m'ha dut a sentir mil sentiments diferents. Pèrdues i Guanys............

Des de la nostra estada a l'Albergue de Jesús, a on vam perdre (mai pitjor dit) tres dels millors dies que mai passarem en vida i a on vam entablar una gran amistat amb l'Edward (Lugo), Nitzan (Israel), Dani (Astúries), la Shelly (Australia), la Joanne (Paris) i en Victor (Blanes), vam decidir continuar caminant tots plegats i disfrutant, com ho estavem fent fins al moment del Camino i de la nostra presència conjunta en ell.

El Camino a partir d'aquest moment, es va transformar en un què,  un tant diferent. Una altra manera d'enfocar el Camino sense haver de seguir llibres, guies ni mapes i molt menys haver de caminar els habituals 25 o 30 km al dia.

Així ho vam fer, i sense cap mena de pressa vam passar, ara tots plegats a fer 12 o 15 (màxim) km per dia. Parant als llocs més bohemis i emblemàtics que trobavem i aprofitant qualsevol aturada al Camino, per part d'ells, per a liar-la. Mai millor dit en aquest cas. S'han passat les dues darreres setmanes fumant "petas".

Els he vist caminar, voltar, preguntar i moure´s només per l'interés de buscar pedres.....amb totes les que hi ha al Camino, i ells emperrats a buscar-les del Marroc. HAY GENTE PÁ TÓ!

Bé, tot i això, la paciència ens ha augmentat a tots i en cap moment hem desesperat per les aturades del grup, tot i que les dones i jo no fòssim fumadors actius (l'alcohol encara ens acompanya en les nostres nits, que no falti!).

El dia passava com sempre.....era un dia estrany. La Shelly caminava enraderida durant tot el dia. Em vaig parar a esperar-la. Portava tot el dia plorant sola........era feliç. És estrany que ella és senti completament feliç a Spain i estigui buscant alguna cosa més a la vida que vivia abans a Austràlia.......i jo precisament fes el contrari al seu país. En un moment precís em va preguntar l'hora. Eren les 2:22:22. Per coses de la casualitat, i en part fent conya, li vaig dir que allò segur que significava alguna cosa!

Bé, en tot cas, em vaig adonar de que fa gairebé 3 mesos que ja vaig tornar d'Australia i que òbviament, havia de signar a l'atur el dia 26 d'Octubre, per tant, sense voler destorbar a ningú els vaig provar d'explicar a tots que sentint-t'ho molt............vaig decidir continuar el meu camí fins a Santiago. Els abandonava. Ningú pot obligar a ningú a caminar més del compte i menys aquí.

Vaig comptar que l'Amber m'acompanyaria. Vaig errar el tret! Ella es quedava i finalment m'abandonava després de més de 2 setmanes, 24 hores al dia..........plegats.

No vaig insistir, en vistes de la mitja diaria, vaig decidir empendre novament la marxa sòl. A la recerca de noves victimes (amics).

Em vaig acomiadar d'ells. L'Edward (29), amb llàgrimes (de veritat) em va mirar de convèncer diguent que el Camino era més que voler arribar a port (Santiago), era el compartir, però en aquell moment només volia marxar.

L'Amber em va acompanyar 25 metres i plorant també ens vam dir adeu. No em vaig girar més. Fa anys que per A o per B, les llàgrimes no han format part del meu tarannà. Hauré de fer alguna cosa al respecte....però inclús en aquest moment, els meus ulls van continuar secs com sempre. Vaig posar l'MP3 a tot volum i vaig deixar a la que m'havia acompanyat per 20 dies en el meu camí i als meus nous amics.

Fet un Kilòmetre, el Camino em va traïr. No em va deixar caminar. L'estòmac se'm va regirar i em va carregar d'una mena de remordiments, caparrassa, malestar em menjava per dins. El "tros de cabró" del Camino m'estava alertant, m'estava donant un consell que no volia escoltar..........

Em vaig quedar parat al mig del Camino, vaig parar l'Mp3 que m'estava amartellant el cervell. Vaig seure a terra, vaig agafar aire.........i em vaig plantejar que potser el Camino era més que només voler arribar a Santiago de Compostela. Potser m'estava ensenyant a no només escoltar-m'he a mi, a seguir compartint............no ho sé!

Se'm va acudir mirar el rellotge. Les 4:44:44. Em vaig fer la pel.lícula...........masses casualitats, potser massa sòl al cap, qui sap! Però entre renecs cap al Camino i cap als "cabrons" que havia deixat enrera....................vaig tornar!

Tots estaven asseguts, parlant de que no havia sigut un Adeu definitiu, el meu...........i com si un fantasma apareguès, tots van saltar en veure'm de nou, 45 minuts després d'haver marxat. Vaig passar molta estona assegut a terra.

Ha sigut la millor decisió que he prés.

Després d'això, el Camino s'ha tornat una altra cosa. Novament, una cosa nova i cada cop millor.

Ara sóc el que camina més lentament, al que no li preocupa res. I arribi a on arribi ho hauré fet amb ells.

.................en tot cas, ara com ara, tots s'han posat les piles i finalment arribem a temps a Santiago...........i plegats!

Com resumir, ni que sigui amb un milió de paraules tot el que aquí estic visquent. Sentint!

Ho provo, però quedaré curt, molt lluny del que aquí estic visquent.

He perdut la compte dels dies que fa que vaig deixar Girona. Sense mòbil, sense horaris, sense saber massa ben bé a on estic i pitjor encara, com es dirà el proper poblet a on dormi......però això és el Camino.

Des de la primera etapa, en la que vaig cedir els meus sticks (bastons) a la Jamaise i a la qual, als deu minuts de caminar ja vam perdre de vista per a sempre més...i als meus bastons, vaig endinsar-me amb l'Alina (Argentina) a fer una de les ascensions més fortes de tot el Camino.

1400 metres d'ascensió en uns gairebé 30 km de distància en els quals la boira ens va acompanyar, deixant-nos veure 25 metres davant i rera nostra, cosa que va fer que molta gent perdes la pista, la pista de les fletxes grogues que ens estan marcant tot el camí fins que arribem a Santiago.

Per a fer el Camino, cal estar primer, bé físicament i després de la primera setmana, cap estar-ho però d'una altra manera, mentalment. Afrontar un mes (com a mínim, si el cos, la ment i la feina t'ho permet) és un repte díficil a assolir si un dels dos factors (ment i cos) no estan pel que han d'estar.

El Camino és molt savi. He fet un amic gallec, l'Edward, que el va començar al maig i tot just ens trobem al mateix punt ara. Va tallar amb la parella (com molts i molts aquí), va engegar la feina, va deixar el pis i va iniciar el Camino amb ràbia, maleïnt tot el que trepitjava i no prestant l'atenció que aquest li requeria. El Camino va reaccionar. Ampolles, tendinitis, sobrecàrrega als genolls....i el més greu, un gos el va mossegar i el va deixar 3 setmanes postrat sense poder moure la cama.

Després d'aquest primer maltrangul va canviar la perspectiva, i el Camino se'n va adonar (sé que ara penses que m'he tornat boig, parlant del Camino en tercera persona, però t'ho asseguro, té vida pròpia) i amb la nova perspectiva de l'Edward sobre el seu viatge i partint exactament des de on el gos el va mossegar i fins ara, el Camino l'està recompensant cada dia en tot el que fa i li passa.

Seguiré amb ell més tard.

Amb l'Amber seguint caminant. Ens vam conèixer quan la vaig adelantar, com a bon "Torpedo" que sóc. Amb el meu MP3 a tot drap, només pensant a fer cada dia més kilòmetres en el menys temps possible. Que equivocat que estava.

Sempre he caminat el més lent que he pogut. Quan no hi ha pressa, no n'hi ha. Però aquí, no sé, tot i el paisatge, em va costar 3 dies deixar-m'he portar.

Des de aleshores, cada dia caminem més i més lents, plegats, amb més gent, però sempre amb l'Amber.

Hem passat poblets magnífics, de les Espanyes profundes que sempre hem rebutjat (o jo feia). La gent està impressionada, contenta de veure tanta gent d'arreu fent aquesta tasca de caminar. Caminar per motius religiosos (molta gent amb creus penjades al coll), gent simplement per a fer l'acte esportiu de caminar, però sobretot, sobretot, gent que creu en l'espiritualitat del que el Camino aporta i del que les gents que el fan t'aporten. Si l'has fet, ja ho saps. M'equivoco? No crec!

Gents que sense més ni més, ens han donat de menjar, de beure, han compartit els fruits dels seus camps, han arribat a portar l'equipatge de l'Amber i de dues australianes boges fins al següent poble, en vista de com anaven de carregades. I tot, per res, només pel fet d'estar aquí.

Portem recorreguts uns 430 km.

Passades les grans catedrals de Burgos i León i de camí a Astorga.....doncs com t'ho dic, vam arribar a un lloc meravellós, al mig de les Espanyes. Un poblet anomenat Villar de Mazarife (apunta'l a la teva llista per a venir aquí).

Teòricament sense res, com molts altres que hem visitat, algún bar, un super i cases rurals mig abandonades. Vam arribar, resulta curiós, son només 500 persones visquent aquí, però tot eren bones vibracions. Ja des del poble anterior ens vam anar creuant amb un Senyor amb bicicleta, en Rueda. Fins a 5 cops el vam anar trobant arreu. Senyals, hi creus?

Vam veure l'alberg privat i com esparaitats, tot i ser completament nou i de condicions immillorables, ens vam aventurar al poble a buscar un nou alberg. Fins a 3 en un poble tant petit.

Anavem cap al privat, al Tio Pepe, amb habitacions de dos llits, un luxe al Camino i per no sé quin Sant Àngel ens vam trobar a l'Elliot, el nostra amic Australià de 18 anyets que està caminant i que a cada etapa retrobem.

Ens va parlar de l'Alberg de Jesús (per un cop a la vida, res a veure amb el Sant) i només arribar, a 25 metres de la porta ens vam trobar una pila de patates monumental. Unes 20 Tones.

Vam veure gent separant patates bones, dolentes i pels porcs. El noi que ajudava ens va dir. Yo también soy Peregrino y llevo tres dias aquí. Ya me dirás.

Vam pensar que estava trastocat. Era l'Edward, el que ara és el nostre nou amic gallec.

Doncs que dir-t'he, després de deixar-nos campar a la nostra per l'alberg, triar els llits que voliem i parlar hores i hores amb la Yoli, la hospitalera...i tot s'ha de dir, de pujar a cavall, voltar pel poble amb ells, jeure i lo millor, compartir sopar, vi i conversa amb els inquilins...Cada vespre tenim jam-session. Tenim un parell de guitarres i una noia de Paris, desangelada de la seva vida allà i que com nosaltres vam decidir quedar-nos una nit més, però que ens té enamorats a tots. Té una veu prodigiosa. No havia sentit a la meva vida a ningú cantar així. Riu-te de Norah Jones i de la que vulguis. Deu méu!!! Un plaer pels sentits.

Aquí és realment bònic, real. El Camino

A la botiga ja saben qui som, com ens diguem...

Avui és la tercera nit i dia que passem aquí. Portem 2 dies recollint patates, sí patates. Tots enfundats amb el mono i carregant patates. Total, només per ajudar.

Avui ens hem repartit la feina de neteja de l'alberg. Només per plaer. Jo escombrant i fent llits, l'altre fent lavabos, l'altre cuinant. En familia! Ajudant, fent tot el que ens ve en gana. Inclús hem fet d'hospitaleros, rebent i ensenyant les instal.lacions a d'altres que com nosaltres també s'han agregat i ja porten un parell de dies.

Demà quart dia, per fí ens encaminem de nou.

No podeu ni imaginar la il.lusió que ens embarga. Això realment forma part del Camino. Ahir vam tenir festa. Vam celebrar el cumpleanys de l'hospitalero. Alguns fins a les 7 del matí. Hora a la que normalment ja caminem, però ja et dic.......

.....això és el camino!

Ens han deixat pintar a les parets. Jo he dibuixat la Catedral de Girona i part de la lletra de la cançó d'un musical que em va enamorar. The Last 5 years (va per tu Ricard!).

Continuo aquí,..........Sentint!

Mare de Deu (que no hi crec!), quina raó que tenia l'Adrià Bauzo (el meu company de pis invisible) quan em parlava del Camino de Santiago.

 Amb les meves peripècies vàries i entrebancs per Girona i en vistes de les poques ganes (cap) d'establir-m'hi definitivament, em vaig decidir per fer el desitjat viatge que tant esperava.

Després d'una setmana a London en la que vaig fer moltes coses, començar a buscar feina, un pis (cosa que he deixat definitivament fins que em mudi al gener allà), entablai algun que altre lligam amb la Tina...... i gaudir com mai ho havia fet de London...després d'uns dies passats allà volant, gairebé sense adonar-me'n vaig tornar a Girona, en la que m'hi vaig estar novament ben poc.

Decidit com ja tenia, he començat les meves andances peregrines agafant un tren, coneguent i parlant amb gent d'arreu que com jo s'aventuraven a fer el mateix, cadascú per motius diferents i un cop a Pamplona, coneguent a la Alina (Argentina) i la Jamaise (Malta) i encarrilant-nos en taxi cap a Saint Jean Pied de Port.

Allà, vaig arribar amb només 5 kilos d'equipatge. Ni punt de comparació amb els 15 i 20 kilos que estic veient patir a d'altres peregrins. He parlat amb molta gent, el camí i la motxilla, la que portem i que creiem indispensable, en la majoria de casos, amb masses coses a dins. Això dona a pensar. Com ja deia des de Austràlia, la motxilla, la física i la no física, hi portem masses coses que no necessitem i que és bó i alhora sa, anar desprenent-se d'aquests excessos pel camí, el camí de la vida, i ara el meu cap a Santiago.

Dia a dia, n'aprenc. Això és el Camino!

Dir als que ja l'han fet que és una experiència increïble i equiparable al meu viatge OZ és quedar-se curt.

Des de que he començat amb poca cosa i sobretot amb moltes ganes, no he fet més que conèixer gent, desplegar i rebre més i més cada dia de tothom, de gent de tot arreu que sense més ganes que les d'arribar a Santiago de Compostela (la majoria) i fins a Finisterre (els valents de veritat) estem compartim mals de peus i alegries allà a on anem i ens diuen "Buen Camino" al nostre pas.

He conegut gent de molts païssos, ningú sap com ho anyorava. Em meravella que algú del Canadà o de South-Africa o alguna que altra australiana sonada, s'agafin un mes de la seva vida per a dedicar-l'ho només a fer el Camino. No crec que ara com ara, els que treballavem o treballeu encara ens ho poguem permetre. No és una crítica, però la majoria de la gent aquí, son "sonats" que com jo que ho han deixat i en part s'ho poden permetre o molts jubilats i pre-jubilats que ara, tenen un temps per a gastar al Camino.

Amb ells, el meu anglès flueix cada dia i arribats al dia 10 ja portem gairebé 250 km fets ja (a peu).

Gent de totes les edats i localitzacions amb els que anem xerrant, retrobant-nos a paratges inòspits d'Spain, parant a veure i beure aquest (haig de dir) magnífic escenari que Spain ens regala. Haig de dir, que les gents de les ciutats i poblets que travessem admiren i alaven l'esforç que tots fem. Us farieu creus de lo amable que és la gent. No us ho puc explicar!

El caminar sense sabates per Austràlia m'ha repercutit molt positivament musculant els peus que tants i tants problemes m'han donat tota la vida (el meu talón d'Aquiles (apart del meu cervell boig.......res a fer amb això)).

Em vaig entrenar una mica abans de venir i l'únic resultat ha sigut completament favorable. Encara he fallat cap dia i més o menys he seguit amb la trempera que sempre m'ha caracteritzat. Estic content i alhora orgullós de no sentir-m'he renegar de les agulletes i de les ampolles, per ara, cap ni una....i en vistes de com està i ha estat de fotuda alguna gent, us asseguro que és molt reconfortable.

Ja he perdut un parell o 3 de kilos, 250 km son 250 km. i per molt que beguem (aigua i força ví als vespres o a on parem) i de menjar com un jabato....aquí, amb l'esforç, només fem que cremar-ho tot.

 És el millor règim que pots fer, guanyar muscle i perdre greix. T'ho recomano!

Jo, apart del greix, ja he perdut el mòbil. El duia posat dintre del xandall, vaig fer un volt a la ciutat, vaig anar a sopar amb l'Amber Lyons, la meva àngel de la guarda i de llitera (ja portem 7 dies caminant junts). A la hora de pagar em vaig adonar que el mòbil havia volat. Amb anterioritat havia anat al lavabo i mirant arreu i en vistes de no trobar-l'ho em vaig adonar irremediablement que l'havia perdut pel camí. Desesperat, mig mosca amb mi (per lo tonto de perdre'l), vaig trucar i ja no donava senyal. Vaig tornar novament al restaurant a demanar-los el número per trucar al dia següent per si apareixia i l'Amber, la meva americana favorita em va recomenar de tornar a mirar al lavabo. Res de res al terra.

No sé perquè se'm va acudir d'obrir la tapa i vaig veure un merder de paper a dins. No em preguntis, però jo mateix em vaig veure posant la mà a dintre del WC, entre papers i literalment merda, vaig tocar una cosa més robusta i uniforme que la merda...........................era el meu mòbil!!

Va caure i ni em vaig ni adonar, vaig tirar la cadena, algú va cagar més tard......i el meu mòbil i els calers que duia.....van canviar de color. Mai millor dit que els diners son una merda!!!!!

El mòbil ha deixat de funcionar, però ja ha passat a formar part de les anècdotes del Camino.

Ara els meus amics peregrinos m'acollonen diguent que em truquen i que estic fora de servei.....jo els contesto que no, que el meu no està fora de servei, el que està és "al servei".

Total,  segueixo cada dia amb l'Amber, entre les seves ampolles als peus, (és una mula! portava com 20 kilos d'equipatge, dels que ja em enviat dues remeses a Santiago, però no ha defallit ni un dia!). Les seves ampolles la fan caminar amb xancletes, 30 km al dia amb xancletes, no vols saber que és, de veritat!!!

Bé, com diguem aquí: BUEN CAMINO!

Seguiré!

Després de temps, he seguit viatjant per Spain i tot just estic aterrat de London ha on he decidit finalment penjar els trastets.

 Marxo a fer el camino de Santiago i suposo que ja no torno fins a d'aquí a un mes (no siguin que em fallin les forces). Després marxo a Alemanya, finalment a veure el Mar i Cel i a veure als meus amics que vaig fer a Austràlia.

 Tinc una feineta per a fer durant un parell de mesos, al novembre i desembre i que espero em donin suficient per a viure tranquilament uns mesos a London fins que trobi la feina que busco.

 Estic fent el currusculum. Allà tot és diferent.

 El tema, he decidit que tot i haver començat com una aventura australiana i finita....això d'escriure m'agrada i seguiré amb la línia.

Seguiré escriguent.

I promise!

xxx

....no sé ni com començar!

 Si encara has seguit el meu blog durant la meva tornada, ara ja, dues setmanes i mitja des de que vaig aterrar al Prat, he provat, amb no massa sort, literalment a aterrar a la meva terra.

 M'assembla que no he aconseguit trobar el meu emplaçament encara.....i al pas que anem.....m'assembla que es quedarà només en l´intent!

 No he parat quiet enlloc, no he pogut estar-m'he més que unes quantes hores al mateix lloc. L'únic "place" a on encara m´he sentit mig protegit ha sigut al meu pis, tot i que només hi he estat 2 dies. Allà entre desfer la maleta, fer alguna rentadora i organitzar una mica el pis, he passat les hores.

 Extranyament amb mi, vaig deixar inclús de sortir i anar a Platja d'Aro. Un clàssic que m´he saltat a la valenta i que per un cop a la vida (la Sara se´n faria creus) vaig preferir quedar-m'he a casa.

 M'he adonat de coses.

 Encara no entenc com he pogut apilar tanta roba durant tants anys i com m'he aferrat a llençar res, simplement per algun record que em deuria portar.

M'he passat un dia ordenant i apilant roba. Roba que suposo que mig em posava o que simplement tenia endreçada pensant que algun dia me la posaria. He donat més de la meitat de tot el que tenia als pobres. Com dic jo en conya "els nens dagnificats de Sant Ildefonso".

És bestial, almenys per a mi, i un alleugeriment de pes, el fet d´haver-m'he desenpallegat (com s'escriu?) de tot això! Implica més coses que simplement el fet de donar roba. Suposo que algú em deu entendre.

 No he vist massa als meus. Ni germans, ni amics.

 M'he organitzat la vida, he firmat atur, he fet la declaració de la renda, m'he posat a ordenar fotos del viatge, que espero no hagis de veure i aguantar i a organitzar els meus propers 4 o cinc mesos.

 Ara mateix, després d'haver decidit que mig volia fer amb la meva vida immediata, vinc de fer una travessa anomenada "Cavalls del vent" amb la Agus, una Cartaginesa (suposo) amb la que ens vam conèixer a Austràlia.

Uns noranta pocs kilòmetres en muntanya (tute tute) a peu durant 4 dies que sota la pluja i sota una pedregada important que m'han servit d'entrenament i concienciació pel que em vindrà després.

Ara estic a la Vall d'Ordesa amb en Ricard, la Mire i en Ricky petit (els de la Berna, el restaurant que vaig fer l'any passat). Suposo que no tenia massa intenció de quedar-m'he ni un dia més a Girona i per això "he tornat a fugir (si li vols dir així)".

 Aquí m'hi estaré uns 15 dies, lo just per tornar, enfundar-m'he una samarreta, arreglar-m'he una mica i anar al casament de la Laura Tarradas (que es casa!!!!).

Passada la ressaca, m'espera un avió per a marxar a London.

 Sí, finalment ho he aconseguit i me'n vaig una setmana a viure a casa de la Tina (ho sento!), de pas a veure algun musical (que no faltin) i.......a provar de buscar feina.

Haig de mirar al col.legi d'Aparelladors de Girona quina mena de convalidació i validació em poden fer del meu titol per a treballar allà..... suposo que serà el primer de més d'un viatge que vull fer allà, per a provar de viure una vida en anglès.

Encara, i abans de Fires de Girona em quedarà de fer el Camino de Santiago. 1.000 km a peu que em penso penjar al damunt.

Des de que he tornat, i amb els 3 kilos inicials que vaig perdre a Australia, haig de sumar els 2 més que he perdut aquí. Fa raro, però tinc sensació de gana i només faig que baixar pes.

 Suposo que el sobreesforç, tot i la recompensa final de cada dia, de la travessa que vam fer, ha ajudat a cremar toxines.

Aquí, he seguit sense entonar-m'he massa.

He tornat més reflexiu, apagat inclús (crec) i els que encara han pogut parlar amb mi més d'una hora, així m'ho han fet entendre. No he vingut a fotre canya a ningú, però tinc ganes de dir veritats! (ho sento Aida)

Tot i que entreveuen al Xevi que vaig ser....alguna cosa ha canviat dins meu. No et ser dir realment el què, només jo m'ho veig com era i soc!

El parlar anglès, el conèixer gent constantment, el descobrir coses noves.....son coses que no acabo de païr massa bé aquí. Aquí no puc fer-ho i ho provo, ho saps!

Però bé, ja he aconseguit parlar bé el català , em va costar al principi però ja està. Encara la segueixo cagant parlant Spanish......però ja no crec que vingui d´aquí.

 Sé de gent que ara aniran a viure una experiència semblant a la meva.....i espero la disfrutint tant o més que jo, però que sàpiguen que la tornada serà dura, molt i molt dura.

Espero ens poguem veure a l'Octubre!!!

xxx

A veure com t´explico i com m´explico amb tot el que et vull dir. Estic un pèl creuat!

 Ja a Spain, no sé per què només faig que dir que si Espanya això que si Espanya allò, suposo que per estar tant temps lluny....

.....vaig arribar el 27 a les 10 h 45 del matí. Després d´un llarg viatge, 28 hores que haig de dir que tant d´anada com de tornada em van semblar com un suspir (m´adormo a on faci falta!). No et faci por marxar a Austràlia ni pel viatge ni per l´idioma....no tinguis por

 Bé, després de menjar com un berro cada 3 o 4 hores a l´avió. Que la veritat, no entenc que t´inflin a menjar com un porc i menys encara que ningú rebutgi el menjar tot i estar tips. Serà que és de les poques coses (gratis tot i pagar-la) amb les que ens surt l´instint animal (i el tacanyo) de no deixar res i menys quan es tracta de menjar.

 L´aire acondicionat de l´avió anava a tot drap i tot i la manteta.......em vaig refredar. Així anem amb els Frenadol.

 Al darrer avió em vaig passar tot el vol parlant amb una anglesa (anava pels 50, crec) que venia a passar la setmana a Barcelona. Va ser el darrer cop que vaig mantenir una conversa amb anglès des de que he tornat. No saps com anyoro el parlar amb anglès. Ho he provat amb els meus amics.......però res! Vaig boig per anar a un pub irlandés o a l´Ovella negra a Barcelona!

 En David Ibañez, en Papi i en Trumfu ja m´esperaven a les porta des de 2 de 11......però clar, què vols? Després d´haver agafat 13 avions a Austràlia i sense cap problema, com volies no aterrar a Spain i que no em perdèssin la maleta! Doncs gairebé a les 12 sortia de reclamar l´equipatge!, així que només amb la motxilla vaig abraçar als meus amigotes, que tot s´ha de dir, els molt cabrons ja feien apostes de si tornaria amb xancletes, un barret de palla i no sé quina estranya indumentaria. Els vaig decepcionar. Texans, samarretes i esportives. Per no dur, no duia ni la cua que em va acompanyar els darrers dies a OZ.

Després d´abraçades....acollonades varies sobre si teniem hora al psicòleg a les 5 (per a mi, és clar!), vam anar a fer un café. Encara amb la tonteria de l´anglès, vaig tenir algún que altre entrabanc mental i dialèctic per a poder parlar correctament el català. Encara ara, 5 dies després d´haver tornat, encara en deixo anar algun what......però els vaig matant.

Vaig tenir sort i la maleta va arribar amb el següent vol, així que vaig tornar a passar els controls. Aquest cop, no com a Austràlia a on escanejaven cada cop el meu passaport. Aquí només parlant en Espanyolete amb la Guàrdia civil i explicant-los que anava a recuperar la maleta em van deixar passar tots els controls. Viva Espanya!!!!! Em vaig oblidar de portar una bomba amb mi!

Tot ha sigut el preludi del que havia de venir. Arribo a Barcelona i resulta que fa no sé quants dies que la gent no té llum i veig uns generadors tremendos a les portes dels edificis. Tampoc m´afecta massa, però la veritat, vinc bastant creuat i nerviós.

 A l´avió tenia una mena de taquicàrdia i de veritat, no em feia a la idea de que estava tornant.

Després de veure al meu fillol, en Marçal que s´ha de dir que està bestial i a la Magalí (que em té el cor robat de fa anys) i la Milena i donar-los els regalets...m´en vaig anar amb el Jetlag a casa d´en Trumfu. Tot i estar rebentat, durant 4 dies només he aconseguit dormir entre 3 i 4 hores per nit. Tinc la cama dreta que se m´adorm de tant en tant i encara continuo amb les ferides al peu esquerra. Però tampoc em queixo massa. Son ferides de guerra, la meva.

Però tot i voler estar-m´he el cap de setmana a Barcelona, el divendres al matí ja em vaig posar nerviós (cosa realment poc comuna amb mi) i vaig agafar el primer tren que vaig trobar cap a Girona.

 La meva decepció ha vingut de trobar el poc nivell de catalanisme, i ara surto patriòtic i un pèl independista, quan arribats a Barcelona i amb el tren cap a Girona, em trobo que gairebé tothom parla en castellà a arreu i el més flagrant...........no m´entenen parlant català.

Vaig haver de canviar de vagó al tren, ja que provant de llegir el meu llibre (en anglès) vaig començar a sentir flamenco a tot drap (eren les 9 del matí). Una mare, d´allò més complaent estava posant cançoncs però de los més quilles al seu fill de 4 anys amb el mòbil.

Sé d´on vinc i sé el que hi ha aquí, però a 16.000 km. d´aquí la gent es té un respecte impressionant i ningú emprenya a ningú i menys posant flamenco a un vagó ple de gent i destorbant.

 SENYORA, COMPRA-LI UN FUCKING MP3 AL TEU FILL!

A Girona, amb en Chiqui (el meu germanet) vam anar a buscar la moto. I haig de dir que ha sigut el plaer més gran (comptant que estic feliç de veure als que estimo) que he tingut des de que he arribat.

 No sabia si sabria a quin peu tenia les marxes i els frens, però com un trajo de seda que et va a la mida, la moto em va quedar calçada en un segon. Ploraria si en sapiguès!

Vaig anar a veure a l´Aida i que sàpigues........que ets la que més m´ha demostrat com n´estava de contenta de veurem. Gràcies!

........................A Girona tampoc em volia quedar i en part, tenia com mitja por de començar-me a trobar gent vaig agafar de nou el tren a Barcelona. Per segon cop en el mateix dia.

Passada la nit amb els meus amics, al matí del dissabte em tornava a encarrilar cap a Passeig de Gràcia per tornar finalment a Girona, agafar la moto i cap a Castell d´Aro. Però els Deus no em són propicis i a l´estació........per avaries tècniques no hi havia trens.

En 6 mesos i qui em coneix sap que el que menys faig sortir és la meva mala llet, però només tornar i en vistes de l´incapacitat de trobar-me una solució al tema ferroviari, em vaig començar a escalfar i després de que en Trumfu m´acompanyés a l´estació del Nord i allà em fèssin canviar tres llocs de cua i finalment, l´únic que trobés fos un bus que em deixès a l´aeroport de Girona.....................haig de dir que estava completament enrabiat.

No va amb mi, i sóc pacient...................però no n´he enganxat ni una des de que he aterrat!

 Entre el tren i el bus, en vistes de que el meu cos es negava a dormir, em vaig dedicar a contemplar el paisatge............i he quedat molt perplex de la deixadesa de les estacions de tren fins a Girona. No hi ha ningú que se´n faci càrrec? Ho he trobat desastrós! Sé que fa temps que està així i no crec que hagi descobert res nou, però m´he adonat del desastre de infraestrutures que tenim i que ens fan creure que són les que ens mereixem!

Que ens passa als catalans que ens donen pel cul i a sobre, contents paguem la baselina i ni ens queixem?

 Sé que vinc revolucionat, i no cal ni que em facis cas. I no vull que et pensis que ara menyspreu el que tenim i tens i tant valores........però allà he vist d´altres coses. No sabia que fòssin millors.........però ara, realment m´ho semblen!

Tampoc em facis massa cas........

 Estic mirant vols per a marxar novament. Tothom em diu que tingui paciència.........ja t´acostumaras, que em diuen tots. Però ja m´acostumaré a què? No em vull acostumar al que veig ara!

Potser marxaré a Argentina un parell de mesos i potser des de allà sabré valorar el que tinc. Els meus amics i els meus germans......poc més i considero que ja és molt. Però no em moro pensant que tinc un pis.......

 Mentre pugui pagar la hipoteca..........

Només volia dir-t'he que estic força desencaixat. Que no crec que em donin una feina a Girona a on pugui dur la cua (tot i que sembli una tonteria).

Que al meu pis, m´he adonat que tinc massa roba i que a la mínima la dono tota als pobres.

No em vull tornar un jipiós, simplement reduïr coses que creia importants i mantenir les realment importants, amics, familia i a mi mateix que al cap i a la fi..............serè l´únic que en pagarà els beneficis o els plats trencats.

Continuaré!

A punt de pujar a l'avió. Avui ha sigut un dia feliç i trist a l'hora. Tinc el cor a mil. Taquicardia.....potser m'estic fent gran.

El sol ha brillat tot el dia i des de les 7 del mati que m'he llevat, després de la darrera farra amb els meus amics italians i de passejar tot el matí amb la Agus, una amiga que vaig fer a Surfers Paradise.........finalment m'acomiado.

Tornaré a escriure, ho prometo. Miraré de seguir en la línia, bé les línies, suposo que el meu blog a vegades ha semblat escrit per mes d'una persona. Tots era jo, sóc bessons, nassos, que vols?

Un petó i gràcies per tot!

Ens veiem en res!