Khan Gurú, un català viatjant

Avui res positiu a explicar... coses que arrossego a l'esquena de fa temps. Fent veure que no passa res... però des d'ahir a la tarda, una realitat de nou.

El real motiu pel qual vaig marxar a Austràlia. OBLIDAR! No per oblidar a ningú, com molta gent sempre ha pensat. Ningú es mereix tant d'esforç.

Vaig marxar per oblidar un entrebanc que em vaig trobar. El qual em va fer abandonar el meu lloc de treball "temporalment" i que després del meu "break" de 6 mesos... de voltar per Austràlia i novament a Girona, tot va retornar a la meva ment, com si de res m´hagués servit el viatge i no hagués marxat mai... i finalment no em va permetre tornar a treballar al mateix lloc i assumir la meva realitat.

Ja és tard per a dir que no vaig poder tornar. Un sòl motiu. Una gran mentida.

A l'abril farà 3 anys d'un fet. I encara estem igual. Bé igual no és la paraula. Estem pitjor... o estic pitjor.

Em trobo en una pel.licula que em supera. Allò de la realitat supera la ficció és cert... a vegades amb escreix.

Ara em trobo en una mena de pou. Explicant una situació irreal i futil que em treu la son i que em torna a matxacar l'estòmac.

... vaig encaminat al fracàs més estrepitós... societat, la que en un intent de protegir a l'indefens s'està cebant amb mi.

Estic creuant els dits... no me'n sé avenir, però espero i confio sortir-me'n d'alguna manera miraculosa i que la raó prevaleixi davant la mentida.

Sé que no saps de que parlo... però potser és millor no saber res.

Si mai tot s'arregla, escriuré llarg i estés sobre aquest tema. I obertament, com així ho he fet sempre amb els meus amics, escriuré per a deixar-ho enrera i per fi, oblidar.

Esperem algú m'escolti.

............................

M'acabo d'adonar que feia molt que no escribia...

També m'he adonat d'una altra cosa. De que la majoria del correu que rebo darrerament és tot en anglès, però també hi incloc el "correo basura".

Des que estic aquí que s'ha incrementat i fent una ullada i memòria m'he fixat que si fes cas de tot el que rebo, ara com ara seria ric perquè he rebut no sé quants mails dient que he sigut afortunat i m'han tocat no sé quants milers de pounds. L'altre dia em va tocar inclòs un cotxe. Un tot terreny tu!

L'altra i més preocupant és el fart de mails que rebo amb intenció de que compri un aparell "per estirar el membre". Com se'n deuen haver enterat de les meves mancances?

No baixa de 10 mails per dia diguent-me que "per fi" hi ha solució als meus problemes!! Mare de Deu a on nirem a parar (que diu el Sr. Marcelí).

....deixarem lo del correu per un altre dia!

Per aquí tot rutlla!

Tenim una mena de rebelió a la granja a l'oficina. Amb gent (els socis i vells) d'una banda, i el meu company italià per l'altra, el qual vol renovar un esperit i una manera de fer (anglesa) en una companyia que porta 100 anys rutllant. És una batalla perduda i jo així ho he vist des del principi... però com diu el meu col.lega "si no lluitem no ho sabrem mai".

No ha creat mala maror.... però "algo se cueze"!

La resta tot continua com la seda. No paro de tenir visites d'amics i amigues (les que més) per a veure i compartir per uns dies la ciutat amb mi. Dir que m'he convertit en un guia de la ciutat és quedar-se curt.

Les passejades pel mercat de Camden, el Portobello market, el Thames side son part de l'itinerari... tot i no oblidar les sortides nocturnes al Soho i als bars Chic del centre.

Faig vida aquí. Quedo amb els amics. Sortim, juguem al tennis, fem barbacoes i parlem. Parlem molt de tot (problemes que no ho son tant però repetits a tots els continents).

I tot i que no vaig pel zoo però segueixo veient "camellets"!

Ja tinc fet el meu grupet. Un de cada país per a no cansar-nos. N'he fet molts d'amics, gent propera. I tot i veurem tot i que molt menys amb els amics que tenia inicialment aquí, miro de no perdre el contacte, excepte "exceptions".

Així doncs, la vida passa ràpid aquí també. D'una manera completament diferent a quan viatjava. Porto 3 mesos aquí i tinc sensació de que fa 2 dies que hi sóc i per d'altra banda, tinc la sensació de no recordar el passat i el que feia per les Espanyes. Com si portés la vida parlant anglès i mirant-me'n d'ensortir en un país estranger.

Segueixo fent de psicòleg "barat" quan s'escau. Avui, mútuament, amb una companya de feina ens hem passat una hora i mitja (en temps de treball, però en canvi ben vist) discutint sobre coses mig de feina, mig de vida durant el matí. Hem tingut plegats reunió amb un dels associats i de la taula de reunions, ella i jo hem seguit a la cuina de la feina. No hem arreglat res, però almenys hem posat les cartes sobre la taula.

Dir que em sento la persona més realitzada del món a la feina, seria mentir. Segueixo amb les presons, però sembla que les meves queixes donen el seu fruit i juntament amb el meu amic italià, l'empresa s'olora certa inquietud i vetllant per ells i per "nosaltres" ens han demanat quines son, apart de les coses que fem a la feina (en aquest meu, les que no fem) les nostres aptituds, el que podem aportar i el que ens faria sentir-nos plens.

Tinc tot un qüestionari per emplenar. Esperem serveixi per alguna cosa.

D'altra banda, seguim amb els Friday-cakes i de sopar en sopar (tot pagat per l'empresa). Aquest mateix divendres, després de tenir 2 cursets durant la setmana, cosa que farà que no fem ni l'ou, tenim dinar, totes les oficines (i n'hi ha 3 aprop) en un restaurant a Covent Garden.... el beure va de la nostra banda! Quin peligru!

Doncs el que deia, ... per aquí bé. El clima no és tant tant com tothom em deia, i sí que plou de tant en tant, però molt menys del que jo em pensava... i que em deixa gaudir de la meva moto. Me la va enviar un molt bon amic en una caixa... pel modic preu de 150 euros, cosa ridicula!

Per tant, el torpedo galopa de nuevo!

Espero veure't aviat!

Quines tonteries de dir, oi?

Buffff... ja fa 2 setmanes que estic a London. El temps passa volant. Ni m´he enterat. Ja estic treballant com un londinenc qualsevol (tothom treballa aquí, ni que sigui venent entrepans). Visc en una casa d’estil Victorià, de la que en disfruto i no desentonant amb la resta, cada dia, no baixa de beure un parell de “paints”. Ja els estic provant de tots els gustos i colors, que si Guinness que si no sé que Polish... lo que sigui. Al treballar, es treballa, però al beure.... doncs això.... que es beu!

Dir que m’anyoro de Girona, seria enganyar-te i desde que em vaig (egoistament) començar a escriure aquest blog per a mi (tot i compartir-lo) que m’he provat de ser sincer. No he volgut mai ferir a ningú amb els meus escrits... en el fons me´ls escric per a mi... a mi no em fereixo...

Sé que venia a buscar (potser no del tot) però també sé que deixava...

Of course, que he deixat coses enrera (My dear Kamel, I know you are there... I know!). I qui no? Per construir, cal destruir! (Manuel Vazquez Montalban-Dagoll Dagom a Flor de Nit) i sí, jo sé que he destruït però sempre amb la informació per avançat. Mai he enganyat a ningú. Potser a mi, potser no em deia tota la veritat.... però aquí estic. De totes totes, a la pura realitat, ni que sigui a London. Dic, faig!

Dir que això és real, no sé si dir que és un fake. Tot aquí és gran i desmesurat. La cordialitat, l’elegància, els bons modals... i tota la resta. Potser això no és el centre de l’univers, tot i que s’ho pensen. Però tot passa aquí. Es barregen moltes contradiccions a London... tant oberta i tant tancada (seguiré per aquí un altre dia).

No hi ha un racó de London a on no passi alguna cosa. Potser un robatori, potser un concert, potser algú declarant-se amor etern... potser una mort. Sí morts. També i encara més que n’hi ha aquí.

8 milions de persones en un lloc tant petit... doncs si també es maten els uns als altres.

Vaig trobar feina i ràpid. Una entrevista i llestos. Feina en una prestigiosa companyia d’arquitectura. 3.800 persones treballant arreu de U.K.

El però, dissenyo presons. El què? La gent és fantàstica. Gent d’arreu del món. Australians, Kiwis, anglesos, Scothis, Germans, Polishs, Costa Rica, Mexico, Italy, Madriles (otro país), Spain, Korean, Indian, Txecs, buff.... hasta Catalufos de Can Fanga encara que es digui Fingal.

La meva empresa és això, una argamassa de gent de totes les nacionalitats que treballant tots plegats ens ensenyem els uns altres com compartir el nostre temps a London.

Dissenyo presons. Vaja tel.la. Mai ho hauria dit, però sí, aquí el govern es pensa que és la solució. Eres malo? A la carcel!!!

Com va dir (molt intel.ligentment el meu amic Ibañez): Quina contradicció! Marxar per ser lliure i dissenyar presons! (not comment).

Volem innovar. Però segueixen amb la idea de les presons que feien fa 25 anys... I nosaltres provant de fer-les modernes i “maques”. Presons per a totes les edats. Per triar i remenar! Però no deixen de ser presons.

Acabo de celebrar el cumple d’una Polish (Anka). Hem begut i menjat polish food. I els he taladrat sobre el sentit del que estem fent. No en trec l’aigua clara. Què estem fent? Presons? Fuck off!! No veig el significat real del que fem. No crec que sigui la solució idonia a tot el problema que corre a U.K. És cert, és clar, que mor gent i que uns maten a d’altres... però estem fent presons de luxe amb comoditats per a un jovent que veuen que el més clar i fàcil és estar-se a la presó. No paguen, viuen en una habitació, gairebé millor que la meva. Mengen, beuen i viuen i nosaltres encara ens preocupem de si els podem col.locar un bar a la presó per a que es sentim més bé...

Només és el primer esbós... seguiré escriguent. M’inspiraré, això m’inspira.

Lots of kisses!

Pels que fa temps que no llegiu res prescindible!....avui dos posts. Volies sopa? ...

Del meu viatge, l’australià... ara ja em queda lluny, el viatge de la vida.... here I go!

El primer, més que un viatge, va ser un salt. Un salt en avió i sense paracaigudes. Mil cops agraït n’estic i en segueixo... però arribats a on estem, fa més de mig any que vaig tornar i la ressaca tot i que ha sigut llarga, crec que està a les últimes.

Darrerament m’ha vingut molt a la memòria una persona. Però posats i situats com estic a Girona, he decidit que obviaré els noms de les certes persones. En el següent post m’explaio més, però darrerament m’he sentit... com diria, no censurat però sí limitat. Moltes han sigut les vegades que ja em volia posar a escriure i parlar, parlar de coses que tot i aquí.... em segueixen passant. Coses que em passen, però potser era més fàcil des de Austràlia, quan no coneixeu a ningú i podia parlar-ne’n obertament. Aquí, tothom coneix a tothom. Parli el que parli, digui el que digui... tothom es pot sentir reconegut.

Algú, molt proper al passat em va tirar en cara coses, que si has llegit tot el que has llegit fins ara.... almenys a mi em fan gràcia i una mica de pena (pel que podria haver sigut... i no ser). Ella, (així li direm) va pagar, crec encertadament, alguna de les seves frustacions i pors en mi. Durant anys i en repetides discussions em va buscar les pesigolles. Ara m’ho miro amb distància, però sentir-m’he ja fa anys a algú (Ella) diguent-m’he que jo era incapaç d’abandonar tot el que tenia, deixar ciutat i feina i encara més, fer-ho amb un altre idioma... Bé, que vols que et digui. Darrerament m’hi he enrecordat. Sense pressions de ningú, sense ningú diguent-m’he el que haig de fer... sòl, actuo i sorprenentment per Ella o per mi... al final ho vaig fer. Ara que tot ho enfoco cap a marxar, que res em lliga... i em sap greu dir... ningú! No és una queixa, en part n’estic agraït. Mil cops agraït. Si ets Ella i ho llegeixes, et dono les gràcies que no t’he donat mai. Tenim un café pendent, ho saps... em sap greu que et costi tant ...

Bé, tot m’ha abocat, com saps a allunyar-m’he del que coneixia abans. Dir que sí, que ho he superat, he superat moltes coses, però, estats d’ànim dels que anteriorment...reia, finalment m’he hagut d’atribuir a mi mateix. Després del Camino a on vaig trobar certa pau i finalment vaig refer-m’he, he pogut tenir certa de la vida que gaudia fa ja més d’un any. He passat mesos, de sortides nocturnes i dies... en que haig de confesar, m’he sentit angoixat. L’angoixa que una persona Ella m’havia parlat tants i tants cops i que ara m’he sentit en pròpia pell.

Tot provant de fer-m’he proper als meus, he provat i provocat, a vegades amb més èxit i d’altres amb menys les retrobades amb ells. La “normalitat”. Enrera han quedat les renúncies als meus amics de cara anar a certs llocs o entrar a certs pubs. Farres, que durant setmanes no em veia capacitat de patir. Jo! I si ho aconseguia, després de menjar-m’he per dins al fer cues (inútils) a certs llocs per entrar i finalment... no atrevir-me a passar del guarda-roba...simplement no podia. M’ofegava. No podia respirar. El fum, la gent.... jo? No ho sé... ni m’he trenco les banyes. Mil coses, excuses, però no m’hi veia allà. Fugia!

Em vaig passar, com crec ja havia explicat, passant hores de matinada netejant males herbes al meu carrer. Cosa que em feia estar tranquil i que m’alleugeria del meu malestar. Sempre pensava que passarien els mossos i em detendrien... per netejar el carrer.

Encara ho faig, però amb menys passió. Suposo que els veïns deuen pensar que l’ajuntament o bé uns nans deuen netejar tota la zona engravada davant del meu pis... però sóc jo. Suposo que en un intent de millorar el que m’envolta i que en aquell moment em feia sentir malament. Dir que fins i tot vaig desmuntar les reixes del carrer per a netejar les clavegueres... em col.loca a un grup de “sonats” que no crec que abundin per aquí. Mea culpa

Després de tot, els viatges, les sortides d’Spain i les retrobades amb el món anglès i australià, ara torno a respirar. Respiro! Being alive!

Des del novembre, doncs la veritat, no he parat. Tinc amics, tots integrats, ben integrats al món laboral, al que jo em creia i em debia. Els amics, que durant temps m’han recriminat la meva inoperància actual. La qual, només ha despertat la meva indiferència. La teva vida t’està bé? Doncs viu-la, però deixa’m viure la meva.

Així doncs, segueixo inoperant. El que sí que he fet és ajudar a una amiga a fer un projecte.

Reconec que em va costar molt, moltíssim de posar-m’hi de nou davant de l’ordinador, molt. Sempre tenia alguna cosa profitosa a fer. Donant voltes inicials al costat del PC. Posant excuses. Planxant i renetejant roba neta. Planxar i rentat, la meva vida... i un cop tot renet i replanxat, m’hi vaig haver de posar. M’he passat 2 mesos, dia i nit... NONSTOP. Fins a la matinada (ara fa fred per a treure males herbes). El projecte està acabat i esperant a presentar-l’ho i cobrar. Cobrar, per fi cobrar alguna cosa sèria. Encara em faig creus com em puc sostentar sense haver treballat en més d’un any. Suposo que en part, m’ha ajudat per a recordar-m’he que algun dia, en el passat, vaig ser útil i que encara mantinc l’experiència i el fer que havia tingut en el passat... i que m’han abocat irremediablement a buscar el meu forat a London. Allà faré el meu següent pas professional.

Després de tot, treballar i refer-m’he de tot, suposo que reconeguent-me vulnerable... cosa que no havia sigut anteriorment, quan estava amb Ella, haig de reconèixer que encara em queda alguna cosa a la que no m’he fet fort per assolir. A hores d’ara, encara no m’he vist amb cor de tornar a la meva ex-feina. Una feina que vaig fer durant vuit anys. M’hi he acostat, he estat a menys de 50 metres de la porta... encara la setmana passada em vaig envalentonar i.... gairebé hi entro. Però com si es tractés d’un episodi d’alguna sèrie america... tot hi estar-hi aprop, no em vaig atrevir i ho vaig deixar per un altre dia. Espero que abans de marxar a London em veuré capacitat per a fer-ho. D’altres passarien, segur. Però jo començo i acabo tot el que faig... i això no ho tinc acabat. Haig de tancar el cercle.

Suposo que els meus amics han acceptat els meus retocs, el meu “tunning” personal... però em veig encara marcianu anant a la feina, davant de 70 persones que, sense jutjar-m’hi no entenguin el que he fet amb la meva vida. Ja veurem....

Apart d’aquest tema “pendent”, la resta la tinc força solucionada. Ja fa temps que accepto el que em ve... i el que se’n va. Encara no fa tres mesos vaig tenir alguna “recaiguda” quedant-me a casa, per exemple, la nit de cap d’any, no fent més que el meu curriculum en anglès, però ara... dintre de la “normalitat”, crec que estic bé.

Pel tema marxar, doncs he tirat de contactes, dels que tenia a London i he estat parlant amb alguns arquitectes anglesos. Els vaig enviar el resume (el curriculum) i havent ja rebut resposta, em trobo amb un amic fent el meu portfolio. Un book de les obres que he fet. Així que des que vaig acabar la meva ajuda amb el projecte de la meva amiga, m’he passat el darrer mes només preparant el portfolio. Jo pensava a col.locar 4 fotos en un word i 4 plànols amb coloraines. Reconec que el meu amic, dissenyador gràfic de professió, sap el que es fa i entre rialles i escoltades de música, portem 3 dissabtes matiners fent-lo. El resultat és immillorable i em deixa, diria que millor del que esperava. Una bona carta de presentació per a qui no em coneix allà.

Ho sé, sona a impacient, però inclús m’he mogut pel segon pas. London, ha de ser un entrenament. Em proposo viure un temps també a Nova York i ja he consultat varies webs per a aconseguir la “green card” que em permetrà treballar a la “gran mansana”. No avanço més... no m’hagi de menjar les meves paraules algun dia. M’agrada acomplir tot el que dic... i acabo fent tot el que he anunciat. No m’agrada mentir... potser exagerar, ho reconec. Però qui no ho fa.

Per la resta, doncs darrerament m’he re-enganxat a Lost (Perdidos) i en un afany d’estar al dia, i en pur estat d’ansietat i nerviosisme, em vaig literalment tragar tota la 3a temporada. La vaig començar a veure a Sydney i em vaig quedar a mitges. Els episodis que em faltaven, doncs vaig començar fa un dia a les 8 del vespre... i no ho vaig poder deixar fins acabar. A 2 quarts de cinc de la matinada em posava al llit. Content i excitat.

Segueixo sense mirar res més que sèries. Les noticies? No, segueixo igual. No me les miro. Com sempre he defensat, de que en treus de saber que passa al món, quan no pots i no faras res per poder-ho arreglar i en canvi se’ns fot el que li passa al veí. Prefereixo saber que et passa a tu, que em tinguis informat al màxim i sempre que em necessitis, pel que sigui hi seré. La resta... Les sèries, ho sé, son ficció, però no ho acaben sent les notícies? De que en treus de saber que a l’Iraq n’han mort no sé quants... acaba sent com una sèrie. T’ho mires, dius: que bèstia, quin horror! Apagues la tele, i a otra cosa.

Temps perdut. Cal rendibilitzar. En part, que fas llegint el blog?

Surt al carrer!

Tonalitats de gris.... en procés!

Estic escriguent un post...bé un parell d'ells. Els penjaré en breu. Vaig començar a escriure'n un, a estones, i em vaig adonar que com sempre volia parlar de masses coses. Suposo que com un episodi de Lost, masses coses en un sol format, em va semblar excessiu.

 Els penjaré aquesta setmana... estigues a la guait!

 X

Sembla que amb aquest títol m’hagi dedicat a apadrinar ciutats del món. Ni molt menys!  

Però bé, finalment i passades ja 1 mes i 3 setmanes de la meva (nostra) tornada del Camino, em torno a trobar com despertat d’un altre somni. Un altre, com el que vaig patir en tornar d’Austràlia.  Ni dir que realment va ser un somni, poder-ho fer. El somni real de fer real una cosa que a priori sembla impossible, caminar 800 no sé quants kilòmetres. Crec que el cervell ens diu que serem incapaços. Només començar pensant que has de caminar tot això ja se’t fa etern......però creu-m’he, tot està al teu cervell. El teu cos pot, això i més! 

Bé, s’em fa molt estrany. Fotografies, records, la presència de l’Amber (Texas – E.E.U.U.) i la Shelly (Byron Bay – Austràlia) a casa meva Girona em fan adonar-m’he de que no, que no he viscut un somni fent el Camino, però realment, tota l’experiència viscuda i compartida, ara queda, com sempre només a dins meu.

Segurament al millor lloc a on pot estar! Bé, ja saps de que et parlo! 

 .....................em vaig quedar a Santiago al darrer post, no? Doncs, “ahí vamos”! Miraré de fer memòria, que com deien en un llibre que vaig llegir, pot ser tant traïdora o tant mentidora....com jo mateix. Tan sols miraré d’explicar-ho com a mi m’agrada recordar-ho. Bé......allà, a Santiago de Compostela vam arribar, tots. Tots junts. Separats només per minuts de distància. Després de gairebé 900 km a peu....només ens va quedar estirar-nos a terra, just davant de la Catedral i no fer més que gaudir del moment.

El moment que tant haviem desitjat i que ara per fi es feia realitat. Contemplar la Catedral de Santiago que tant i tant havíem esperat per veure. Un rera l’altre, vam anar arribant i literalment tirant-nos els uns damunt dels altres, en aquest cas, el que estava a sota era jo!. Ens vam deixar portar pels sentiments (els més personals). Uns cridant, altres rient, altres somrient i la majoria, després d’un mes d’ampolles i de compartir alegries i tristors.....finalment ploraven. En tot cas...tot i voler-ho, tot i desitjar-ho molt i tot i l’alegria que m’embargava, tampoc vaig poder deixar anar les llàgrimes d’alegria .....potser la propera vegada! Refets de l’emoció inicial i feta la foto de rigor a la porta de la Catedral, ens vam endinsar a “abraçar al sant”. 

Coses curioses. Jo amb la meva motxileta i mig espantat en sentir a en Carlos (Àvila) tocant la seva flauta de 6 forats a dins de la Catedral, el vaig alertar en veure al vigilant que venia directe cap a nosaltres. Que equivocat que estava! El paio venia directe cap a mi, per a desconcert meu. Resulta que no podia dur l’stick (el bastó) com el duia (a dins la motxilla), amb la punta cap apunt i senyalant al cel. Després de 900 km i el meu bastó incomoda al Sant. Manda huevos!!! 

Bé, arribats aquí, dir que no tenia cap mena de ganes de discutir amb ningú i vaig acatar ordres, però ben bé que el vigilant feia la feina que feia per què no.....bé, tant se val, deixem-ho així. Tots a dins i repartits per a dins de la Catedral ens vam anar acostat silenciosament cap al Sant. Allà, ni fotos ni vídeos. Ja se’n cuiden prou de que ningú ho faci. Hi tenen un altre vigilant. Suposo que amb els mateixos estudis que l’anterior. La tradició és arribar a Santiago i un cop a dins, abraçar al Sant. Dir que temes com la religió.... em queden molt i molt i molt i molt lluny. Ara encara més. I bé, el nostre estimat amic Nitzan (Israel) estava just davant meu a la cua “per abraçar al Sant”, tot i les seves conviccions religioses.... el va abraçar. Jo vaig aprofitar per abraçar per l’esquena a en Nitzan mentre ell ho feia amb el Sant. Jo també vaig tocar al Sant. 

....Tenia clar que al Sant no el tocava. Bé, al Sant Santiago, ja que vaig tocar al Sant Nitzan i amb això ja en vaig tenir més que suficient! El nostre viatge tocava a la seva. Comptant que ja no podíem arribar a Fisterre pel nostre propi peu, l’Amber i jo, vam decidir agafar un bus i arribar-hi ni que fos per a veure la fi del món.

Després de 3 hores, total per a fer 100 km. La fi del món va valer la pena. Sense comptar que feia un vent de mil dimonis! Però l’experiència d’arribar-hi caminant des del despoblat Fisterre va valer el fart de kilòmetres fins allà. Van llençar la pedra de rigor a l’oceà, ens vam fer fotos i just al far, al punt més Oest d’Spain, a la Costa da Morte, em vaig comprar un dècim de loteria pel Nadal. Per cert, a 22 euros, 2 de propina per l’il.luminada que ha tingut la brillant de vendre números en aquest punt tant allunyat de la civilització. 

De tornada a Santiago vam fer les compres de rigor. Alcohol, vinet d’allà que no falti i amb les tartes de Santiago cap a Girona. Ni dir que tot i el poc equipatge que duia anant cap allà, ara tornava més carregat. D’experiències, d’amistats i com no, amb l’Amber. A Girona, l’Amber venia per a quedar-se 3 o quatre dies.

Bé, diguem que durant dues setmanes va poder gaudir dels gironins. Cal dir que va resistir més a Barrakes (eren Fires de Girona) que qualsevol dels meus amics, que aquest any, suposo que per la costum d’haver passat gairebé l’últim any sense mi...i jo sense ells... hem passat les Fires separats. Bé, jo hi era.... ells, vegetaven (coses de l’edat, suposo!). Serà que ens fem grans! 

M’he adonat d’una cosa clara. Estic bé! No tinc res a veure amb el que va arribar d’Austràlia. Reconec ara que em rebotia per dins. No podia ni estar - m’he més de dos minuts al mateix lloc. Però he necessitat 3 mesos per a superar el “mal tràngul” d’haver tornat a Spain. No vull pensar que vaig caure en cap mena de “depre”, però sí que aquí estava tristíssim, cosa molt estranya en mi. Ara m'adono!. Amb tot el que respecte, però no va amb mi, però sí que haig de dir, que jo no era jo. Estava fora de mi...però si que sé que fora de Girona, tornava a sentir - m’he bé i ple.

Cosa que em va dur a anar a escalar, d’acampada amb els meus compis del restaurant, a London i finalment a fer el Camino de Santiago. Ara torno a somriure, sigui a on sigui, però una cosa m’ha quedat clara. Jo, almenys ara, ja no estic fet per a quedar - m’he a Girona.  M’he adonat d’una realitat. No vull ser dur, però existeix una realitat, la gironina, la que fa que la gent es senti còmode a l’espai que ja coneix. L’espai que la fa estar segura. Precisament, ara a mi, és el que em fa por. El que conec.  

He parlat amb molta gent que defensen fèrriament la nostra ciutat. Jo n’era el major propulsor, però en tinc una altra opinió ara. Potser de la gent que la viuen. Em segueixo trobant com un “marcianu”. No he conseguit encara caminar tranquilament pels carrers. Cosa que he fet tota la vida i que ara no em fan estar tranquil. Segurament encara tinc coses a solucionar. Però no crec que sigui aquí a on trobi la solució. Suposo que tot plegat son coses meves......però com dic sempre, no tinc cap mena de càrregues familiars importants, els meus amics viuen les seves vides amb o sense mi, i el fet que em quedi a Girona o marxi....finalment només em beneficia o perjudica a mi... així que decidit està. En un mes marxo a viure a London.  

Estic fent unes feinetes per a una amiga, ajudant-la en un projecte, per tal de estalviar algun caleró per viure al caríssim Londres i trobar la feina que s’ajusti més al que ara busco. M’estic plantejant inclòs de treballar a mitja jornada en diferents llocs i potser fer de profe d’Spanish. Who knows? Tinc algun contacte i varis amics allà. 

Sé que sona a begenada...però al Camino vaig pensar en moltes coses, i em vaig veure com a algú d’arreu, no com a algú de Girona... si no com a algú del món.... Si l’experiència de London rutlla, acabaré marxant a Nova York. En part, suposo que tinc ganes de passar tota la història de London per acabar finalment a NY. És com si London fós una preparació per a viure a Amèrica. ........però bé, ja es veurà!  

Jo seguiré escriguent!

Com el títol del llibre d'en Lya Luft, "Pèrdues i guanys", el Camino, durant tots aquests dies (demà arribem a Santiago, .....per fí!) m'ha dut a sentir mil sentiments diferents. Pèrdues i Guanys............

Des de la nostra estada a l'Albergue de Jesús, a on vam perdre (mai pitjor dit) tres dels millors dies que mai passarem en vida i a on vam entablar una gran amistat amb l'Edward (Lugo), Nitzan (Israel), Dani (Astúries), la Shelly (Australia), la Joanne (Paris) i en Victor (Blanes), vam decidir continuar caminant tots plegats i disfrutant, com ho estavem fent fins al moment del Camino i de la nostra presència conjunta en ell.

El Camino a partir d'aquest moment, es va transformar en un què,  un tant diferent. Una altra manera d'enfocar el Camino sense haver de seguir llibres, guies ni mapes i molt menys haver de caminar els habituals 25 o 30 km al dia.

Així ho vam fer, i sense cap mena de pressa vam passar, ara tots plegats a fer 12 o 15 (màxim) km per dia. Parant als llocs més bohemis i emblemàtics que trobavem i aprofitant qualsevol aturada al Camino, per part d'ells, per a liar-la. Mai millor dit en aquest cas. S'han passat les dues darreres setmanes fumant "petas".

Els he vist caminar, voltar, preguntar i moure´s només per l'interés de buscar pedres.....amb totes les que hi ha al Camino, i ells emperrats a buscar-les del Marroc. HAY GENTE PÁ TÓ!

Bé, tot i això, la paciència ens ha augmentat a tots i en cap moment hem desesperat per les aturades del grup, tot i que les dones i jo no fòssim fumadors actius (l'alcohol encara ens acompanya en les nostres nits, que no falti!).

El dia passava com sempre.....era un dia estrany. La Shelly caminava enraderida durant tot el dia. Em vaig parar a esperar-la. Portava tot el dia plorant sola........era feliç. És estrany que ella és senti completament feliç a Spain i estigui buscant alguna cosa més a la vida que vivia abans a Austràlia.......i jo precisament fes el contrari al seu país. En un moment precís em va preguntar l'hora. Eren les 2:22:22. Per coses de la casualitat, i en part fent conya, li vaig dir que allò segur que significava alguna cosa!

Bé, en tot cas, em vaig adonar de que fa gairebé 3 mesos que ja vaig tornar d'Australia i que òbviament, havia de signar a l'atur el dia 26 d'Octubre, per tant, sense voler destorbar a ningú els vaig provar d'explicar a tots que sentint-t'ho molt............vaig decidir continuar el meu camí fins a Santiago. Els abandonava. Ningú pot obligar a ningú a caminar més del compte i menys aquí.

Vaig comptar que l'Amber m'acompanyaria. Vaig errar el tret! Ella es quedava i finalment m'abandonava després de més de 2 setmanes, 24 hores al dia..........plegats.

No vaig insistir, en vistes de la mitja diaria, vaig decidir empendre novament la marxa sòl. A la recerca de noves victimes (amics).

Em vaig acomiadar d'ells. L'Edward (29), amb llàgrimes (de veritat) em va mirar de convèncer diguent que el Camino era més que voler arribar a port (Santiago), era el compartir, però en aquell moment només volia marxar.

L'Amber em va acompanyar 25 metres i plorant també ens vam dir adeu. No em vaig girar més. Fa anys que per A o per B, les llàgrimes no han format part del meu tarannà. Hauré de fer alguna cosa al respecte....però inclús en aquest moment, els meus ulls van continuar secs com sempre. Vaig posar l'MP3 a tot volum i vaig deixar a la que m'havia acompanyat per 20 dies en el meu camí i als meus nous amics.

Fet un Kilòmetre, el Camino em va traïr. No em va deixar caminar. L'estòmac se'm va regirar i em va carregar d'una mena de remordiments, caparrassa, malestar em menjava per dins. El "tros de cabró" del Camino m'estava alertant, m'estava donant un consell que no volia escoltar..........

Em vaig quedar parat al mig del Camino, vaig parar l'Mp3 que m'estava amartellant el cervell. Vaig seure a terra, vaig agafar aire.........i em vaig plantejar que potser el Camino era més que només voler arribar a Santiago de Compostela. Potser m'estava ensenyant a no només escoltar-m'he a mi, a seguir compartint............no ho sé!

Se'm va acudir mirar el rellotge. Les 4:44:44. Em vaig fer la pel.lícula...........masses casualitats, potser massa sòl al cap, qui sap! Però entre renecs cap al Camino i cap als "cabrons" que havia deixat enrera....................vaig tornar!

Tots estaven asseguts, parlant de que no havia sigut un Adeu definitiu, el meu...........i com si un fantasma apareguès, tots van saltar en veure'm de nou, 45 minuts després d'haver marxat. Vaig passar molta estona assegut a terra.

Ha sigut la millor decisió que he prés.

Després d'això, el Camino s'ha tornat una altra cosa. Novament, una cosa nova i cada cop millor.

Ara sóc el que camina més lentament, al que no li preocupa res. I arribi a on arribi ho hauré fet amb ells.

.................en tot cas, ara com ara, tots s'han posat les piles i finalment arribem a temps a Santiago...........i plegats!

Com resumir, ni que sigui amb un milió de paraules tot el que aquí estic visquent. Sentint!

Ho provo, però quedaré curt, molt lluny del que aquí estic visquent.

He perdut la compte dels dies que fa que vaig deixar Girona. Sense mòbil, sense horaris, sense saber massa ben bé a on estic i pitjor encara, com es dirà el proper poblet a on dormi......però això és el Camino.

Des de la primera etapa, en la que vaig cedir els meus sticks (bastons) a la Jamaise i a la qual, als deu minuts de caminar ja vam perdre de vista per a sempre més...i als meus bastons, vaig endinsar-me amb l'Alina (Argentina) a fer una de les ascensions més fortes de tot el Camino.

1400 metres d'ascensió en uns gairebé 30 km de distància en els quals la boira ens va acompanyar, deixant-nos veure 25 metres davant i rera nostra, cosa que va fer que molta gent perdes la pista, la pista de les fletxes grogues que ens estan marcant tot el camí fins que arribem a Santiago.

Per a fer el Camino, cal estar primer, bé físicament i després de la primera setmana, cap estar-ho però d'una altra manera, mentalment. Afrontar un mes (com a mínim, si el cos, la ment i la feina t'ho permet) és un repte díficil a assolir si un dels dos factors (ment i cos) no estan pel que han d'estar.

El Camino és molt savi. He fet un amic gallec, l'Edward, que el va començar al maig i tot just ens trobem al mateix punt ara. Va tallar amb la parella (com molts i molts aquí), va engegar la feina, va deixar el pis i va iniciar el Camino amb ràbia, maleïnt tot el que trepitjava i no prestant l'atenció que aquest li requeria. El Camino va reaccionar. Ampolles, tendinitis, sobrecàrrega als genolls....i el més greu, un gos el va mossegar i el va deixar 3 setmanes postrat sense poder moure la cama.

Després d'aquest primer maltrangul va canviar la perspectiva, i el Camino se'n va adonar (sé que ara penses que m'he tornat boig, parlant del Camino en tercera persona, però t'ho asseguro, té vida pròpia) i amb la nova perspectiva de l'Edward sobre el seu viatge i partint exactament des de on el gos el va mossegar i fins ara, el Camino l'està recompensant cada dia en tot el que fa i li passa.

Seguiré amb ell més tard.

Amb l'Amber seguint caminant. Ens vam conèixer quan la vaig adelantar, com a bon "Torpedo" que sóc. Amb el meu MP3 a tot drap, només pensant a fer cada dia més kilòmetres en el menys temps possible. Que equivocat que estava.

Sempre he caminat el més lent que he pogut. Quan no hi ha pressa, no n'hi ha. Però aquí, no sé, tot i el paisatge, em va costar 3 dies deixar-m'he portar.

Des de aleshores, cada dia caminem més i més lents, plegats, amb més gent, però sempre amb l'Amber.

Hem passat poblets magnífics, de les Espanyes profundes que sempre hem rebutjat (o jo feia). La gent està impressionada, contenta de veure tanta gent d'arreu fent aquesta tasca de caminar. Caminar per motius religiosos (molta gent amb creus penjades al coll), gent simplement per a fer l'acte esportiu de caminar, però sobretot, sobretot, gent que creu en l'espiritualitat del que el Camino aporta i del que les gents que el fan t'aporten. Si l'has fet, ja ho saps. M'equivoco? No crec!

Gents que sense més ni més, ens han donat de menjar, de beure, han compartit els fruits dels seus camps, han arribat a portar l'equipatge de l'Amber i de dues australianes boges fins al següent poble, en vista de com anaven de carregades. I tot, per res, només pel fet d'estar aquí.

Portem recorreguts uns 430 km.

Passades les grans catedrals de Burgos i León i de camí a Astorga.....doncs com t'ho dic, vam arribar a un lloc meravellós, al mig de les Espanyes. Un poblet anomenat Villar de Mazarife (apunta'l a la teva llista per a venir aquí).

Teòricament sense res, com molts altres que hem visitat, algún bar, un super i cases rurals mig abandonades. Vam arribar, resulta curiós, son només 500 persones visquent aquí, però tot eren bones vibracions. Ja des del poble anterior ens vam anar creuant amb un Senyor amb bicicleta, en Rueda. Fins a 5 cops el vam anar trobant arreu. Senyals, hi creus?

Vam veure l'alberg privat i com esparaitats, tot i ser completament nou i de condicions immillorables, ens vam aventurar al poble a buscar un nou alberg. Fins a 3 en un poble tant petit.

Anavem cap al privat, al Tio Pepe, amb habitacions de dos llits, un luxe al Camino i per no sé quin Sant Àngel ens vam trobar a l'Elliot, el nostra amic Australià de 18 anyets que està caminant i que a cada etapa retrobem.

Ens va parlar de l'Alberg de Jesús (per un cop a la vida, res a veure amb el Sant) i només arribar, a 25 metres de la porta ens vam trobar una pila de patates monumental. Unes 20 Tones.

Vam veure gent separant patates bones, dolentes i pels porcs. El noi que ajudava ens va dir. Yo también soy Peregrino y llevo tres dias aquí. Ya me dirás.

Vam pensar que estava trastocat. Era l'Edward, el que ara és el nostre nou amic gallec.

Doncs que dir-t'he, després de deixar-nos campar a la nostra per l'alberg, triar els llits que voliem i parlar hores i hores amb la Yoli, la hospitalera...i tot s'ha de dir, de pujar a cavall, voltar pel poble amb ells, jeure i lo millor, compartir sopar, vi i conversa amb els inquilins...Cada vespre tenim jam-session. Tenim un parell de guitarres i una noia de Paris, desangelada de la seva vida allà i que com nosaltres vam decidir quedar-nos una nit més, però que ens té enamorats a tots. Té una veu prodigiosa. No havia sentit a la meva vida a ningú cantar així. Riu-te de Norah Jones i de la que vulguis. Deu méu!!! Un plaer pels sentits.

Aquí és realment bònic, real. El Camino

A la botiga ja saben qui som, com ens diguem...

Avui és la tercera nit i dia que passem aquí. Portem 2 dies recollint patates, sí patates. Tots enfundats amb el mono i carregant patates. Total, només per ajudar.

Avui ens hem repartit la feina de neteja de l'alberg. Només per plaer. Jo escombrant i fent llits, l'altre fent lavabos, l'altre cuinant. En familia! Ajudant, fent tot el que ens ve en gana. Inclús hem fet d'hospitaleros, rebent i ensenyant les instal.lacions a d'altres que com nosaltres també s'han agregat i ja porten un parell de dies.

Demà quart dia, per fí ens encaminem de nou.

No podeu ni imaginar la il.lusió que ens embarga. Això realment forma part del Camino. Ahir vam tenir festa. Vam celebrar el cumpleanys de l'hospitalero. Alguns fins a les 7 del matí. Hora a la que normalment ja caminem, però ja et dic.......

.....això és el camino!

Ens han deixat pintar a les parets. Jo he dibuixat la Catedral de Girona i part de la lletra de la cançó d'un musical que em va enamorar. The Last 5 years (va per tu Ricard!).

Continuo aquí,..........Sentint!

Mare de Deu (que no hi crec!), quina raó que tenia l'Adrià Bauzo (el meu company de pis invisible) quan em parlava del Camino de Santiago.

 Amb les meves peripècies vàries i entrebancs per Girona i en vistes de les poques ganes (cap) d'establir-m'hi definitivament, em vaig decidir per fer el desitjat viatge que tant esperava.

Després d'una setmana a London en la que vaig fer moltes coses, començar a buscar feina, un pis (cosa que he deixat definitivament fins que em mudi al gener allà), entablai algun que altre lligam amb la Tina...... i gaudir com mai ho havia fet de London...després d'uns dies passats allà volant, gairebé sense adonar-me'n vaig tornar a Girona, en la que m'hi vaig estar novament ben poc.

Decidit com ja tenia, he començat les meves andances peregrines agafant un tren, coneguent i parlant amb gent d'arreu que com jo s'aventuraven a fer el mateix, cadascú per motius diferents i un cop a Pamplona, coneguent a la Alina (Argentina) i la Jamaise (Malta) i encarrilant-nos en taxi cap a Saint Jean Pied de Port.

Allà, vaig arribar amb només 5 kilos d'equipatge. Ni punt de comparació amb els 15 i 20 kilos que estic veient patir a d'altres peregrins. He parlat amb molta gent, el camí i la motxilla, la que portem i que creiem indispensable, en la majoria de casos, amb masses coses a dins. Això dona a pensar. Com ja deia des de Austràlia, la motxilla, la física i la no física, hi portem masses coses que no necessitem i que és bó i alhora sa, anar desprenent-se d'aquests excessos pel camí, el camí de la vida, i ara el meu cap a Santiago.

Dia a dia, n'aprenc. Això és el Camino!

Dir als que ja l'han fet que és una experiència increïble i equiparable al meu viatge OZ és quedar-se curt.

Des de que he començat amb poca cosa i sobretot amb moltes ganes, no he fet més que conèixer gent, desplegar i rebre més i més cada dia de tothom, de gent de tot arreu que sense més ganes que les d'arribar a Santiago de Compostela (la majoria) i fins a Finisterre (els valents de veritat) estem compartim mals de peus i alegries allà a on anem i ens diuen "Buen Camino" al nostre pas.

He conegut gent de molts païssos, ningú sap com ho anyorava. Em meravella que algú del Canadà o de South-Africa o alguna que altra australiana sonada, s'agafin un mes de la seva vida per a dedicar-l'ho només a fer el Camino. No crec que ara com ara, els que treballavem o treballeu encara ens ho poguem permetre. No és una crítica, però la majoria de la gent aquí, son "sonats" que com jo que ho han deixat i en part s'ho poden permetre o molts jubilats i pre-jubilats que ara, tenen un temps per a gastar al Camino.

Amb ells, el meu anglès flueix cada dia i arribats al dia 10 ja portem gairebé 250 km fets ja (a peu).

Gent de totes les edats i localitzacions amb els que anem xerrant, retrobant-nos a paratges inòspits d'Spain, parant a veure i beure aquest (haig de dir) magnífic escenari que Spain ens regala. Haig de dir, que les gents de les ciutats i poblets que travessem admiren i alaven l'esforç que tots fem. Us farieu creus de lo amable que és la gent. No us ho puc explicar!

El caminar sense sabates per Austràlia m'ha repercutit molt positivament musculant els peus que tants i tants problemes m'han donat tota la vida (el meu talón d'Aquiles (apart del meu cervell boig.......res a fer amb això)).

Em vaig entrenar una mica abans de venir i l'únic resultat ha sigut completament favorable. Encara he fallat cap dia i més o menys he seguit amb la trempera que sempre m'ha caracteritzat. Estic content i alhora orgullós de no sentir-m'he renegar de les agulletes i de les ampolles, per ara, cap ni una....i en vistes de com està i ha estat de fotuda alguna gent, us asseguro que és molt reconfortable.

Ja he perdut un parell o 3 de kilos, 250 km son 250 km. i per molt que beguem (aigua i força ví als vespres o a on parem) i de menjar com un jabato....aquí, amb l'esforç, només fem que cremar-ho tot.

 És el millor règim que pots fer, guanyar muscle i perdre greix. T'ho recomano!

Jo, apart del greix, ja he perdut el mòbil. El duia posat dintre del xandall, vaig fer un volt a la ciutat, vaig anar a sopar amb l'Amber Lyons, la meva àngel de la guarda i de llitera (ja portem 7 dies caminant junts). A la hora de pagar em vaig adonar que el mòbil havia volat. Amb anterioritat havia anat al lavabo i mirant arreu i en vistes de no trobar-l'ho em vaig adonar irremediablement que l'havia perdut pel camí. Desesperat, mig mosca amb mi (per lo tonto de perdre'l), vaig trucar i ja no donava senyal. Vaig tornar novament al restaurant a demanar-los el número per trucar al dia següent per si apareixia i l'Amber, la meva americana favorita em va recomenar de tornar a mirar al lavabo. Res de res al terra.

No sé perquè se'm va acudir d'obrir la tapa i vaig veure un merder de paper a dins. No em preguntis, però jo mateix em vaig veure posant la mà a dintre del WC, entre papers i literalment merda, vaig tocar una cosa més robusta i uniforme que la merda...........................era el meu mòbil!!

Va caure i ni em vaig ni adonar, vaig tirar la cadena, algú va cagar més tard......i el meu mòbil i els calers que duia.....van canviar de color. Mai millor dit que els diners son una merda!!!!!

El mòbil ha deixat de funcionar, però ja ha passat a formar part de les anècdotes del Camino.

Ara els meus amics peregrinos m'acollonen diguent que em truquen i que estic fora de servei.....jo els contesto que no, que el meu no està fora de servei, el que està és "al servei".

Total,  segueixo cada dia amb l'Amber, entre les seves ampolles als peus, (és una mula! portava com 20 kilos d'equipatge, dels que ja em enviat dues remeses a Santiago, però no ha defallit ni un dia!). Les seves ampolles la fan caminar amb xancletes, 30 km al dia amb xancletes, no vols saber que és, de veritat!!!

Bé, com diguem aquí: BUEN CAMINO!

Seguiré!

Després de temps, he seguit viatjant per Spain i tot just estic aterrat de London ha on he decidit finalment penjar els trastets.

 Marxo a fer el camino de Santiago i suposo que ja no torno fins a d'aquí a un mes (no siguin que em fallin les forces). Després marxo a Alemanya, finalment a veure el Mar i Cel i a veure als meus amics que vaig fer a Austràlia.

 Tinc una feineta per a fer durant un parell de mesos, al novembre i desembre i que espero em donin suficient per a viure tranquilament uns mesos a London fins que trobi la feina que busco.

 Estic fent el currusculum. Allà tot és diferent.

 El tema, he decidit que tot i haver començat com una aventura australiana i finita....això d'escriure m'agrada i seguiré amb la línia.

Seguiré escriguent.

I promise!

xxx